Ahir dia 8 de juliol, de matinada, a les 3.37 va néixer el Guilian, el fill de la Gemma i el Vincent, i unes hores més tard, a mitja tarda, va morir l'oncle Andrés, de 86 anys.
Inici i final d'etapa. La vida mata com diu l'aforisme.
De tota la colla de familiars grans només en queden 3: el pare, a Montblanc, i un parell de cunyats seus a Conca. Tots tres amb noranta anys i una mala salut de ferro.
L'oncle Andrés sempre l'associaré amb el pas de la infantesa a la joventut i amb la meva descoberta de Barcelona.
Als 10 anys, el viatge en tren de Montblanc a Barcelona -a l'estació de França- tot sol, era un viatge iniciàtic comparable amb sir Ernest Shakleton i la seva expedició polar de 1914.
Amb ulls de noi, la Barcelona de 1970 era un misteri inabastable.
La setmana que passava a casa dels tiets era una descoberta contínua, un anar a més sense aturador, un descobrir els llocs més típics i tòpics de la Barcelona dels 70.
La vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada . Això anant bé la cosa, m'atreviria a dir. També es diu que la vida fa pujada. O no?
Avui l'acomiadarem. És temps de pèrdues i dols. I la mort és a la vegada humana, apassionant, terrible, tabú, desconcertant,desconeguda, inevitable...
El dol ens embolcalla però el dol s'acabarà. S'acabarà quan domini el record del que va ser plaent i alegre per sobre del més trist i dolorós.
Inici i final d'etapa. La vida mata com diu l'aforisme.
De tota la colla de familiars grans només en queden 3: el pare, a Montblanc, i un parell de cunyats seus a Conca. Tots tres amb noranta anys i una mala salut de ferro.
L'oncle Andrés sempre l'associaré amb el pas de la infantesa a la joventut i amb la meva descoberta de Barcelona.
Als 10 anys, el viatge en tren de Montblanc a Barcelona -a l'estació de França- tot sol, era un viatge iniciàtic comparable amb sir Ernest Shakleton i la seva expedició polar de 1914.
Amb ulls de noi, la Barcelona de 1970 era un misteri inabastable.
La setmana que passava a casa dels tiets era una descoberta contínua, un anar a més sense aturador, un descobrir els llocs més típics i tòpics de la Barcelona dels 70.
La vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada . Això anant bé la cosa, m'atreviria a dir. També es diu que la vida fa pujada. O no?
Avui l'acomiadarem. És temps de pèrdues i dols. I la mort és a la vegada humana, apassionant, terrible, tabú, desconcertant,desconeguda, inevitable...
El dol ens embolcalla però el dol s'acabarà. S'acabarà quan domini el record del que va ser plaent i alegre per sobre del més trist i dolorós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada