Eurovisión. Quin festival!

L’any passat ja vaig fer un apunt sobre el festival d’Eurovisión.
“Ja hi tornem a ser. El festival d’Eurovisión torna a la càrrega, com cada any des de l’any de la picor. Amb la mateixa polèmica, el mateix mal gust i la mateixa tossuderia de sempre.
La cançó triada “Zorra” m’és ben bé igual, enganxifosa i amb regust masclista. Com la posada en escena.
Que el 2024 encara se celebri aquest festival pintoresc, caspós i ple de rampoines és un altre símptoma de la decadència musical i moral i de la manca de visió de futur de l’Europa actual, que no sap on va.
Una banalització de la música, de la cultura i de la política. Doncs això, que pleguin d’una punyetera vegada!”
Vaig fer curt. La tirallonga d’agravis és molt més llarga. Per què coi es manté un festival cada any que passa més hortera? Què coi pinten al festival estats com Israel, Rússia o Austràlia, a tall d’exemple? Qui ho paga tot això i, posats a preguntar, qui se’n beneficia de tot plegat?
Veient aquests dies a les xarxes alguns dels finalistes constato que les actuacions tenen un denominador comú: molta pirotècnia, una posada en escena de cabaret d’oli i sofregit, unes peces musicals d’escassa vàlua...
Una altra cosa és el fervor nacionalista que poden aixecar, a tall d’exemple la representant d’Espanya, una tal Melody -molt coneguda a casa seva a l’hora de dinar- que perpetra una cançó lleugera i sense més consideracions: “Una diva es valiente”. https://x.com/i/status/1922465079246602405
Reconec que cal ser valent per atrevir-se a cantar-la dalt de l’escenari amb una colla de mansos que, mig a les fosques, no paren quiets, i que fan més nosa que servei. Sempre penso “a que se la fotaran com algú es despisti una mica”.
Vaticino, sense bola de vidre això sí, que Europa no farà res de profit fins que no sigui capaç de desempallegar-se d’aquest espectacle insípid, hortera, caspós, banal, escandalós, soporífer, car i fatu.
A cagar a la via el festival! I visca la bona música, que també n’hi ha per sort.
En Buenafuente li dedica algun comentari sucós a la Melody https://x.com/i/status/1923126584484966486

La casa, l'àmbit de tots els àmbits

Josep Ramoneda a l’article La casa (ARA 5/1/2025) https://www.ara.cat/opinio/casa_129_5245885.html en parla amb tota claretat:
La casa és l’espai propi de la privacitat de les persones, un lloc determinant en el pas pel món per poder ser responsable de la pròpia existència, un marc de referència en un món accelerat sovint desconcertant. No tenir habitatge porta a la pèrdua de reconeixement, a la marginació. Tots sabem que l'emancipació passa per la casa.
L’habitatge és un dret i no hauria de ser una mercaderia més al servei de l’especulació. Els projectes cooperatius són una alternativa al sistema.
Sílvia Soler (Cases. ARA 10/2/2025 https://www.ara.cat/opinio/cases_129_5280436.html)
reconeix que la casa és una dèria seva des de fa molts anys. I ara, gràcies a un llibre que he llegit, disposa dels arguments intel·lectuals per justificar-la. Siruela Ensayo ha publicat “Filosofía de la casa, el espacio doméstico y la felicidad”, del florentí Emanuele Coccia.
Aquest autor italià comença per reconèixer que la filosofia, durant segles, ha oblidat l’àmbit domèstic, arrossegada per l’interès masculí de brillar en societat i tenir poder i influència a la ciutat. Però, a parer de Coccia, aquest oblit ha significat tant com fer impensable la felicitat. Perquè la casa és, en realitat, el nostre intent d’acollir la porció de món –coses, persones, llocs, imatges, esdeveniments– que fan possible la nostra felicitat.
Tornant al llibre de Coccia: una altra raó que m’ha donat l’autor per entendre la seducció que exerceix la casa sobre mi és que les cases són quasi éssers vius. Una casa –diu Coccia– mai no està del tot acabada, mai no deixem de construir-la. Es podria dir que l’anem domesticant (com fa el Petit Príncep amb la guineu: "Si em domestiques ens necessitarem l’un a l’altre, per mi seràs únic al món"). La casa on vivim és única al món.
Tothom que viu en una casa hi deixa una empremta, per això una casa sempre ens permet desxifrar el somni de felicitat dels que van construir-la o triar-la per viure abans que nosaltres.
A casa estem fent obres en una casa on confiem poder anar a viure abans de final d’any. Totalment recomanable la lectura del llibre esmentat, d’alt contingut filosòfic i domèstic.
L’espai domèstic i la felicitat van de bracet. I la filosofia de la casa és inevitable. Diu l’autor del llibre que la casa és l’aconteixement moral per excel·lència. Jo m’atreviria a dir que la casa, sense cap mena de dubte, és l’àmbit de tots els àmbits.

Desmuntant mites sobre la immigració

Unes quantes opinions rellevants sobre la immigració.
Avui, la immigració —segur que n’hi ha d’altres— és un gran elefant que tenim davant dels nassos i preferim ignorar: l’explotem, no li donem papers, la tenim malvivint entre nosaltres i, per si no fos prou, li donem les culpes del nostre malestar. Ase dels cops i boc expiatori. Quan hi va haver la pandèmia, potser la gent va començar a veure, en el silenci dels carrers buits, tots els elefants invisibles amb els quals convivim. Però ens n’hem oblidat ben prest, oi?
Un elefant a l’habitació. Ignasi Aragy. ARA 12/4/2025 

https://llegim.ara.cat/opinio/elefant-l-habitacio_129_5334105.html
El diagnòstic correcte és aquest. A molts no els agrada perquè marca el camí més difícil, però és l'únic efectiu per sobreviure com a nació: fer una inversió enorme en incorporar els immigrants a la catalanitat mentre es capgira el model econòmic. La resta és directament mentida. Jordi Graupera. Pilar Carracelas @pilarcarracelas 3 de maig https://x.com/pilarcarracelas/status/1918606403649827024
Desmuntant mites sobre la immigració. Lídia Farré ARA 27/04/2025
https://empreses.ara.cat/opinio/desmuntant-mites-immigracio_129_5356751.html
Immigració. Reptes i oportunitats. Joan Ramon Rovira ARA 20/04/2025
https://empreses.ara.cat/opinio/immigracio-reptes-oportunitats_129_5350003.html 

A mode de conclusió: La immigració és un repte que no podem ignorar, però també una oportunitat per prosperar col·lectivament. Per fer front al repte i aprofitar l’oportunitat caldrà mantenir la societat cohesionada al voltant d’uns valors bàsics compartits, més enllà del càlcul econòmic. La immigració ens transformarà profundament com a país, i hem d’aconseguir que sigui cap a millor.

Pepe Mújica i el sentit de la vida

L'expresident de l'Uruguai José Mujica ha mort d'un càncer d'esòfag el 13 de maig del 2025, just una setmana abans de fer els noranta anys. Fa pocs mesos, a la BBC li van preguntar quin sentit havia trobat a la vida, i va respondre això:
La vida humana, gràcies al nostre desenvolupament intel·lectual, ens permet escollir un motiu per viure, ens permet donar un sentit a la vida. Aquest és el premi de tenir consciència, però no necessàriament l'exercitem: a vegades sí, a vegades, no. ¿Què vol dir donar un sentir a la vida? Tenir un motiu principal que ompli els capítols i les preocupacions de la nostra existència.
Tot està fet perquè mai en tinguis prou i has d'aconseguir més, i treballar més i mési més, ¿per què?
Bona pregunta! I tota pregunta es mereix una resposta...
Al digital Catorze hi trobareu l’entrevista completa. Val la pena. Pepe Mujica: «Gran part de la societat s'autoexplota»https://www.catorze.cat/lectura/mujica_1226512_102.html

La Competència. M’encanten els Òscars!

És la 4a vegada que faig un apunt al meu blog en els darrers anys sobre el programa de RAC1 La Competència.
Totalment d’acord amb l’article d’avui de Sergi Mas a El Periódico (Els Òscars https://ja.cat/ElsOscars )
L'èxit d'un programa de ràdio rau, per sobre de coincidències en el nom i en la seva manera de fer, en quatre aspectes: el talent de qui el prescriu (vaga qualsevol comentari), a l'ofici (tots dos són animals de ràdio), la capacitat d'improvisació i un bon equip que els acompanya. I aquí els Òscars reuneixen quatre de quatre.
Els ôscars no només fan una tasca radiofònica meritòria -no és gens fàcil fer riure ni somriure amb els temps que corren- sinó que, a més a més, són exemplars en la defensa de la llengua catalana i de la catalanitat.
L'enhorabona i per molts anys de ràdio!
L'arbitratge "trapella" del Barça-Madrid: truquem al Comitè Tècnic d'Àrbitres https://x.com/lacompetencia/status/1921962940212695443
El Barça guanya el Madrid i acaricia la Lliga: llegim el dietari de Travis Scott.https://x.com/lacompetencia/status/1921927838074040602

Conclave

No m’ha acabat de fer el pes la pel·lícula Cónclave, un thriller ambientat al Vaticà. Falla el guió i si falla el guió ja hem begut oli, al meu entendre.
Aquesta setmana comença el conclave que ha d'elegir el nou papa de Roma, el substitut del monarca Francesc.
La pissarreta d’en Partal: El conclave, les eleccions més estranyes i curioses que es fan és molt entenedora. https://www.vilaweb.cat/noticies/video-la-pissarreta-den-partal-el-conclave-les-eleccions-mes-estranyes-i-curioses-que-es-fan/
És del tot improcedent la desfilada del Catalunya Ràdio, de l’equip del Ricard Ustrell en concret, cap a Roma en aquest cas aprofitant que el dimecres començarà la primera sessió del conclave. Suggereixo que es paguin aquestes escapades de la seva butxaca i que deixin de fer el mico.
Ahir vaig veure una pintada definitiva sobre el tema: “Jesús te ama. El fin se hacerca”. No em direu que no és una premonició premium!

1 de maig 2025

Enllaço l'apunt de l'1 de maig de 2024. No se m'acut res millor. 

Charlot i el Primer de Maig. Fulles mortes (Fallen Leaves). Kaurismäki abraça Chaplin per compondre un enlluernador al·legat a la dignitat del proletariat.

https://rodericvillalba.blogspot.com/2024/05/charlot-i-el-primer-de-maig-fulles.html 

La música que emociona. Perquè la vida, sense música, només seria soroll.

Emocionant la cançó de Mishima HdHFMD, versió de DtMF de Bad Bunny, dedicat a Marc Lloret, el teclista de la banda, que va morir el febrer passat.
Igual que la cançó original, la lletra és un plany per no haver aprofitat prou el temps al costat de l’amic desaparegut. El grup la va interpretar per primera vegada en directe al concert de sant Jordi de dimarts passat. https://www.youtube.com/watch?v=3s5XDCis144
M’ha agradat, però no tant com la versió que va fer Mishima en català del hit de Miley Cyrus "Flowers" i que van cantar al concert a la Paloma el 21 d’abril de 2023. Amb la veu de David Carabén, aquest himne a l’amor propi i a deixar enrere les relacions que ens fan mal, és una balada fantàstica, meravellosa. https://www.catorze.cat/el-piano/roses-202848/
Perquè la vida, sense música, només seria soroll.

El sentit d'un final. L’única història. Julian Barnes

He llegit un parell de novel·les de Julian Barnes: El sentit d'un final i L’única història. Totes dues molt però que molt bones.
El sentit d’un final és una novel·la breu, però intensa. Molt intensa. És un treball de condensació formidable, amb la destil·lació de la vida del narrador i no només de la seva, sinó també dels personatges que l’envolten.
A més d’una història magníficament explicada (amb això ja tindríem una bona novel·la) ens trobem amb reflexions que ens fan pensar i de les que aprendrem alguna cosa. El sentit d’un final va guanyar el Man Booker prize del 2011.
A les darreres novel·les Julian Barnes dona voltes a la qüestió de la memòria i de la veritat.
Planteja un dilema recorrent que es pot plantejar en aquests termes: “Què preferirìeu: estimar molt i patir molt o estimar poc i patir poc?”
Com diu Miquel Berga, costa fer balanç de la pròpia vida quan ja no en té remei.
Les indagacions de Barnes apunten sempre a les interconnexions entre temps, memòria i identitat.
Amb els anys un accepta aquesta afirmació inquietant: els joves imaginen futurs que no seran i els vells imaginen passats que no van ser. L’bora de Barnes suggereix que el temps no és un fixador. El temps, si de cas, és un dissolvent.
En qualsevol cas és millor haver estimat i perdut que no pas no haver estimat mai, o no?

XÈ

Vaig llegir una entrevista a la Mercè Senabre, la Xè, al diari El País el 1982 si no m’erro. Quan tres anys més tard la Carme Ortoll me la va presentar jo li vaig fer saber que ja la coneixia, si més no de referències.
Em va introduir a la festa major vilafranquina. Quin pregó el del Miquel González amb un avantpassat seu de nom Roderic de protagonista del seu relat!
L’estiu de 1989 vaig participar, gràcies a la seva invitació, a l’expedició d’administradors de la més típica del 1988 a l’antiga URSS, ja a punt de desmantellar-se.
El desembre de 1989 vaig anar a viure al pis de sobre del de la Xè, al 5è 1a del carrer Misser Rufet. Com a veïna, excel·lent. A vegades els dos pisos semblaven talment com un dúplex. Els de dalt i la de baix compartíem àpats, jornades cinematogràfiques i tota mena de trobades.
A partir dels anys 90 formem part d’un grup d’amics -la colla del sopar al mes- que ens trobem mensualment i de manera rotatòria a casa d’algun dels seus membres per compartir un àpat… i la vida. La colla ha superat divorcis i nous emparellaments però cap trompada com aquesta. Encara estem estabornits tot plegats.
El 1995 van celebrar el seu 40è aniversari a la sala de baix i al pati de casa meva. Tota una sorpresa i una festassa de la qual tinc un record inesborrable.
Sempre, i quan dic sempre vull dir sempre, a les verdes i a les madures, l’he sentit al meu costat de manera incondicional.
I ara, a punt de fer els 70, és morta, de manera sobtada i imprevista a la Guyana, al continent americà.
Xavier Antich, filòsof, diu: no sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és única i inconsolable. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
Cada mort que vivim és només nostra. Dir adéu a algú, i dir-li sabent que és per sempre, és quedar-nos amb el que ens ha donat, amb el que ha fet de nosaltres el que som.
A llibre de l’Eclesiastès podem llegir una metàfora sobre els moments de la vida, que diu així: “ Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Hi ha un temps per a cada cosa”.
La sensació que encara no tocava no me la puc treure del cap. Ara sí que la trobarem a faltar de debò. Ara toca enterrar els morts i reparar els vius, que diria Txèkhov. Una abraçada immensa al Kari, el Bo, el Fe i la resta de la família.

I acabo amb un fragment d’un poema de l’Antoni Massanell i Esclassans

Vindrà la mort un dia qualsevol
i tot ja esdevindrà d’altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s’hi marcirà cap primavera.

Xè, sàpigues que d’alguna manera i poèticament parlant,

tota la nostra vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.

Una abraçada immensa!