Lectures d'estiu

Estic tècnicament de vacances. Ai les vacances ! 
Les vacances, aquest període de suspensió de la realitat, semblen fetes a mida per llegir.
Un estiu a les mans. Res a  fer en tot el dia i tot el dia per fer-ho, com va dir no sé qui. 
Els estius ja no són els de la infantesa d'abans; tres mesos eterns per omplir, però encara passa que el món s'alenteix i el temnps per llegir, creix.

Em deixo aconsellar per l'Eva Piquer: el rastre mut d'un estiu a les mans , per  altres bones lectores i pel meu institnt. 
En resum, que ja tinc mitja dotzena de llibres que m'esperen. Ja en parlarem.

15 J

El 15J és una data associda a les vacances. A la feina és -en principi- el darrer dia de treball abans de les vacances d'estiu. O no.
Ahir ja ens vam anar acomiadant bona part de la parròquia, encara que l'altra meitat encara hi tornem uns quants dies. Un dia de traspàs diria jo.

Tot just acabat  de dinar, escapada montblanquina. El pare i la mal nomenada llei de dependència em fan anar de corcoll. Fer-se gran no és cap bicoca i fer costat a la gent gran que no està bé de salut és una càrrega, una llosa infinita. Ara toca i, realment, és esgotador. Mental i físicament.

A mitja  tarda conec el Guilian, una criatura de set  dies encantadora i tranquila. Tres quilos i vuit-cents grams d'humanitat i tendresa. També reclama atenció  però quina diferència! 
És el futur, no el passat llunyà ni el present que s'escapa.
Tenir-lo als braços una estona ha estat com retrocedir en la màquina del temps 17 o 19 anys. Sentiments i emocions vitals  recuperades per contacte.

No es pot arribar a tot arreu. Em perdo un parell de presentacions llibresques:: Anatomía de la memoria, d'Eduardo Ruiz Sosa, al Taronger -què bé que s'hi està!- i l'últim del Pau Vidal -El bilingüisme mata, si no m'erro- a la  terrassa del VINSEUM.

Sopem a la fresca els homes de la casa i, per rematar la jornada, anem a l'auditori Pau Casals del Vendrell. De Catalunya al món és un concert de l'orquestra Camera Musicae. Tretze músics anònims -per voluntat dels programadors- sota la direcció de Tomàs Grau i amb el suport de la soprano Marta Mathéu i del pianista compositor Albert Guinovart.
Repertori variat d'autors catalans: Toldrà, Pau Casals, Monsalvatge, Albert Guinovart.
Molta corda molt nostrada. La durada justa. Fatal la falta de puntualitat. I moments sentits i vibrants.

L'ombra de Pau Casals és allargada i es projecta amb força.  No ja per un parell de peces seves interpretades impecablement sinó també per la situació política que estem vivint i per la seva figura vigorosa, ferma i exemplar, tan necessària i rellevant, ara i sempre.

Néixer i morir

Ahir dia 8 de juliol, de matinada, a les 3.37  va néixer el Guilian, el fill de la Gemma i el Vincent, i unes hores més tard, a mitja tarda, va morir l'oncle Andrés, de 86 anys. 
Inici i final d'etapa. La vida mata com diu l'aforisme.

De tota la colla de familiars  grans només en queden 3: el pare, a Montblanc,  i un parell de cunyats seus a Conca. Tots tres amb noranta anys i una mala salut de ferro.

L'oncle Andrés sempre l'associaré amb el pas de la infantesa a la joventut i amb la meva descoberta de Barcelona.
Als 10 anys, el viatge en tren de Montblanc a Barcelona -a l'estació de França- tot sol, era un viatge iniciàtic comparable amb sir Ernest Shakleton i la seva expedició polar de 1914.
Amb ulls de noi, la Barcelona de 1970 era un misteri inabastable.  
La setmana que passava a casa dels tiets era una descoberta contínua, un anar a més sense aturador, un descobrir els llocs més típics i tòpics de la Barcelona dels 70.

La vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada . Això anant bé la cosa, m'atreviria a dir. També es diu que la vida fa pujada. O no?

Avui l'acomiadarem. És temps de pèrdues i dols. I la mort és a la vegada humana, apassionant, terrible, tabú, desconcertant,desconeguda, inevitable...
El dol ens embolcalla però el dol s'acabarà. S'acabarà quan domini el record del que va ser plaent i alegre per sobre del més trist i dolorós.

3, 4, 5 i 6 de juliol

Dijous 3, preàmbul del Vijazz. Estem de celebracions del fi de curs. Fem d'amfitrions dels nostres col·legues laborals del Garraf i del Baix Penedès (Gran Penedès !). 
Sopem a la Taverna del VINSEUM i, per postres, Enojazz, en el marc del Vijazz, a la Capella. Un enòleg, un musicòleg i tres músics. Amb tres bons vins. Tot ben barrejat, o si més no aquesta era la intenció. 
Els maridatges, tan de moda, no sempre són brillants. Se'n fan a tort i a dret i un té la sensació que de vegades és més la salsa que els cargols.
Vaig tenir la sensació que el saxo, la guitarra i el contrabaix haguessin sonat millor si haguessin operat amb més llibertat i sense l'encorsetament i la rigidesa d'un  maridatge si més no subjectiu i forçat. Sóc del parer que amb uns bons vins i una bona música n'hi hauria d'haver prou. I consti que no és res personal envers cap dels protagonistes. 

Divendres continuem amb les celebracions. Una jubilació de categoria. La MIL es jubila. Una vintena de persones fem pinya a taula. Família i uns quants més -no pas tots, que en té molts d'amics, coneguts i saludats !-
Emotiu, entranyable, de petit format. Molt sentit tot plegat. En petit comitè però quin comitè!
Jubilar una persona no equival, o no hauria d'equivaler  a jubilar la seva obra. De cap de les maneres.

Dissabte, darrera del Vijazz, tenim 3 o 4 adolescents que fan nit a casa. Sempre és una oportunitat que no hem de desaprofitar. Connectes amb una altra dimensió, en bona part desconeguda. El món real de la gent jove, dels nostres fills adolescents que es volen menjar el món -que s'haurien de poder menjar el món- i que viuen amb una altra lògica, ben diferent de la nostra.
A la tarda, al pla de la catedral de Tarragona, jornada castellera. Xiquets de Tarragona, Sants i Castellers de Vilafranca. 3/9, 2/9, 4/9 i P7 del Castellers, de postal. La torre, clavada i monolítica, pura poesia.

Avui diumenge, de matinada, surto amb bicicleta, a pedalar pel mig de les vinyes, per acabar de destil·lar l'alcohol i cremar altres toxines.
Faig de taxista dels adolescents fins a BCN.  I m'arribo a l'institut Guttmann, a Badalona, un centre terapèutic especialitzat en rehabilitacions.
Un bon amic, que el 27 de maig va patir un ictus i li va canviar la vida, es recupera des de dimecres passat a les seves instal·lacions. Passem unes hores plegats, que sempre és reconfortant en aquests casos.
Hagués volgut anar a Badalona pe uns altres motius: per passejar pel passeig marítim i fer un tomb pel pont del Petroli, com vam l'any passat, per d'exemple.

Enfilaré el tram final del cap de setmana canicular, de calorada, prenent ara d'aquí a una estona, unes copes al Vijazz. No hi haurà la gentada d'ahir ni de divendres i això facilitarà la mobilitat. 
Gran pensada el Vijazz. La van encertar de ple en les dates. El primer cap de setmana de juliol la gent té fam d'estiu, de vacances, de música, de festa... de Vijazz. I encara no ha marxat de vacances. L'èxit està assegurat. 

                                          Foto: E. Miralles, editada per M. Cervera

Canícula de cap de setmana

L'estiu ja és ben arribat. I la canícula també. Quina setmana! Plegar al migdia és genial. I si és divendres, encara més.
Divendres, a les 8 de la tarda - vespre, a la Biblioteca de Catalunya, Incendis, de Wadji Mouawad / La Perla 29. Un cant a la dona que vol aprendre, capaç de transformar l'odi per donar un món millor al fills: plor de fill i de mare que reconcilia i compromet. Una tragèdia grega de cap a peus -una altra-.
Una Clara Segura estratosfèrica i un Julio Manrique que no, que no troba la mida. Ni el text ni la interpretació arriben a la sola de la sabata de la Clara. I, a sobre, li encolomen una falca de 30 minuts soporífers, desafortunats i del tot innecessaris, una digressió absoluta que desmereix la resta de l'obra: un  rambo, un franctirador sense escrúpols que parla anglès, baladrer i sense cap rellevància. Quin nyap! 
La resta del repartiment, correcte, amb un notari que està a l'alçada. L'únic personatge masculí mitjanament destacable.
Dissabte al matí, anar a comprar a plaça i fer d'infermer a Montblanc. El pare, amb una mala salut de ferro, no passa un bon moment. La panxa li fa perdre l'oremus. Tot penja d'un fil... cada cop més prim. Fa patir.
Compro i començo a llegir La cinquena planta, de Manuel Baixauli. Em fa la impressió que no ha estat una bona tria. Què hi farem!
Avui diumenge em llevo d'hora i aprofito per feinejar. Preparo memòries i reculls de fotografies pel fi de curs. La temperatura és agradable fins a quarts de 9 del matí, que comença a caldejar-se l'ambient.
Decidim anar a la platna, a Vilanova. A les 10 enlairem el vol. En arribar a la C15, ja plena de cotxes, intueixo que serem colla. I realment la clavo. Increïble! A 1/4 d'11, a la platja del Far de Vilanova, ja no es pot aparcar. Mai no havia vist res de semblant. Talment com si tothom hagués ensumat el dia que ens queia a sobre i s'hagués apressat a buscar un bocí de sorra.
Molta gent de terra endins, i fins i tot de més endins encara. La C15 és una via ràpida que facilita l'accés al Garraf. I de quina manera! Una hora de sol i cap a casa.
Fer el vermut a la plaça de sant Joan és un respir i un goig. Calma i tranquilitat. I una suau brisa que, a l'ombra, acaba d'atemperar l'ambient.
A casa engeguem l'aire acondicionat. És inevitable. A 26º ja n'hi ha prou però és que si no és insuportable.
Un cop d'ull a la premsa. I a l'agenda. Aquest any no he anat a la festa del trepat, a Barberà de la Conca. Els amfitrions tenen altres ocupacions i no estan per festes. Ja hi tornarem, i serà bon senyal.
Hem tingut l'ocurrència -vist amb perspectiva- d'anar a l'ermita de sant Pau. A les 7 de la tarda, que ja comença a ser hora. I encara hem arreplegat una bona assoleiada. Fins i tot  hem suat més del compte. La vista panoràmica des de l'ermita, atractiva.
Sento que s'anuncien més dies de canícula. És el que toca, ara és el temps. Quan si no!

Les entranyes de l'EVA

Ahir al vespre, a la casa Vidal i Folguet, al carrer de la Font, vam encetar un  nou àmbit del festival En Veu Alta -EVA-: les entranyes de l'EVA.
Històries reals, com les dels documentals d'èxit -Sense ficció, 30', 60'... - però en viu i en directe, sense pantalles.

Ousman Umar, un jove d'una vintena d'anys, ens explica, en català, La travessa. Un pas rere l'altre. Aquesta història comença un dimarts, el dia que va néixer l'Ousman. A Ghana. Als 10 anys marxa de casa, amb ganes de córrer món. Un viatge iniciàtic i traumàtic, de pel·lícula, el portarà, travessant el desert del Sahara, a Lívia, les Canàries i finalment a Barcelona, simplement per una referència al FC Barcelona, per un Barça - Arsenal que havia vist, anys enrere, per TV.
I entremig, tres anys de viatge i la mort i la desfeta a tocar de moltes cantonades. Tot això, i molt més, ens va explicar l'Ousman, i no perquè sigui un conte sinó perquè és la seva veritat. La seva vida.

Des de la nostra zona de confort sempre escoltem embaladits aquestes epopeies  llunyanes. El drama migratori actual és una vergonya. La pitjor de totes potser.
L'Ousman és l'excepció a la norma. La  resta, la immensa majoria, són al fons del mar o malviuen ben a prop nostre. Lamentable. I vergonyós per la part que ens toca.

L'enhorabona a la Jordina Biosca i a tota la tropa de l'EVA. És un plaer poder gaudir d'algunes píndoles del festival. Per molts anys!

Cap de setmana de juny

Cap de setmana de celebracions, divendres i diumenge. Que els fills facin 17 i 19 anys fa goig, naturalment.

El dissabte, amb les rutines de dissabte: esmorzar de forquilla i ganivet, comprar a plaça, visita a Montblanc... i futbol. Emocionant, i millor encara si tot acaba bé. 

Un diumenge singular. De la mà de VINSEUM ens desplacem al Maresme. Visitem el parc tecnològic Cella Vinaria de Teià, que permet entendre com era el cultiu, la producció i la comercialització del vi en l'època romana. 
I a la DO Alella. Els cellers Alta Alella, al parc natural de la serralada de Marina, tecnologia punta i ganes de fer bé les coses. I una autoestima a prova de bomba, amb certa sobredosi de suficiència per part de segons qui. Ningú no és perfecte!
Un té la sensació que hi ha molta gent del ram del vi i del cava que fa moltes coses molt ben fetes. I que la DO Alella, amb 18 municipis implicats, 8 empreses vitivinícoles, un grapat de gent entusiasta que editen una bona revista, Papers de vi, i un consorci per treballar aliniats, té el futur encarrilat.

A la tarda, al Taronger, la presentació d'un llibre de filosofia. La resistència íntima: assaig d'un filosofia de la proximitat de Josep M. Esquirol. 
Que una seixantena de persones s'apleguin un diumenge a la tarda en una presentació d'un llibre de filosofia et reconforta i et fa pensar que no tot està perdut. I que la cultura no és només allò que et diferencia del poble del costat, ni el ganxet de l'àvia, ni l'oci de les masses,  sinó també el conjunt de disciplines que són en si guia i essència del progrés de l'esperit, com ara la filosofia.

I al cap, la Patum. La Patum que ahir van cloure i a la qual tinc ganes de tornar-hi. 
I el Conti, que continua la seva aferrissada lluita a favor de la vida.

Gegants i Patum

La vigília de Corpus, a Vilafranca, surten els gegants. Amb nans i capgrossos, naturalment. Sempre és un goig poder-los contemplar.

A Berga, ha arribat la Patum. Un espectacle total, meravellós, únic. Un parell de cops  que hi he participat, el primer a plaça i el segon com a simple espectador, han estat una experiència memorable. Espectacular. 

La gran pregunta

Ja està! Ja sabem la la pregunta! Al capdavall, i ja ho he dit altres vegades, tot és una resposta, només cal saber-ne la pregunta.

"¿Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?"   I són sis els criteris, ull! I tots solemnes! 
Té més de jeroglífic i d'endevinalla que altra cosa. No es pot nadar i guardar la roba.

Mare de déu, mare de Déu! Mira que n'he vist de filigranes, preguntes retòriques i artificis pirotècnics però aquest es porta la palma. Talment com fer-se trampes jugant al solitari. O no? Hi ha una parrafada ben nostrada que m'encanta i que s'hi adiu. En aquest joc hi ha massa 8 i 9 i cartes que no lliguen. Les persones que juguen a la botifarra prou que ho saben.
El benegre.cat, com sempre, molt oportuns.

No m'entretinc més perquè  tampoc no s'ho val. Una darrera reflexió. 
Ser d'Unió a aquestes alçades del s. XXI és com ser de l'Espanyol, a casa nostra. 
És ben trist. Lamentable. I vull deixar ben clar que parlo del moment present. Als anys 30, i fins i tot més tard Unió i l'Espanyol eren una altra cosa. 
Segons qui aixequés el cap i veiés segons què potser preferiria tornar a la tomba. 

Sense cap ànim d'ofensa. Des de la discrepància, naturalment.

Bach

Diumenge 31, a les 7 de la tarda, a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, un espectacle musical de gran calibre. La Polifònica de Vilafranca, l'Orquestra Barroca Catalana i uns quants solistes de primera línia ens van oferir la Passió segons Sant Joan, de JS Bach.

Les reflexions que fa l'August Garcia al seu bloc les trobo encertades, com de costum.

No sóc melòman, ni tan sols tinc una bona formació musical. Ara bé, hi va haver moments que realment van ser emocionants. 
I la percepció que tot va anar rodat i que la categoria interpretativa va ser magnífica la vaig tenir en tot moment.

Sense misticismes ni altres parafernàlies sí que haig de dir que va ser una estona plaent, intensa i emotiva. Moments que reconforten l'esperit i tonifiquen l'ànima, més enllà d'altres contingències quotidianes que ja ens omplen prou el dia a dia. 

Fora de la basílica haurem de tornar a tirar de l'Spotify, que no està pas malament com a succedani.