Si no fos...

Diada assenyalada la d'avui. Si no fos per la constitució que tenim a sobre hauria estat un dia com qualsevol altre, que és el que tocaria.

Aprofito l'avinentesa per anar a veure el pare a Montblanc. Desorientat com va amb el pas del temps, ha "acomiadat" la Maria, la dona que el treu a pasturar cada dia al matí una bona estona per tal que s'airegi i li toqui el sol i l'aire, portes enllà de la residència. 
Hem de refer ponts, dialogar que diuen ara a Madrid. Avui el trec jo. Fa un dia espaterrant. Primer aclarim el tema de la Maria i després d'escoltar la tirallonga de greuges i d'històries llunyanes de cada setmana el porto a la placeta del carrer de la Fusteria, al costat de l'església de sant Miquel. 
Un cop hi arribem, a les cadires del si no fos  es retroba amb les set o vuit persones de la seva edat, i s'ho enrraonen. A l'altra banda, un parell de jubilats més, un català de socarel i un castellà de pura cepa que es fan entendre, només faltaria, cadascú amb un accent i un deix d'allò més nostrat. Jo, al bell mig, escolto les converses de banda i banda. La curiositat intel·lectual no té límits. I me n'adono qué és ben fotut això de fer-se gran. Cagontot! Llegeixo el Punt Avui en paper i l'ARA en digital.

Unes quantes notícies sucoses:
· Anglès per als taxistes a costa de la taxa turística. Ja m'està bé. Res com saber idiomes.
· L'Andreu Genís, de Mollet del Vallès, al Lector escriu proposa fer una acció popular, tipus La Marató, per recaptar els 5,8 milions d'euros que costarà el referèndum.
· La nena malalta de Fígols va anar al curandero i no pas a Houston. Ni cova de l'Afganistan, ni tractaments experimentals ni hòsties. Alguna gent es creu, sense cap mena de sentit comú, tot allò que circula per la xarxa. I paga! Això deu ser la postvevitat?
· Constituïm s'implica amb els debats en la campanya del referèndum. És un grup de 17 juristes compromesos. I jo que em pensava que eren setze els jutges d'un jutjat que menjaven fetge d'un penjat. 
3 Bob Dylan envia el seu discurs d'agraïment a la Fundació Nobel. Cada dia que passa estic més decebut del Dylan. Tant de bo haguessin atorgat el Nobel exaequo a ell i al Leonard Cohen. Massa tonteria i massa postureig. I a sobre hi farà anar la Patti Smith a cantar el tema A hard rain's a gonna fall, ni de bon tros dels que més m'agraden. 
Proposo unes quantes alternatives: si hi va la Patti, que canti alguna de les seves cançons més marxoses com ara Gloria o Horses; o que hi vagi algun altre rocker com ara Billy Joel i ens canti el seu Piano man o ressucitin America i el seu A horse a whith no name. Fins i tot m'estaria bé el Wish you were here interpretat per David Gilmour. Si no fos perquè això no serà així...

Dinem a la Punta de la Mora, a prop d'Altafula, als Margallons, la casa del Jaume i la Hyejeong. Compartim taula amb l'Hèctor López Bofill, professor de Dret constitucional a la Pompeu Fabra i poeta imparable. Cap a les acaballes del dinar acabem parlant de política casolana, naturalment. 
Em destrossen, com a bons juristes que són, l'opció del referèndum unilateral d'autodeterminació -RUA- i pronostiquen uns anys de sobirania intervinguda per part de l'Estat. Ni el pica pica d'entrada ni l'escudella patriòtica em treuen del cap la seva sentència. Si no fos que tot és tant complicat...

Va d'indis

A Standing Rock, Dakota del Nord, hi ha garrotades. Els sioux han guanyat una batalla, que no la guerra.  Un esclat d'alegria els invaeix, i motius n'hi ha: han aconseguit aturar la construcció d'un oleoducte de 1.886 km que havia de dur 570.000 barrils de petroli diaris des de Dakota del Nord fins Illinois. La confirmació de la suspensió i l'aturada completa de la construcció fins a trobar un nou traçat es va celebrar amb focs artificials.
L'oleoducte, que passaria a pocs metres de la llera del riu Missouri, font principal d'aigua de les comunitats indígenes, suposaria una catàstofe en cas de qualsevol vessament.
Indígenes de més de 200 tribus fa mesos que estan acampats en un terreny pròxim. Diuen que és la concentració d'indis més gran dels últims temps. 
La lluita a Standing Rock és la fonamental. El xoc ha estat ferotge: una lluita de més de deu hores amb centenars de detinguts, bales de goma, gossos, gasos lacrimògins i ràbia, molta ràbia.
La saviesa dels indis nordamericans és l'orgull per la dignitat del seu poble, que no han perdut tot i el pas dels segles i les penúries viscudes. Sembla que ressoni una de les frases més cèlebres de Cavall Roig, un dels històrics líders sioux: Que els meus enemics siguin poderosos perquè no em senti malament quan els venci. Més informació

Vull creure que el poble català, que hi té molt a veure amb els pobles indis com molt bé diu la Trinca, tindrà una constitució amb uns drets i uns deures que en el seu conjunt no es troben en cap altra constitució. Per exemple: els que es refereixen als béns comuns naturals; el dret de captar, transformar i fer servir l'energia del sol; la defensa dels principis ètics de la Carta de la Terra...   Poble català, posa't a caminar.

Urgències

Divendres 2, a Cal Bolet, el Marc Martínez es buida en un espectacle total, Humor i hòsties, un viatge vital en part compartit per molts de nosaltres -els que ja tenim una edat, els joves dels 70 i els 80-. Unes 8.500 paraules molt ben dites en una hora i mitja mal comptada. Adolescència per la vena amb llimonades de Mirinda per atenuar els cops de la vida, de la dura vida al Raval. La conversa amb ell a posteriori, espòntània i vital, a estones punyent. Fantàstic tot plegat.

El dissabte al matí, trobada municipalista de VeC a l'Escorxador. Es podrien dir moltes coses però al capdavall, com va dir Gramsci, la veritat és revolucionària.
A la tarda, a BCN, m'acosto al MNAC. És el meu museu i no em vull perdre Picasso - Romànic. Separadament ja valen molt la pena l'un i l'altre. Junts no perden, no es fan nosa, no es maten. La veritat és que veure un crani de Picasso al costat d'una Mare de Déu de Gerri de la Sal té la seva eròtica, a tall d'exemple.
Al CaixaForum sempre hi ha alguna cosa d'interès. Un Thyssen mai vist és una mostra variada, una selecció de 63 obres triades especialment per a l'ocasió. 

Fa bonança. Riuades de gent pul·lulen amunt i avall. El pessebre de la Colau -perdó, la instal·lació conceptual per un cicle nadalenc-, trencador i més concurregut que mai. Els ocells il·lluminats que pengen dels arbres de la rambla, ordinaris. Cap motiu explícitament nadalenc. Ara bé, els textos, ben friquis: mua-mua, xing-xing, nyam-nyam...  Mare de Déu!
A la terrassa del cafè Zurich s'està la mar de bé. És un mirador excepcional de tota la parròquia que desfila pel davant. Començo a llegir L'aquari, la darrera novel·la de David Vann. La setmana passada l'Eva Piquer en parlava molt bé a l'ARA i un dels meus llibreters - farmacèutics de l'ànima de confiança me'l recomana decididament. Ahir l'estrevistaven precisament a l'ARA llegim. Preciós, una meravella. 

Al vespre la tropa del 10+2 que ara ja som 18 sopem a Cal Ton Xacó. Un sopar excel·lent, amb maridatge inclòs, aquest cop guiats pel sommelier de la casa.  
Rebem, com cada any, la nadala de la Neus, la primera, la més maca de totes. Aquest any s'ha superat, aerodinàmica i volàtil.
I, passada la mitjanit, l'imprevist. Miqueljaime "el setrill" ens dóna un bon ensurt. I cap a Urgències en comitiva i ben aliniats. La mala estona no te la treu ningú però el fet d'anar en grup fa més suportable l'espera.
Torno a Urgències de l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès. No hi havia posat els peus des del 30 d'agost de 2011. L'ingrès per coma etíl·lic d'un amic de l'hereu de casa ens hi va dur i us ben asseguro que va ser una experiència inoblidable.

Urgències també són les que té el Barça. Una lliga en mans del Madrid, que la guanyarà o no però que és a les seves mans. No va bé la cosa, no.

Avui diumenge ha estat un dia ben tranquil. Una caminada d'un parell d'hores, un partit d'hoquei, el vermut al Coro i un dinar de rovellons. A la tarda, al Casal, i gràcies a Cineclub Vilafranca, Después de nosotros.  Bon cinema belga, honest i sense pretensions. De bona factura, que mostra amb detall la dissecció d'un procés de separació en tota la seva dimensió.

I demà, dilluns. La setmana pont ens espera. La Puríssima Constitució. 

Viure mata

Setmana mortífera aquesta. Morts de tota mena i condició. La Rita, mare de  Déu! quant de cinisme i hipocresia de mala qualitat. El Fidel (el Fidel se'n va però Cuba es queda). El Marcos Ana, el poeta que més temps ha passat a les presons franquistes. El Jaume, més proper, que ha mantingut en guàrdia tota la família durant un grapat d'anys.

Altres morts més llunyanes en el temps també es fan presents. Aquests dies la justícia sueca ha decidit reobrir la investigació de l'assasinat d'Olof Palme, mort a Estocolm fa 30 anys, quan era primer ministre, el 28 de febrer de 1986. 
El 10 de setembre de 1986 era assessinada a Ordizia la Dolores González Katarain, àlies Yoyes, que fou una dirigent d'ETA famosa per haver estat la primera dona dirigent d'ETA i la primera morta per la banda sota acusació de traïció. Passejant pel lloc del crim, a Ordizia, encara et tremola el cor. 
Aquestes morts (d'Olof Palme i la Yoyes) són les primeres morts que, des de la distància, he viscut amb consciència política i van ser com un parell de bofetades que van fer trontollar alguns dels meus esquemes mentals d'aleshores.

En Jaume Cela diu que els éssers humans tenim data de caducitat i només sóm eterns en el record, i sort en tenim.
Thèkhov és contundent: enterrem el morts i rescatem els vius.
En Pep Quintana, al seu recull de contes Ni l'apuntador fa una dedicatòria rellevant: a tots els estimats difunts que m'han precedit.
Joan Fuster, més càustic i trencador, deia que morir deu ser deixar d'escriure.
La Sílvia Soler també vol dir la seva: pels que falten, pels que hi som, pels que vindran.

Ara és demà

Sóc a la biblioteca Agustí Centelles, al carrer Compte d'Urgell 145, a quatre passes del Clínic. Tot el recinte (el centre cultural Teresa Pàmies, el centre cívic i la biblioteca) semblen uns equipaments esplèndids. Què bé!

Disposo d'unes hores d'espera hospitalària. L'espai és acollidor i funcional. S'hi respira pau i tranquilitat. Som colla i, cadascú al nostre aire i en silenci, feinegem sobre afers diversos, de ben segur. Gent jove i alguna persona jubilada, majoritàriament.

Aprofito l'estona per a fer una primera lectura del document Ara és demà,

un encàrrec de la consellera d’Ensenyament al Consell Escolar de Catalunya de “dur a terme un estudi sobre com el sistema educatiu de Catalunya afronta els reptes emergents, per avançar en qualitat i equitat al servei d’un nou país i n’elabori l’informe corresponent”.

Cinc ponències de 12 a 18 pàgines cadascuna, de perfil ben diferent i amb alguns plantejaments coincidents.

"El Consell Escolar de Catalunya us proposa fer una reflexió sincera, en profunditat i compartida amb tots els sectors de la comunitat educativa sobre el futur de l'educació. Ens interessa molt conèixer el vostre punt de vista sobre qüestions cabdals que afecten l’ensenyar i l’aprendre, per això us invitem a participar en aquest debat a través de les diverses vies que hem obert". Ai las!

Temps d'incerteses educatives a casa nostra. Una allau de convocatòries i de propostes ens reclamen. La innovació, el trencament de l'espai i el temps educatius ens arriba de moltes maneres i ens provoca una certa perplexitat i desconcert. No val a badar. I que no ens falli la toma de terra.

Ara és demà... però demà és avui quan et lleves. Amunt els cors i campi qui pugui.

Les veritats íntimes

Carles Capdevila, Premi Nacional 2016 de comunicació. L'enhorabona!
Reevindica l'ètica i la dignitat a la vida i al periodisme en un discurs memorable.
Reevindico les veritats íntimes. Les úniques veritats d'aquest món amb valor per a la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari...
En part pel fet que parli d'educació i de la vida quotidina. L'Eduquem les criatures d'ara fa una dècada va ser trencador, memorable. Encara recordo la xerrada Educar de molt bon humor, a l'antiga taverna de Vinseum, el 5 d'octubre de 2007. Una gentada que va omplir de gom a gom la taverna, de bon humor, de somriures, de sana complicitat.
Al davant de l'ARA, una trajectòria modèlica. Sis anys al peu del canó en què fins i tot ha creat un estil propi. I els darrers 16 mesos, la frenada vital. Una situació molt dura i, alhora, molt priviligiada. A tots, en algun moment, la vida ens despulla i ens posa davant de les nostres veritats.
Llegint els seus articles i els de l'Eva Piquer anem seguint, sense cap mena de voyeurisme però amb amb un interès vital, l'evolució de la frenada. 
Amunt les atxes i que no ens passi res!

Els temps estan canviant...

Sento a la ràdio matinal, amb una certa perplexitat, la notícia del Nobel de literatura atorgat a Bob Dylan. Com canvien els temps!
I me n'alegro, què coi! O és que els centenars de temes que ha fet al llarg de 55 anys no són mereixedors d'aital reconeixement? O és que no és un gran poeta en llengua anglesa?
Més enllà de la polèmica, inevitable d'altra banda, me n'alegro també pel que té de trencador i de novetós en el panorama carrincló i previsible dels Nobel.
Des del 1975 que em van regalar un casset seu "Hurricane" amb aquest tema de 8 minuts de durada i que vaig sentir repetidament fins a fer malbé la cinta magnètica  que m'agrada i l'escolto. L'enhorabona!  

Màrius Serra - Les entranyes de l'EVA

S'acaba la 12a edició del festival En Veu Alta 2016 (EVA Penedès). S'ha convertit gairebé en una franquícia social, amb ramificacions al Priorat i a Osona.
Del 10 al 19 de juny, amb 38 actes vinculats a la narració i la tradició oral a 10 municipis de l'Alt Penedès, amb Sant Sadurní d'Anoia com a marc de 9 propostes. Hi ha hagut trencadissa amb l'ajuntament de Vilafranca pel que sembla: s'ha dit que això que fèiem nosaltres no era important i no interessava a ningú /.../ no entràvem dins l'ordre de les coses ni necessàries ni importants. Aquests paràgrafs de l'escrit de benvinguda del programa de mà, si no m'erro, ja suposo a qui van dirigits. Sense conèixer els detalls de tot plegat, sap greu tot l'afer.
A les 7 de la tarda, al conjunt monumental d'Olèrdola, amb el Penedès com a teló de fons i un sol que encara escalfa i reconforta, un Màrius Serra enorme a les entranyes de l'EVA, que narra en primera persona la seva experiència en una situacio singular, excepcional.
Explica el per què de tot plegat, les entranyes del llibre. Quiet  (Empúries, 2008) cobreix set anys de la vida del seu fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia, amb paràlisi cerebral vaja.
Ens llegeix quatre narracions breus (Distinció, Ràbia, Vergonya i alguns dels recordo de Córrer). Comenta la moralina de cadascun d'ells, i d'altres. I afegeix un conte que no apareix al llibre, el conte de la cadira, deliciós tot ell.
Escoltem atentament com un fill amb diversitat funcional -molta diversitat funcional- els canvia la vida. Com els ha ajudat a valorar la joia de viure, a gestionar la ràbia, a no tenyir la mirada de colors foscos, a superar l'estat d'excepció que comportar la vida diària...
Màrius Serra troba una forma narrativa idònia, la distància òptima i elabora un relat en què predomina la joia i un cert embadaliment malgrat la duresa de la realitat.
És un llibre que no té fi. A les darreres pàgines, en un màgic foliscopi, podem veure córrer el Lluís, gràcies a les lleis de l'òptica i al talent del fotògraf Jordi Ribó i del dissenyador Miquel Llach.
Una hora amable i punyent alhora, amb tota una llicó de vida. Llarga vida a l'EVA!

Trumbo

Hollywood revisa de tant en tant la caça de bruixes. La darrera aportació ha estat Trumbo: la lista negra de Hollywood. En VOS, al Casal. 
En el context de la guerra freda Hollywood també està dividit entra patriotes sense gaires escrúpols i les persones amb consciència social.
Bona ambientació, una mena de fresc de l'era del cinema clàssic, un guió correcte i prou ... Massa academicista pel meu gust, una divisió un pèl maniquea i estereotipada entre herois i malvats i falta de nervi narratiu, d'anima, tot i que hi ha diàlegs enginyosos i un parell d'al·legats d'alçada. Et quedes amb el dubte de quin profit n'hagués tret un altre director amb un pols narratiu més intens i una mica més d'èpica i de lírica.
En qualsevol cas, tot un personatge en Dalton Trumbo.
La caça de bruixes, la llei seca, la conquesta de l'oest, l'abolició de l'esclavitud... són temes recurrents que han generat pel·lícules esplèndides. Aquesta, al meu entendre, no estarà entre les millors. Què hi farem! 

Som una "road movie"

Gairebé dos anys de vertigen. Des de l'11 de setembre de 2012 que els esdeveniments s'han precipitat: manifestació extraordinària, eleccions del 25N, pacte CiU-ERC, declaracions de sobirania i guerres brutes... fins aquesta tarda amb la trencadissa de Junts x pel Si i la CUP. N'hi ha per llogar-hi cadires! Un se sent com els músics de l'orquestra del Titanic: impassibles mentre el vaixell s'enfonsa -o si més no les vies d'aigua proliferen-.

A nivell personal, avui toca fer de taxista i infermer del pare. Com demà. La feina s'acumula. Conduint de Vilafranca a Montblanc penso que  algunes de les més grans tradicions literàries comencen amb un viatge: Adam i Eva, Ulisses, Thelma i Louise...  
La road movie és la història més vella de totes les que es fan i es desfan.

Acabo de conéixer la mítica Ruta 66. De Boston a Los Angeles. 
Discorria des de Chicago (Illinois), a través Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, Nou Mèxic, Arizona iCalifòrnia, fins a finalitzar a Los Angeles amb un recorregut total de 2.448 milles (3.939 km).

Sigui com sigui,  pels quilòmetres que estic fent per raons humanitàries, pel record sempre gratificant de Thelma i Louise o pels cactus que em va regalar la nostra veïna Montse i que ara tenim al nostre petit jardí vertical de la terrassa, penso que un dia o altre faré aquesta ruta. Creuaré els Estats Units de costa a costa. Vull arribar a Ellis Island. De Nova Iork a Boston i de Boston, per la Ruta 66, fins a Hollywood. De pel·lícula!
Al capdavall, la vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada. O no?