Viure mata

Setmana mortífera aquesta. Morts de tota mena i condició. La Rita, mare de  Déu! quant de cinisme i hipocresia de mala qualitat. El Fidel (el Fidel se'n va però Cuba es queda). El Marcos Ana, el poeta que més temps ha passat a les presons franquistes. El Jaume, més proper, que ha mantingut en guàrdia tota la família durant un grapat d'anys.

Altres morts més llunyanes en el temps també es fan presents. Aquests dies la justícia sueca ha decidit reobrir la investigació de l'assasinat d'Olof Palme, mort a Estocolm fa 30 anys, quan era primer ministre, el 28 de febrer de 1986. 
El 10 de setembre de 1986 era assessinada a Ordizia la Dolores González Katarain, àlies Yoyes, que fou una dirigent d'ETA famosa per haver estat la primera dona dirigent d'ETA i la primera morta per la banda sota acusació de traïció. Passejant pel lloc del crim, a Ordizia, encara et tremola el cor. 
Aquestes morts (d'Olof Palme i la Yoyes) són les primeres morts que, des de la distància, he viscut amb consciència política i van ser com un parell de bofetades que van fer trontollar alguns dels meus esquemes mentals d'aleshores.

En Jaume Cela diu que els éssers humans tenim data de caducitat i només sóm eterns en el record, i sort en tenim.
Thèkhov és contundent: enterrem el morts i rescatem els vius.
En Pep Quintana, al seu recull de contes Ni l'apuntador fa una dedicatòria rellevant: a tots els estimats difunts que m'han precedit.
Joan Fuster, més càustic i trencador, deia que morir deu ser deixar d'escriure.
La Sílvia Soler també vol dir la seva: pels que falten, pels que hi som, pels que vindran.

Ara és demà

Sóc a la biblioteca Agustí Centelles, al carrer Compte d'Urgell 145, a quatre passes del Clínic. Tot el recinte (el centre cultural Teresa Pàmies, el centre cívic i la biblioteca) semblen uns equipaments esplèndids. Què bé!

Disposo d'unes hores d'espera hospitalària. L'espai és acollidor i funcional. S'hi respira pau i tranquilitat. Som colla i, cadascú al nostre aire i en silenci, feinegem sobre afers diversos, de ben segur. Gent jove i alguna persona jubilada, majoritàriament.

Aprofito l'estona per a fer una primera lectura del document Ara és demà,

un encàrrec de la consellera d’Ensenyament al Consell Escolar de Catalunya de “dur a terme un estudi sobre com el sistema educatiu de Catalunya afronta els reptes emergents, per avançar en qualitat i equitat al servei d’un nou país i n’elabori l’informe corresponent”.

Cinc ponències de 12 a 18 pàgines cadascuna, de perfil ben diferent i amb alguns plantejaments coincidents.

"El Consell Escolar de Catalunya us proposa fer una reflexió sincera, en profunditat i compartida amb tots els sectors de la comunitat educativa sobre el futur de l'educació. Ens interessa molt conèixer el vostre punt de vista sobre qüestions cabdals que afecten l’ensenyar i l’aprendre, per això us invitem a participar en aquest debat a través de les diverses vies que hem obert". Ai las!

Temps d'incerteses educatives a casa nostra. Una allau de convocatòries i de propostes ens reclamen. La innovació, el trencament de l'espai i el temps educatius ens arriba de moltes maneres i ens provoca una certa perplexitat i desconcert. No val a badar. I que no ens falli la toma de terra.

Ara és demà... però demà és avui quan et lleves. Amunt els cors i campi qui pugui.

Les veritats íntimes

Carles Capdevila, Premi Nacional 2016 de comunicació. L'enhorabona!
Reevindica l'ètica i la dignitat a la vida i al periodisme en un discurs memorable.
Reevindico les veritats íntimes. Les úniques veritats d'aquest món amb valor per a la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari...
En part pel fet que parli d'educació i de la vida quotidina. L'Eduquem les criatures d'ara fa una dècada va ser trencador, memorable. Encara recordo la xerrada Educar de molt bon humor, a l'antiga taverna de Vinseum, el 5 d'octubre de 2007. Una gentada que va omplir de gom a gom la taverna, de bon humor, de somriures, de sana complicitat.
Al davant de l'ARA, una trajectòria modèlica. Sis anys al peu del canó en què fins i tot ha creat un estil propi. I els darrers 16 mesos, la frenada vital. Una situació molt dura i, alhora, molt priviligiada. A tots, en algun moment, la vida ens despulla i ens posa davant de les nostres veritats.
Llegint els seus articles i els de l'Eva Piquer anem seguint, sense cap mena de voyeurisme però amb amb un interès vital, l'evolució de la frenada. 
Amunt les atxes i que no ens passi res!

Els temps estan canviant...

Sento a la ràdio matinal, amb una certa perplexitat, la notícia del Nobel de literatura atorgat a Bob Dylan. Com canvien els temps!
I me n'alegro, què coi! O és que els centenars de temes que ha fet al llarg de 55 anys no són mereixedors d'aital reconeixement? O és que no és un gran poeta en llengua anglesa?
Més enllà de la polèmica, inevitable d'altra banda, me n'alegro també pel que té de trencador i de novetós en el panorama carrincló i previsible dels Nobel.
Des del 1975 que em van regalar un casset seu "Hurricane" amb aquest tema de 8 minuts de durada i que vaig sentir repetidament fins a fer malbé la cinta magnètica  que m'agrada i l'escolto. L'enhorabona!  

Màrius Serra - Les entranyes de l'EVA

S'acaba la 12a edició del festival En Veu Alta 2016 (EVA Penedès). S'ha convertit gairebé en una franquícia social, amb ramificacions al Priorat i a Osona.
Del 10 al 19 de juny, amb 38 actes vinculats a la narració i la tradició oral a 10 municipis de l'Alt Penedès, amb Sant Sadurní d'Anoia com a marc de 9 propostes. Hi ha hagut trencadissa amb l'ajuntament de Vilafranca pel que sembla: s'ha dit que això que fèiem nosaltres no era important i no interessava a ningú /.../ no entràvem dins l'ordre de les coses ni necessàries ni importants. Aquests paràgrafs de l'escrit de benvinguda del programa de mà, si no m'erro, ja suposo a qui van dirigits. Sense conèixer els detalls de tot plegat, sap greu tot l'afer.
A les 7 de la tarda, al conjunt monumental d'Olèrdola, amb el Penedès com a teló de fons i un sol que encara escalfa i reconforta, un Màrius Serra enorme a les entranyes de l'EVA, que narra en primera persona la seva experiència en una situacio singular, excepcional.
Explica el per què de tot plegat, les entranyes del llibre. Quiet  (Empúries, 2008) cobreix set anys de la vida del seu fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia, amb paràlisi cerebral vaja.
Ens llegeix quatre narracions breus (Distinció, Ràbia, Vergonya i alguns dels recordo de Córrer). Comenta la moralina de cadascun d'ells, i d'altres. I afegeix un conte que no apareix al llibre, el conte de la cadira, deliciós tot ell.
Escoltem atentament com un fill amb diversitat funcional -molta diversitat funcional- els canvia la vida. Com els ha ajudat a valorar la joia de viure, a gestionar la ràbia, a no tenyir la mirada de colors foscos, a superar l'estat d'excepció que comportar la vida diària...
Màrius Serra troba una forma narrativa idònia, la distància òptima i elabora un relat en què predomina la joia i un cert embadaliment malgrat la duresa de la realitat.
És un llibre que no té fi. A les darreres pàgines, en un màgic foliscopi, podem veure córrer el Lluís, gràcies a les lleis de l'òptica i al talent del fotògraf Jordi Ribó i del dissenyador Miquel Llach.
Una hora amable i punyent alhora, amb tota una llicó de vida. Llarga vida a l'EVA!

Trumbo

Hollywood revisa de tant en tant la caça de bruixes. La darrera aportació ha estat Trumbo: la lista negra de Hollywood. En VOS, al Casal. 
En el context de la guerra freda Hollywood també està dividit entra patriotes sense gaires escrúpols i les persones amb consciència social.
Bona ambientació, una mena de fresc de l'era del cinema clàssic, un guió correcte i prou ... Massa academicista pel meu gust, una divisió un pèl maniquea i estereotipada entre herois i malvats i falta de nervi narratiu, d'anima, tot i que hi ha diàlegs enginyosos i un parell d'al·legats d'alçada. Et quedes amb el dubte de quin profit n'hagués tret un altre director amb un pols narratiu més intens i una mica més d'èpica i de lírica.
En qualsevol cas, tot un personatge en Dalton Trumbo.
La caça de bruixes, la llei seca, la conquesta de l'oest, l'abolició de l'esclavitud... són temes recurrents que han generat pel·lícules esplèndides. Aquesta, al meu entendre, no estarà entre les millors. Què hi farem! 

Som una "road movie"

Gairebé dos anys de vertigen. Des de l'11 de setembre de 2012 que els esdeveniments s'han precipitat: manifestació extraordinària, eleccions del 25N, pacte CiU-ERC, declaracions de sobirania i guerres brutes... fins aquesta tarda amb la trencadissa de Junts x pel Si i la CUP. N'hi ha per llogar-hi cadires! Un se sent com els músics de l'orquestra del Titanic: impassibles mentre el vaixell s'enfonsa -o si més no les vies d'aigua proliferen-.

A nivell personal, avui toca fer de taxista i infermer del pare. Com demà. La feina s'acumula. Conduint de Vilafranca a Montblanc penso que  algunes de les més grans tradicions literàries comencen amb un viatge: Adam i Eva, Ulisses, Thelma i Louise...  
La road movie és la història més vella de totes les que es fan i es desfan.

Acabo de conéixer la mítica Ruta 66. De Boston a Los Angeles. 
Discorria des de Chicago (Illinois), a través Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, Nou Mèxic, Arizona iCalifòrnia, fins a finalitzar a Los Angeles amb un recorregut total de 2.448 milles (3.939 km).

Sigui com sigui,  pels quilòmetres que estic fent per raons humanitàries, pel record sempre gratificant de Thelma i Louise o pels cactus que em va regalar la nostra veïna Montse i que ara tenim al nostre petit jardí vertical de la terrassa, penso que un dia o altre faré aquesta ruta. Creuaré els Estats Units de costa a costa. Vull arribar a Ellis Island. De Nova Iork a Boston i de Boston, per la Ruta 66, fins a Hollywood. De pel·lícula!
Al capdavall, la vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada. O no?

Per molts anys!

Estem d'aniversaris aquests dies: els nois de la casa han fet 18 i 20 anys!
Fer-se gran -i això ja ho he comentat algun altre cop- és perdre futur i guanyar records. És, també, una cura d'humilitat, un màster en tocar de peus a terra. Entre moltes d'altres coses...

Tal dia com avui, el Corpus de sang del 1996 neixia l'hereu de la casa, en Miquel. I dos anys més tard, l'1 de juny del 98, en Martí. Ells són el millor patrimoni, el bo i millor de la casa. S'han fet grans i, a hores d'ara, tenen un pes tan rellevant que de cap de les maneres em puc imaginar la vida sense ells. Ni se m'acut pitjor infortuni que la seva absència.

Aprenents de músics com són, em venen al cap les paraules de Debussy que deien  que la música és una drecera directa al moll de l'ànima. Com els fills, o no?  Per molts anys!

Som o no som? Shakespeare etern

Divendres a les 9 del vespre, al claustre de sant Francesc, Al vostre gust, un Shakespeare de tragèdia, aventures i comèdia. De la mà de Parking Shakespeare, un grup d'actors que des del 2009 es troba sota dels eucaliptus del parc del Nord de BCN per representar Shakespeare. Realment bons. Una versió breu, moderna, àgil, dinàmica i fresca. 
En acabar, tot fent-la petar amb els protagonistes, te n'adones del potencial de gent amb empenta i nervi com ara ells, de la quantitat de gent que treballa en precari -i bé- per una bona causa. Del 14 al 30 de juliol tornaran a actuar al parc del Nord. I només al final passaran el cistell perquè hom posi el preu que consideri oportú. Molt recomanable.

A les antípodes, Victòria, de Pau Miró, al TNC, ahir dissabte. Fa patxoca el teatre. Amb unes condicions tècniques fabuloses. Els mecanismes hidràulics no paren, amunt i avall, en un drama que fa estremir. 
A la BCN dels cinquanta, en una barberia del Raval on sovintegen un falangista, una excantant del Parel·lel reciclada a costurera i Victòria, una vídua del barber que mira la manera de sobreviure i aprendre a escoltar el seu cor. Una BCN grisa, trista, pobre, on la dignitat ha quedat arraconada al fons d'un armari.
Un repartiment estelar amb un jove de la sèrie Polseres vermelles que és l'únic que coixeja. Bé tot plegat. Ni la bona interpretació no pot capgirar, però, l'amargor, la tristor i la por -sí la por omnipresent- que esguerra les vides dels protagonistes.

Però, per sobre de tot, Shakespeare. Un assaig publicat recentment -El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible- ve a dir que avui dia Shakespeare es dedicaria a escriure per al cinema o la televisió. Que treballaria a Hollywood, vaja. De ben segur. Hi és omnipresent. La barreja de tons, de gèneres i de registres en una mateixa obra és del tot contempòrània. Tots estan en deute amb Shakespeare. És un geni d'una versatilitat i d'una potència extraordinària. La tesi és ben clara: en la narrativa audiovisual tot surt de l'obra de Shakesoeare perquè allà hi és tot i tothom... des de fa 400 anys. O no?

Vaig tard

A l'època d'estudiant i els primers anys de treball com a mestre (els darrers setanta i els primers vuitanta) l'1 de maig era diada assenyalada. El full de ruta era clar: calça curta, primer bany de l'any a la platja del Miracle i mani a les 12 a la rambla de Tarragona. Fes fred o calor, al marge de totes les consideracions. I a dinar a casa dels pares.

Ara les rutines són ben diferents. Els pantalons curts i el primer bany no han fet acte de presència fins avui 29 de maig i de manis, una a l'any -si res no es torça-.

No és només una qüestió del canvi climàtic, que potser també. És l'edat i les circumstàncies vitals.

Avui diumenge 29, horticultura i jardineria (a 2/4 de 8 del matí), cicloturisme pel Penedès (de 8 a 11), platja a Vilanova (de 12 a 1), correus electrònics (de 4 a 5) més horticultura i jardineria -encanyar tomaqueres i revifar alguns dels cactus plantats dies enrere- (de 5 a 7 de la tarda), un tomb per la rambla amb audició de sardanes i, per acabar, concert de la coral de l'Institut a l'Eugeni d'Ors (de 2/4 de 8 a 3/4 de 9 del vespre).

A les 9 del vespre, a taula, un té la sensació que un dia  de festa dóna molt de si i que canviar les rutines dels dies laborables és fantàstic. En calça curta, ni que sigui amb 4 setmanes de retard!