Deia Helmut Khol, excanceller alemany artífex de la reunificació alemanya que els enormes canvis del món no podien ser una excusa per a no saber on vas. Ben cert. No som resultat de les circumstàncies sinó de les nostres decisions.
Tal dia com avui 15 d'octubre de 2014, 74 anys després de l'afusellament del president Companys, tot just 48h després de la desfeta de la suposada unitat del bloc sobiranista, la cerimònia de la confusió i la impostura -una impostura monumental- encara em tenen perplex. No per temuda la patacada ha estat menys impactant. No n'aprendrem mai. No arribem ni al que s'anomena aprenentatge patològic -aprendre com a conseqüència de les garrotades que reps-.
Massa vuits i nous i cartes que no lliguen. Talment com si tots plegats s'haguessin fet trampes jugant al solitari.
Em temo que és una qüestió de confiança. De manca de confiança entre els membres de l'esmentat bloc. Mala peça al teler!
Un té la impressió de què a la primera de canvi s'han fos els ploms. I que tot ha acabat com el rosari de l'aurora. Es deia que no hi havia un pla B. Mentida podrida: sembla ser que n'hi havia uns quants. I així estem.
Ara que la història ens convoca no puc sinó pensar en un parell de preguntes retòriques i punyents
Qui, si no nosaltres?
Quan, si no ara?
Els qui ja tenim una certa edat no podem sinó lamentar, per partida doble, els esdeveniments. Per nosaltres i per qui penja de nosaltres, que bé es mereixen un futur més engrescador.
Poèticament parlant bé que voldria creure allò de què
tenim encara a les mateixes golfes
de fa molts anys un estel de colors
i el vent i tot el que cal per impulsar-lo
Amb ben guanyada ironia m'atreveixo a reblar el clau. I pronostico, sense bola de vidre però amb total convicció, que estem ben fotuts però que anirem, de derrota en derrota, fins a la victòria final. O no, en el pitjor dels casos.
Que no es tracti d'una consulta a mà alçada. Que no hàgim de sortir al balcó i alçar la mà, a les 17.14 els del Sí i a les 20.14 els del No. La ironia del benegre és demolidora.
Tal dia com avui 15 d'octubre de 2014, 74 anys després de l'afusellament del president Companys, tot just 48h després de la desfeta de la suposada unitat del bloc sobiranista, la cerimònia de la confusió i la impostura -una impostura monumental- encara em tenen perplex. No per temuda la patacada ha estat menys impactant. No n'aprendrem mai. No arribem ni al que s'anomena aprenentatge patològic -aprendre com a conseqüència de les garrotades que reps-.
Massa vuits i nous i cartes que no lliguen. Talment com si tots plegats s'haguessin fet trampes jugant al solitari.
Em temo que és una qüestió de confiança. De manca de confiança entre els membres de l'esmentat bloc. Mala peça al teler!
Un té la impressió de què a la primera de canvi s'han fos els ploms. I que tot ha acabat com el rosari de l'aurora. Es deia que no hi havia un pla B. Mentida podrida: sembla ser que n'hi havia uns quants. I així estem.
Ara que la història ens convoca no puc sinó pensar en un parell de preguntes retòriques i punyents
Qui, si no nosaltres?
Quan, si no ara?
Els qui ja tenim una certa edat no podem sinó lamentar, per partida doble, els esdeveniments. Per nosaltres i per qui penja de nosaltres, que bé es mereixen un futur més engrescador.
Poèticament parlant bé que voldria creure allò de què
tenim encara a les mateixes golfes
de fa molts anys un estel de colors
i el vent i tot el que cal per impulsar-lo
Amb ben guanyada ironia m'atreveixo a reblar el clau. I pronostico, sense bola de vidre però amb total convicció, que estem ben fotuts però que anirem, de derrota en derrota, fins a la victòria final. O no, en el pitjor dels casos.
Que no es tracti d'una consulta a mà alçada. Que no hàgim de sortir al balcó i alçar la mà, a les 17.14 els del Sí i a les 20.14 els del No. La ironia del benegre és demolidora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada