El 15J és una data associda a les vacances. A la feina és -en principi- el darrer dia de treball abans de les vacances d'estiu. O no.
Ahir ja ens vam anar acomiadant bona part de la parròquia, encara que l'altra meitat encara hi tornem uns quants dies. Un dia de traspàs diria jo.
Tot just acabat de dinar, escapada montblanquina. El pare i la mal nomenada llei de dependència em fan anar de corcoll. Fer-se gran no és cap bicoca i fer costat a la gent gran que no està bé de salut és una càrrega, una llosa infinita. Ara toca i, realment, és esgotador. Mental i físicament.
A mitja tarda conec el Guilian, una criatura de set dies encantadora i tranquila. Tres quilos i vuit-cents grams d'humanitat i tendresa. També reclama atenció però quina diferència!
És el futur, no el passat llunyà ni el present que s'escapa.
Tenir-lo als braços una estona ha estat com retrocedir en la màquina del temps 17 o 19 anys. Sentiments i emocions vitals recuperades per contacte.
No es pot arribar a tot arreu. Em perdo un parell de presentacions llibresques:: Anatomía de la memoria, d'Eduardo Ruiz Sosa, al Taronger -què bé que s'hi està!- i l'últim del Pau Vidal -El bilingüisme mata, si no m'erro- a la terrassa del VINSEUM.
Sopem a la fresca els homes de la casa i, per rematar la jornada, anem a l'auditori Pau Casals del Vendrell. De Catalunya al món és un concert de l'orquestra Camera Musicae. Tretze músics anònims -per voluntat dels programadors- sota la direcció de Tomàs Grau i amb el suport de la soprano Marta Mathéu i del pianista compositor Albert Guinovart.
Repertori variat d'autors catalans: Toldrà, Pau Casals, Monsalvatge, Albert Guinovart.
Molta corda molt nostrada. La durada justa. Fatal la falta de puntualitat. I moments sentits i vibrants.
L'ombra de Pau Casals és allargada i es projecta amb força. No ja per un parell de peces seves interpretades impecablement sinó també per la situació política que estem vivint i per la seva figura vigorosa, ferma i exemplar, tan necessària i rellevant, ara i sempre.
Ahir ja ens vam anar acomiadant bona part de la parròquia, encara que l'altra meitat encara hi tornem uns quants dies. Un dia de traspàs diria jo.
Tot just acabat de dinar, escapada montblanquina. El pare i la mal nomenada llei de dependència em fan anar de corcoll. Fer-se gran no és cap bicoca i fer costat a la gent gran que no està bé de salut és una càrrega, una llosa infinita. Ara toca i, realment, és esgotador. Mental i físicament.
A mitja tarda conec el Guilian, una criatura de set dies encantadora i tranquila. Tres quilos i vuit-cents grams d'humanitat i tendresa. També reclama atenció però quina diferència!
És el futur, no el passat llunyà ni el present que s'escapa.
Tenir-lo als braços una estona ha estat com retrocedir en la màquina del temps 17 o 19 anys. Sentiments i emocions vitals recuperades per contacte.
No es pot arribar a tot arreu. Em perdo un parell de presentacions llibresques:: Anatomía de la memoria, d'Eduardo Ruiz Sosa, al Taronger -què bé que s'hi està!- i l'últim del Pau Vidal -El bilingüisme mata, si no m'erro- a la terrassa del VINSEUM.
Sopem a la fresca els homes de la casa i, per rematar la jornada, anem a l'auditori Pau Casals del Vendrell. De Catalunya al món és un concert de l'orquestra Camera Musicae. Tretze músics anònims -per voluntat dels programadors- sota la direcció de Tomàs Grau i amb el suport de la soprano Marta Mathéu i del pianista compositor Albert Guinovart.
Repertori variat d'autors catalans: Toldrà, Pau Casals, Monsalvatge, Albert Guinovart.
Molta corda molt nostrada. La durada justa. Fatal la falta de puntualitat. I moments sentits i vibrants.
L'ombra de Pau Casals és allargada i es projecta amb força. No ja per un parell de peces seves interpretades impecablement sinó també per la situació política que estem vivint i per la seva figura vigorosa, ferma i exemplar, tan necessària i rellevant, ara i sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada