Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

28 de juny del 2015

Canícula de cap de setmana

L'estiu ja és ben arribat. I la canícula també. Quina setmana! Plegar al migdia és genial. I si és divendres, encara més.
Divendres, a les 8 de la tarda - vespre, a la Biblioteca de Catalunya, Incendis, de Wadji Mouawad / La Perla 29. Un cant a la dona que vol aprendre, capaç de transformar l'odi per donar un món millor al fills: plor de fill i de mare que reconcilia i compromet. Una tragèdia grega de cap a peus -una altra-.
Una Clara Segura estratosfèrica i un Julio Manrique que no, que no troba la mida. Ni el text ni la interpretació arriben a la sola de la sabata de la Clara. I, a sobre, li encolomen una falca de 30 minuts soporífers, desafortunats i del tot innecessaris, una digressió absoluta que desmereix la resta de l'obra: un  rambo, un franctirador sense escrúpols que parla anglès, baladrer i sense cap rellevància. Quin nyap! 
La resta del repartiment, correcte, amb un notari que està a l'alçada. L'únic personatge masculí mitjanament destacable.
Dissabte al matí, anar a comprar a plaça i fer d'infermer a Montblanc. El pare, amb una mala salut de ferro, no passa un bon moment. La panxa li fa perdre l'oremus. Tot penja d'un fil... cada cop més prim. Fa patir.
Compro i començo a llegir La cinquena planta, de Manuel Baixauli. Em fa la impressió que no ha estat una bona tria. Què hi farem!
Avui diumenge em llevo d'hora i aprofito per feinejar. Preparo memòries i reculls de fotografies pel fi de curs. La temperatura és agradable fins a quarts de 9 del matí, que comença a caldejar-se l'ambient.
Decidim anar a la platna, a Vilanova. A les 10 enlairem el vol. En arribar a la C15, ja plena de cotxes, intueixo que serem colla. I realment la clavo. Increïble! A 1/4 d'11, a la platja del Far de Vilanova, ja no es pot aparcar. Mai no havia vist res de semblant. Talment com si tothom hagués ensumat el dia que ens queia a sobre i s'hagués apressat a buscar un bocí de sorra.
Molta gent de terra endins, i fins i tot de més endins encara. La C15 és una via ràpida que facilita l'accés al Garraf. I de quina manera! Una hora de sol i cap a casa.
Fer el vermut a la plaça de sant Joan és un respir i un goig. Calma i tranquilitat. I una suau brisa que, a l'ombra, acaba d'atemperar l'ambient.
A casa engeguem l'aire acondicionat. És inevitable. A 26º ja n'hi ha prou però és que si no és insuportable.
Un cop d'ull a la premsa. I a l'agenda. Aquest any no he anat a la festa del trepat, a Barberà de la Conca. Els amfitrions tenen altres ocupacions i no estan per festes. Ja hi tornarem, i serà bon senyal.
Hem tingut l'ocurrència -vist amb perspectiva- d'anar a l'ermita de sant Pau. A les 7 de la tarda, que ja comença a ser hora. I encara hem arreplegat una bona assoleiada. Fins i tot  hem suat més del compte. La vista panoràmica des de l'ermita, atractiva.
Sento que s'anuncien més dies de canícula. És el que toca, ara és el temps. Quan si no!

11 de juny del 2015

Les entranyes de l'EVA

Ahir al vespre, a la casa Vidal i Folguet, al carrer de la Font, vam encetar un  nou àmbit del festival En Veu Alta -EVA-: les entranyes de l'EVA.
Històries reals, com les dels documentals d'èxit -Sense ficció, 30', 60'... - però en viu i en directe, sense pantalles.

Ousman Umar, un jove d'una vintena d'anys, ens explica, en català, La travessa. Un pas rere l'altre. Aquesta història comença un dimarts, el dia que va néixer l'Ousman. A Ghana. Als 10 anys marxa de casa, amb ganes de córrer món. Un viatge iniciàtic i traumàtic, de pel·lícula, el portarà, travessant el desert del Sahara, a Lívia, les Canàries i finalment a Barcelona, simplement per una referència al FC Barcelona, per un Barça - Arsenal que havia vist, anys enrere, per TV.
I entremig, tres anys de viatge i la mort i la desfeta a tocar de moltes cantonades. Tot això, i molt més, ens va explicar l'Ousman, i no perquè sigui un conte sinó perquè és la seva veritat. La seva vida.

Des de la nostra zona de confort sempre escoltem embaladits aquestes epopeies  llunyanes. El drama migratori actual és una vergonya. La pitjor de totes potser.
L'Ousman és l'excepció a la norma. La  resta, la immensa majoria, són al fons del mar o malviuen ben a prop nostre. Lamentable. I vergonyós per la part que ens toca.

L'enhorabona a la Jordina Biosca i a tota la tropa de l'EVA. És un plaer poder gaudir d'algunes píndoles del festival. Per molts anys!

8 de juny del 2015

Cap de setmana de juny

Cap de setmana de celebracions, divendres i diumenge. Que els fills facin 17 i 19 anys fa goig, naturalment.

El dissabte, amb les rutines de dissabte: esmorzar de forquilla i ganivet, comprar a plaça, visita a Montblanc... i futbol. Emocionant, i millor encara si tot acaba bé. 

Un diumenge singular. De la mà de VINSEUM ens desplacem al Maresme. Visitem el parc tecnològic Cella Vinaria de Teià, que permet entendre com era el cultiu, la producció i la comercialització del vi en l'època romana. 
I a la DO Alella. Els cellers Alta Alella, al parc natural de la serralada de Marina, tecnologia punta i ganes de fer bé les coses. I una autoestima a prova de bomba, amb certa sobredosi de suficiència per part de segons qui. Ningú no és perfecte!
Un té la sensació que hi ha molta gent del ram del vi i del cava que fa moltes coses molt ben fetes. I que la DO Alella, amb 18 municipis implicats, 8 empreses vitivinícoles, un grapat de gent entusiasta que editen una bona revista, Papers de vi, i un consorci per treballar aliniats, té el futur encarrilat.

A la tarda, al Taronger, la presentació d'un llibre de filosofia. La resistència íntima: assaig d'un filosofia de la proximitat de Josep M. Esquirol. 
Que una seixantena de persones s'apleguin un diumenge a la tarda en una presentació d'un llibre de filosofia et reconforta i et fa pensar que no tot està perdut. I que la cultura no és només allò que et diferencia del poble del costat, ni el ganxet de l'àvia, ni l'oci de les masses,  sinó també el conjunt de disciplines que són en si guia i essència del progrés de l'esperit, com ara la filosofia.

I al cap, la Patum. La Patum que ahir van cloure i a la qual tinc ganes de tornar-hi. 
I el Conti, que continua la seva aferrissada lluita a favor de la vida.

4 de juny del 2015

Gegants i Patum

La vigília de Corpus, a Vilafranca, surten els gegants. Amb nans i capgrossos, naturalment. Sempre és un goig poder-los contemplar.

A Berga, ha arribat la Patum. Un espectacle total, meravellós, únic. Un parell de cops  que hi he participat, el primer a plaça i el segon com a simple espectador, han estat una experiència memorable. Espectacular. 


3 de juny del 2015

La gran pregunta

Ja està! Ja sabem la la pregunta! Al capdavall, i ja ho he dit altres vegades, tot és una resposta, només cal saber-ne la pregunta.

"¿Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?"   I són sis els criteris, ull! I tots solemnes! 
Té més de jeroglífic i d'endevinalla que altra cosa. No es pot nadar i guardar la roba.

Mare de déu, mare de Déu! Mira que n'he vist de filigranes, preguntes retòriques i artificis pirotècnics però aquest es porta la palma. Talment com fer-se trampes jugant al solitari. O no? Hi ha una parrafada ben nostrada que m'encanta i que s'hi adiu. En aquest joc hi ha massa 8 i 9 i cartes que no lliguen. Les persones que juguen a la botifarra prou que ho saben.
El benegre.cat, com sempre, molt oportuns.


No m'entretinc més perquè  tampoc no s'ho val. Una darrera reflexió. 
Ser d'Unió a aquestes alçades del s. XXI és com ser de l'Espanyol, a casa nostra. 
És ben trist. Lamentable. I vull deixar ben clar que parlo del moment present. Als anys 30, i fins i tot més tard Unió i l'Espanyol eren una altra cosa. 
Segons qui aixequés el cap i veiés segons què potser preferiria tornar a la tomba. 

Sense cap ànim d'ofensa. Des de la discrepància, naturalment.




Bach

Diumenge 31, a les 7 de la tarda, a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, un espectacle musical de gran calibre. La Polifònica de Vilafranca, l'Orquestra Barroca Catalana i uns quants solistes de primera línia ens van oferir la Passió segons Sant Joan, de JS Bach.

Les reflexions que fa l'August Garcia al seu bloc les trobo encertades, com de costum.

No sóc melòman, ni tan sols tinc una bona formació musical. Ara bé, hi va haver moments que realment van ser emocionants. 
I la percepció que tot va anar rodat i que la categoria interpretativa va ser magnífica la vaig tenir en tot moment.

Sense misticismes ni altres parafernàlies sí que haig de dir que va ser una estona plaent, intensa i emotiva. Moments que reconforten l'esperit i tonifiquen l'ànima, més enllà d'altres contingències quotidianes que ja ens omplen prou el dia a dia. 

Fora de la basílica haurem de tornar a tirar de l'Spotify, que no està pas malament com a succedani.







31 de maig del 2015

T'estem esperant

La roda del temps ja no funciona com abans. Ni el temps ni l'espai estan sota control. 
Costa ocultar el rostre de la tristesa en una sala d'espera per a familiars i amics prenyada de dol, de dolor i de patiment.

Fa mal. Són moltes les maneres de viure aquestes situacions límit però totes tenen un denominador comú: els ulls perduts i la mirada trista. Res  ni ningú no pot amagar la tenebrosa realitat. Tot penja d'un fil tan prim que ningú no gosa fer cap moviment maldestre.

Conti, em sap tan de greu tot plegat que gairebé no sé què dir-te. Vull trobar les paraules autèntiques, i no és fàcil. És més fàcil plorar i deixar-se arrossegar per les emocions que ho invaeixen tot, i t'arrosseguen, i et fan mal.

Et prenc la mà i constato l'activitat febril del teu cos que, tot i estar sedat, manté un pols desafiant  amb la vida. I amb la mort. Un cos que pateix, que es resisteix a donar-se per vençut, que vol sobreviure a una trompada vital majúscula i que vol donar guerra, com sempre.

Ni l'estiu ni la tramuntana s'ho emportaran tot. I tot ho reprendrem quan arribi l'alba. 
Tornaràs a pujar la persiana dels dies, faràs petons, rondinaràs, trepitjaràs les vinyes, feinejaràs a l'escola, et llevaràs d'hora, correràs de matinada, llegiràs, estimaràs la llum de la tarda, faràs mil i una coses, i plantaràs cara als treballs i als dies. 
I és que el gran buit, el forat negre que ens aclapara, només tu pots omplir-lo. T'estem esperant.

29 de maig del 2015

Mecagontot !

Una trucada de la Lluïsa ahir, a 1/4 de 10 de la nit, em va esberlar el dia. I alguna cosa més em temo. El to de veu, trencat i esquerdat, em va fer pensar el pitjor i, durant un parell de segons, uns quants pensaments -i cap de bo- em vam passar pel cap.

Es va confirmar el pitjor de tots. "El Conti ha patit un ictus. Som a l'hospital Dr. Trueta de Girona. El coàgul és massa gran per a poder eliminar-lo de manera controlada. 
Els metges diuen que l'evolució de les properes hores seria determinant, sense més certeses".

Intentant controlar  les emocions però plorant desconsoladament, talment com ara, parlem uns minuts. I intento allò tan i tan difícil de donar ànims i fer veure la mitja ampolla plena a la persona que ha patit més directament la magnitud de la tragèdia. 

S'acaba la conversa. Sóc al carrer, davant de casa, palplantat. Em fan mal el ulls, el cap... i l'ànima. Encara sense alè penso que hi ha moments en què la vida es complica més del compte. En que la vida fa pujada. En que tot es descontrola i hi ha una trencadissa  que esmicola tots els paràmetres, totes les rutines, tot allò que ens dona estabilitat i confiança. 
I prenc consciència plena de què res no és per sempre, de la fragilitat de la vida. 

L'esperança és una pedra màgica que no vull perdre. Penso que els ceps novells que vam esporgar tots dos a la  Conca a començament d'any els veurem créixer plegats i que farem la primera collita l'estiu que ve i que continuarem despotricant de tot allò que ens envolta amb fina ironia, i que dinarem plegats de tant en tant al tros, i que aquesta trompada vital passarà sense deixar més seqüeles del compte,  i que la natura -capriciosa i imprevisible- no ens jugarà una mala passada.

I el temps passa. Tan a poc a poc que fa mal. El temps és com un tigre que ens devora... i jo sóc el tigre.

24 de maig del 2015

Instants previs

A la vida hi ha algunes coses que a vegades són gairebé millors quan estan a punt de passar que quan passen. L'expectativa, les ganes, la imaginació, les possibilitats, les oportunitats, el què serà i com serà. tot plegat ens dibuixa en l'imaginari el millor dels escenaris i durant uns instants tot surt com havíem planejat. L'instant previ és un punt en què tot pot passar, tot surt bé.

Segons la teoria dels instants previs, sempre és millor el que està a punt de passar que el que acaba passant. Explica que el millor de les coses que et passen és la il·lusió prèvia que hi poses. El més gratificant del dia de Reis és llevar-te, a primera hora del matí, i veure tota aquella pila de regals amuntegats. Desembolicar-los és farragós i, moltes vegades, decebedor.

El més excitant de la  democràcia va ser la Transició, quan veies a venir el canvi de règim  però formalment encara no el tenies. La il·lusicó d'aquell temps en què tot estava per fer i tot era possible ha donat pas a la rutina d'un sistema menys perfecte del que ens imaginàvem.

Per tot plegat es fa difícil que la vida estigui a l'alçada de les nombroses i a vegades injustificades expectatives que desperten els instants previs.

Que el nostre instant previ d'avui (que durarà moltes hores i es precipitarà a partir de les 20h) sigui fantàstic... I que no desmereixi el resultat electoral.

Bon dia a tothom !!


22 de maig del 2015

Tak, Danmark

“El Parlament danès pren nota de l'explicació del govern sobre els aspectes jurídics, històrics, polítics i internacionals vinculats a la situació de Catalunya i fa seva l'opinió que la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol a Madrid.” 
Aquesta breu i senzilla resolució aprovada dilluns pel Parlament de Dinamarca és una perla. 
Gràcies, Dinamarca.

Ha sorgit una iniciativa que anima a donar les gràcies al Parlament danès pel seu suport a la causa catalana. Aquesta és l´adreça per poder-los donar les gràcies 

 folketinget@ft.dk  

Una frase en danès, per si la voleu fer servir Tak for din støtte Danmark (Gràcies pel teu suport Dinamarca).  

També s'hi pot afegir algun comentari en català o qualsevol altra llengua, naturalment, que d'idiomes en saben.

No dubto que la societat catalana es pronunciarà definitivament sobre el seu futur polític tard o d'hora. Un llibre del 2013 Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible (Pòrtic, Visions), ben documentat i plantejat, aporta arguments sobre els reptes i les oportunitats que tenim a l'abast. Molt recomanable.


A casa, des de l'estiu de 2013, tenim una bandera de Dinamarca penjada a l'estudi. 
L'estada d'onze mesos a Dinamarca del nostre fill gran Miquel va comportar tota una descoberta. I cal ser agraïts.