Fer-se gran amb autonomia personal, rodejat de persones que t'estimen i sense cap dependència econòmica o familiar ha de ser un autèntic privilegi. Gens fàcil d'altra banda.
Ahir dilluns, dia de metges i lleis de dependències. Constato, un cop més, l'escassetat de recursos per a la gent gran de les administracions públiques. És patètic.
A Montblanc. El pare, amb 91 anys, necessita ajuda, consol i atenció continuada. I a 60 km de distància res no és fàcil. Tot penja d'un fil tan prim que, de vegades, m'esborrono.
Després de l'experiència traumàtica de la mare, amb Alzheimer galopant del 2007 fins a la seva mort el 2010, l'abril de 2010, sembla com si res no pogués anar més malament. I no, això no és pas veritat. El futur és incert, com sempre.
I em ve al cap una fotografia, una vista fixa de Germà Capdevila. Un nedador francès, Fabien Gilot, celebra eufòric una victòria. Medalla d'or en els 4 x 100 relleus a Londres 2012.
Un detall tatuat a l'interior del bíceps esquerre. Una alenada d'aire fresc, un missatge d'esperança que recorda d'on venim i qui som. L'atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu: "No sóc res sense tu". En honor del seu avi, supervivent del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Va aconseguir la glòria, sí, però no oblida l'esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques. [Font: Germà Capdevila, vistes fixes. Presència, 2.111, agost 2012].
Que no ens coneguem personalment no vol pas dir, ben mirat, gran cosa, que diria Joan Vinyoli.
Guardo retalls de premsa, vistes fixes que no em deixen indiferent i que, potser tard o d'hora, em seran útils per trabar un escrit com ara aquest, per pensar cap endins i cap enfora.
Ahir dilluns, dia de metges i lleis de dependències. Constato, un cop més, l'escassetat de recursos per a la gent gran de les administracions públiques. És patètic.
A Montblanc. El pare, amb 91 anys, necessita ajuda, consol i atenció continuada. I a 60 km de distància res no és fàcil. Tot penja d'un fil tan prim que, de vegades, m'esborrono.
Després de l'experiència traumàtica de la mare, amb Alzheimer galopant del 2007 fins a la seva mort el 2010, l'abril de 2010, sembla com si res no pogués anar més malament. I no, això no és pas veritat. El futur és incert, com sempre.
I em ve al cap una fotografia, una vista fixa de Germà Capdevila. Un nedador francès, Fabien Gilot, celebra eufòric una victòria. Medalla d'or en els 4 x 100 relleus a Londres 2012.
Un detall tatuat a l'interior del bíceps esquerre. Una alenada d'aire fresc, un missatge d'esperança que recorda d'on venim i qui som. L'atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu: "No sóc res sense tu". En honor del seu avi, supervivent del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Va aconseguir la glòria, sí, però no oblida l'esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques. [Font: Germà Capdevila, vistes fixes. Presència, 2.111, agost 2012].
Que no ens coneguem personalment no vol pas dir, ben mirat, gran cosa, que diria Joan Vinyoli.
Guardo retalls de premsa, vistes fixes que no em deixen indiferent i que, potser tard o d'hora, em seran útils per trabar un escrit com ara aquest, per pensar cap endins i cap enfora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú