Sóc una de les 8.163 persones que, en el seu moment, vam col·laborar en la campanya de micromecenatge que va fer possible la pel·lícula L'endemà de la directora Isona Passola, estrenada fa uns dies. Veure el meu nom als títols de crèdit, entre molts altres centenars, ha estat un plaer, breu i efímer però plaer al capdavall. Pagant sant Pere canta...
Ahir la vaig veure. El títol és una declaració d'intencions. No és una pel·lícula definitiva, total, rodona, però sí una important eina didàctica. En això -i en moltes altres coses- coincideixo amb el criteri de l'Àngel Quintana, crític de referència al meu entendre. També amb Vicenç Villatoro. I molt menys amb l'opinió de l'Eulàlia Iglesias quan diu que l'Endemà no aconsegueix armar un discurs realment complex, profund i matisat a favor de la independència. Certament, però és que entenc que aquest no és pas el seu objectiu.
Ve a ser un resum de tot allò que cal saber sobre la futura Catalunya independent i que serveixi de discurs didàctic per a tot tipus de públic.
No s'investiguen parts fosques sobre la Catalunya del futur, no hi ha cap veu dissident, no parla dels processos que han dut alguns partits als plantejaments actuals, no hi ha partits polítics ni personatges que han liderat els moviments socials que han fet de punta de llança... no entronitza ningú i veu el procés com un repte col·lectiu.
No admet punts foscos perquè vol articular un gran relat de consens sobre la Catalunya independent.
Es mou en el terreny del documental, tot i que crea petites incursions en la ficció. Quatre joves actors proposen interludis i creen metàfores, com ara la de la separació. I aquí és on patina la pel·lícula. Provoquen distorsions en un relat que ja és prou fluid i entenedor.
Es un bon relat. Al marge d'alguna qüestió menor com ara alguna caricatura excessiva de l'adversari, alguna condescendència amb el populisme.
Per conquerir els cors cal un bon relat, diuen els entesos. Explicar poques coses, però repetir-les motes vegades.
Unes quantes persones expliquen coses en els quals creuen honestament. Un relat net i honest. És útil per recordar-nos com hem arribat fins aquí. Per dir que hi cap tothom.
Ahir la vaig veure. El títol és una declaració d'intencions. No és una pel·lícula definitiva, total, rodona, però sí una important eina didàctica. En això -i en moltes altres coses- coincideixo amb el criteri de l'Àngel Quintana, crític de referència al meu entendre. També amb Vicenç Villatoro. I molt menys amb l'opinió de l'Eulàlia Iglesias quan diu que l'Endemà no aconsegueix armar un discurs realment complex, profund i matisat a favor de la independència. Certament, però és que entenc que aquest no és pas el seu objectiu.
Ve a ser un resum de tot allò que cal saber sobre la futura Catalunya independent i que serveixi de discurs didàctic per a tot tipus de públic.
No s'investiguen parts fosques sobre la Catalunya del futur, no hi ha cap veu dissident, no parla dels processos que han dut alguns partits als plantejaments actuals, no hi ha partits polítics ni personatges que han liderat els moviments socials que han fet de punta de llança... no entronitza ningú i veu el procés com un repte col·lectiu.
No admet punts foscos perquè vol articular un gran relat de consens sobre la Catalunya independent.
Es mou en el terreny del documental, tot i que crea petites incursions en la ficció. Quatre joves actors proposen interludis i creen metàfores, com ara la de la separació. I aquí és on patina la pel·lícula. Provoquen distorsions en un relat que ja és prou fluid i entenedor.
Es un bon relat. Al marge d'alguna qüestió menor com ara alguna caricatura excessiva de l'adversari, alguna condescendència amb el populisme.
Per conquerir els cors cal un bon relat, diuen els entesos. Explicar poques coses, però repetir-les motes vegades.
Unes quantes persones expliquen coses en els quals creuen honestament. Un relat net i honest. És útil per recordar-nos com hem arribat fins aquí. Per dir que hi cap tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú