Un pregó com Déu mana

L’Anna Vallhonesta ens ha obsequiat amb un pregó com Déu mana que recordaré durant molt de temps. Un pregó amb tots els elements imprescindibles, ben interpretat i amb un posada en escena minimalista i funcional. Un pregó que, a més a més, es pot sentir per la ràdio, sense pirotècnies ni artificis innecessaris.
Sentit però sense abusar del sentimentalisme, divertit, original, crític però respectuós, valent, contundent i demolidor a estones (els comentaris sobre els diables, d’antologia). Amb voluntat de remoure l’imaginari festamajorenc, lluny de l’autocomplaença i del conformisme, amb elegància, perspicàcia i estil propi.

Llàstima de l’entrevista a sant Fèlix, que l’ha fet desmerèixer. Protagonitzada per algun altre partenaire hagués estat molt més meritòria (se m’acut el Peyu, el Marc Giró, l’Òscar Andreu i Òscar Dalmau…). En qualsevol cas, un pregó prèmium, de gamma alta. 9/10