Porteu-me el guionista sisplau !

La majoria dels docents comencem avui el 2n trimestre. Nou setmanes i mitja fins a la 2a llarga parada del curs, del 18 al 28 de març. És un guió ja escrit de fa anys, amb petites variacions de caire llunàtic. Començar és l'única manera d'anar acabant. O no? Ànims doncs que el trimestre ja fa baixada!

D'altres guions no del tot escrits no s'han materialitzat ben bé com semblava més creïble. Després d'un cap de setmana políticament d'infart a casa nostra, un té la sensació que la sabiduria popular és més sàvia i més popular que mai. No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.

On és el guionista? Porteu-me'l, sisplau, que el vull conéixer! 
Quines giragonses, quines tombarelles amb i sense xarxa. Diria que es tracta d'un guionista tafur. Jugador experimentat al pòquer descobert. Únicament un jugador curtit i amb cara de pòquer és capaç de fer saltar la banca només amb vuits i nous i cartes que no lliguen, amb farol inclòs.

Ens estem acostumant a les emocions fortes. A hores d'ara ja no trobem a faltar l'oasi català. Si les parelles d'ocells també discuteixen, quelcom espectacular des d'un punt de vista etològic, per què coi ens ha d'estranyar el que ens està passant? 

El temps i l'espai ens dimensionen i ens acullen. El temps passa volant i l'espai més proper, l'ambit de tots els àmbits, és el nostre cavall de batalla.  

Fia-faia a Bagà

La nit de Nadal, aquest any sí, hem anat a la Fia-faia, a Bagà. Declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat el passat dia 1, juntament amb 63 festes del foc del Pirineu, és una festa que realment val la pena veure i viure en directe. 

De falles lligades al solstici d'hivern només en queden dues, la de Bagà i la de Sant Julià de Cerdanyola. Festa ancestral d'arrels precristianes que es remunta a antics ritus de culte al sol. Es pregava al sol per tal que aquest no escurcés més el dia i comecessin a créixer les hores de claror.

Per a poder participar activament cal tenir una faia, cal haver anat a colir l'herba amb temps i tenir traça per relligar els feixos fins aconseguir les faies. La Berta i el Llorenç, que són de la feina, ja ho tenen tot a punt i ens ensenyen a fer-les.
Des de l'estudi de casa seva, al carrer Sobirà de Bagà, a partir de les 6 de la tarda, les veiem. Les van encenent al Siti, un punt elevat proper al poble i, en processó, baixen les falles enceses cap a la Bagà (a Sant Julià baixen el foc del Clos). Uns sac de gemecs obre pas. És molt espectacular, de debò. 

Cap a 3/4 de 7 es fa la rebuda als faiers davant de l'església parroquial de Sant Esteve i a les 7, el toc d'oració, l'entrada dels faiers a la plaça de Catalunya i l'encesa de totes les fia-faies de la gent que fa estona que està esperant. El moment més emocionant i vibrant, sens dubte! Se't posa la pell de gallina, faci fred o no en faci.
Amb les faies a mig cremar, pujada pel carrer Major fins a la plaça Porxada. El jovent es va llençant les faies sense que no en caigui cap per terra, que té mèrit. Els més agosarats salten el foc de les fies que cremen al terra, que és una bona manera de fer net.
Per acabar, cançó i dansa de la Fia-faia alvoltant de la foguera i coca amb allioli de docony.
Una meravella, vaja. És d'aquelles festes que s'han de viure, ni que sigui un cop a la vida. 

El Calze (1)

Ara d'aquí a una estona, a les 8 del vespre, el Jordi Romeu presentarà el seu llibre El Calze a l'Agrícol.
Als copartíceps de la llibreria La Cultural ja ens van obsequiar amb el llibre el passat dia 13, amb motiu del 4t aniversari de l'empresa, de l'aventura, vaja.

Un bon llibre, una barreja d'assaig, dietari i crònica periodìstica amb anàlisi històrica. 
El Jordi és un molt bon viatger, observador perpicaç i analista punyent de la realitat que ens envolta. També és un bon historiador i com a periodista ha col·laborat en tota mena de publicacions penedesenques. 
Tot plegat, ben amanit amb una memòria prodigiosa i un bon criteri, ha donat vida i ànima a aquest llibre, el primer, i espero que no sigui l'últim.

L'octubre de 2014, dins del cicle Una nit amb els clàssics, que conjuga xerrades sobre grans obres de la literatura universal amb la projecció de la seva adaptació cinematogràfica, el Jordi va fer una xerrada-tertúlia literària sobre el novel·lista Humphrey Cobb. 
Un prodigi d'erudició. Una exposició  entenedora i radical d'un tema que no és gens fàcil d'entendre. En acabar la seva intervenció us asseguro vaig arribar a entendre la història europea -en un sentit ampli, abastant la mediterrània i l'orient- del s. XX, poca broma. 
La gent que en sap de vegades té l'habilitat de fer-se entendre. 

El llibre és un viatge literari per l'antiga Europa de l'Est, fruit de l'experiència personal i d'un pòsit de lectures ben assimilades. Especialment a la tercera part del llibre se'ns proposa una lectura gens convencional de novel·les d'autors ben diversos, que conviden a reflexionar sobre l'individu i la història europea del segle XX. 

Les reflexions que fa a partir d'algunes lectures són amenes, erudites, estan ben trabades i són del tot oportunes. Amb notes de fina ironia incorporades. No són  políticament correctes però sí que són hàbils i enginyoses. Ben llunyanes del pensament únic i de les modes i relats convencionals.

Un cop superat l'ensurt inicial de la dedicatòria "A la Maria" -per un moment vaig dubtar si el nom estava escrit en majúscula o minúscula-, ha estat una lectura amena i profitosa. Una troballa, vaja.

La descoberta de la ciutat de Praga l'agost de 1989, en el camí cap a l'URSS, la vam fer plegats -jo també formava part de l'expedició-. Sense saber-ho vam ser testimonis de la fi d'un món i Praga va ser el principi d'una gran amistat. 

Gràcies Jordi per aquest fantàstic regal.  

Diumenge 13

Començar la jornada dominical a 2/4 de 9 del matí, dalt de la bici, és una bona manera d'encarar el dia. Fa fred de debò però anem ben equipats. Poca gent pel món a aquestes hores intempestives de cap de setmana.
Fem una llarga aproximació a la riera de Marmellar: Vilafranca del Penedès, la Bleda, Sant Martí Sarroca, Torrelles de Foix. El sol es va deixant veure i la temperatura cada cop és més agradable. Riera avall -quin pendent més pronunciat i agraït!-,  a tot drap però amb compte, fins a les Cases Noves de la Riera. Per pistes i corriols arribem a Cal Ton Xacó, la Bleda i, a 1/4 de 12, a casa. Gairebé 3 hores dalt de la bici i una sensació de cansament moderat.

A les 12, celebrem el 4t aniversari de la Cultural a Sant Pau d'Ordal. A la casa taller Josep Massana. Ha estat una troballa. Les explicacions són entenedores i l'obra escultòrica que tenim al nostre abast, excel·lent. Hagués pres qualsevol peça cap a casa!
I un obsequi sorpresa per a tots nosaltres. Un llibre del Jordi Romeu, El calze. Sempre és un goig que alguna persona del teu entorn presenti un llibre. I, aquest cop, encara més. Serà un plaer llegir-lo. I ja en parlarem.

Després de dinar escolto els Recitals al Palau de Raimon. Una selecció dels enregistraments al Palau de la Música fets el maig i juny de 1977. 
El vaig disfrutar en directe per darrer cop el 30 de novembre de 2013, al Casal, i encara el tinc ben present.

A les 6 de la tarda, a Sitges, la Polifònica de Vilafranca fa el concert de Nadal a l'església de Sant Bartomeu. Una hora de bona música: fragments del Messies de Händel i cançons populars de Nadal. Solvència contrastada. Ve a ser com un assaig  general del concert de Sant Esteve. Un avançament del que ens espera d'aquí a dues setmanes.

Cap a les 8 del vespre, mig dia després d'haver sortit de casa dalt de la bici, tornem  a casa. Amb la sensació que ha estat un dia ben aprofitat. El cap de setmana ja ho té això: es trenca amb les rutines diàries, que ja convé. I demà, sant tornem-hi.

El pont de la puríssima constitució

Des de fa quaranta anys que arrosseguem aquest pont, que ni tota la patoleia socialista va tenir nassos de tombar. El día en que nos vayamos, a España no la va a conocer ni la madre que la parió va arribar a dir l'incombustible i impresentable Alfonso Guerra. 

Té pebrots que, a hores d'ara, encara siguin festius el 6 i el 8. Ni constitució ni maresdedéu no haurien de tenir cabuda en un calendari actual, al meu entendre.

El temps no ha acompanyat i hi ha hagut canvi de plans. L'alta muntanya quedarà per més endavant. Hem tingut temps  per anar de metges, endreçar racons, fer algun dinar prefestiu, fer passejades curtes, anar al cine, mirar algun aparador, llegir i escoltar música sense presses, anar amb bicicleta... 

El cap de setmana llarg s'acaba. A partir d'ara enfilem els quinze dies finals de trimestre abans de festes. Un pendent pronunciat i supersònic.

Després d'uns dies de fer campana, aquest matí, de 8 a 10, hem pedalat pel Penedès. 
Ben d'hora ben d'hora, amb un xirimiri i una boira baixa ben xopa, hem enfilat camins i pistes prou conegudes: de Vilafranca a les Cabanyes, un bocí de la Carrerada fins a Guardiola, els pèlags de Vilobí, la muntanya de sant Pau i tornada a Vilafranca. 
Una hora i tres quarts mal comptats. Una dutxa reparadora i un esmorzar de forquilla i ganivet. És una bona manera de començar el dia. A les 11 del matí un tenia la sensació que ja era molta la feina feta. I que el dia encara era viu. Com allarguen els dies de festa...

Fer la "perla"

Ho dèiem quan la moto ens deixava llençats. No pita, no corre, no accelera, fa la "perla"...

Divendres 27, dia del mestr@, la pel·lícula La profesora de parvulario ens va fer la "perla".
Una reflexió sobre les obsessions patològiques que ens fan perdre el nord de la pròpia vida.
No em va agradar. Sempre em passa quan no em crec el relat, no entro a la història. No la veig versemblant.

Dissabte 28 a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Catalunya, La Perla 29 també ens va  fer la "perla" amb el seu darrer espectacle Al nostre gust.
Per primer cop la decepció va ser majúscula. Tots els seus espectacles m'han agradat. I molt. Aquest cop han punxat. Ho vaig tenir clar minuts abans de l'inici de l'obra: que 2/3 de l'aforament estigués buit (a tot estirar érem un centenar de persones) era un senyal evident que alguna cosa no rutllava.
L'obra no rutlla. Ni brillant poema dramàtic de la factoria Broggi, ni un puzle amb tot l'univers d'Oriol Broggi, ni un espectacle 100% La Perla 29: autors clàssics, teatre comercial, austeritat escenogràfica, proximitat a l'actor, ni un cant a la llibertat, ni un poema escènic que cavalca sobre la paraula com a element cabdal del teatre, ni un dels espectcles més interessants d'Oriol Broggi. 
Ni foc, ni fum, ni cendra... m'atreviria a dir, i ja sé que és arriscat contradir el parer de tants crítics.
Una obra sense argument ni personatges concrets, sis actors en un espai i un temps indeterminat que van vestint peces que rescaten dels armaris de la companyia. Un espectacle de creació pròpia que parteix d'idees, escenes i frases d'una trentena d'autors clàssics de la literatura universal (Sòfocles, Txékhov, Ibsen Calderón de la Barca, Espriu, Shakespeare...). Però no n'hi ha prou, ho sento.
A parer meu, un patchwork textual amb retalls sense cosir, mancats d'un fil conductor, d'un relat aclaridor.  Sense moments màgics ni temps dramàtic, sense ànima al capdavall. Sap greu.

Dins del cicle d'activitats Convidats a mirar el dissabte 28, a les 12, al VINSEUM, el filòsof Josep Muñoz ens aporta la seva visió particular del museu i del món.
Realment interessant. Una mirada filosòfica que va a l'arrel de les coses. El mite de la caverna de Plató i els seus punts de connexió amb la cava, element cabdal del del vi i del cava.

Amb tot això ahir 28 també es va celebrar el 5è aniversari del diari ARA. Des del primer dia que sóc subscriptor. El dilluns 2 de novembre, al Palau de la Música, el concert de Jordi Savall ja va ser una celebració d'alta volda, meravellosa.
El discurs de Carles Capdevila  a la redacció el dimarts 24, emotiu i rellevant. Aquest filòsof que sempre ha treballat de periodista a qui li agrada pensar, parlar i riure és genial. Tenir idees i trobar les paraules per compartir-les amb la gent intel·ligent és la seva dèria.
Per molts anys, ARA! Gràcies Carles! I gràcies també a l'Albert Om que ahir feia un article sobre el Carles.   #ARAfem5anys @diariARA

Funeral

Avui he anat de funeral. Al funeral d'una persona que tenia 96 anys, que són molts, oi?
Una persona rellevant amb la qual, tot i haver parlat no més de mitja dotzena de vegades i haver compartit taula una sola vegada, tinc la sensació que, com moltes altres persones de la seva edat, ha estat una persona entranyable. Poeta i ciclista entre moltes d'altres coses.

Sento  una enorme consideració vital envers aquestes persones. Fills d'una època ben difícil, han dut una vida girebé èpica si la comparem amb la nostra, la dels seus fills o néts. 

A poc a poc ens van deixant. I van deixant un buit enorme, un forat còsmic que mai ningú 
-llei de vida- no podrà pas ocupar. La seva absència fa mal. I el tresor que s'emporten és una pèrdua valuosa.

Talment com quan desapareix una espècie, vegetal o animal, tinc la sensació que amb cada mort perdem un bocí de patrimoni natural irrecuperable. I m'emociona. 
És el moment zero, el moment que marca el traspàs. Una pèrdua ben real però, alhora, ambígua. Sempre serà viu mentre el tinguem present. 

Nosaltres no som el pam de net

L'intent d'Estat Islàmic de convertir les ciutats europees en escenaris de guerra fa por.
Es tracta de socialitzar el terror, de demostrar que les democràcies occidentals també són vulnerables. És un drama. Estem instal·lats en la quimera del risc zero. Pertorbats per una realitat demolidora.

No hi ha un conflicte bèl·lic, però sí un camp de batalla ben definit: el món mundial.
Un general retirat de la força aèria nord-americana deia fa poc que no veurem la fi d'això en tota la nostra vida. No hi haurà mai cap moment en què, de sobte, puguem dir "victòria".

"Amb cobertura internacional, legal, jurídica, política, amb un mandat de l'ONU o en el seu cas de la UE i si els nostres socis, amics i aliats ho decideixen i ho aprova el Parlament, Espanya estaria en la defensa de la civilització amb els nostres amics i aliats". 
Ho va dir ahir Jorge Fernández Díaz sobre una eventual entrada d'Espanya en guerra.  
És esfereïdor. Tota una declaració d'intencions, gairebé una declaració de guerra.

A l'estat espanyol ja som al nivell 4: atemptat molt probable. Al nivell 4 sobre 5 de protecció. I també al nivell 4/5 de literatura fàtua, de papanatisme, de soroll mediàtic compulsiu, de manca de rigor i d'objectivitat, de fanatisme i de sentimentalisme.

Com arran dels atemptats de l'11S, penso que estem donant la resposta equivocada. 
Què en queda de la primavera àrab? 
Serem capaços de substituir els interessos econòmics per una dimensió ètica de les relacions internacionals? 
Aquestes són algunes de les bones preguntes que ens planteja Antoni Segura en el seu article Una guerra amb tres fronts oberts.

Torno, altre cop, a Bertolt Brecht. Quan la hipocresia és de molt mala qualitat, s'ha de començar a dir la veritat.
I encara aniré més lluny. Les bones causes també tenen els seus canalles. O no?

El Most 2015 s'acaba amb un combinat de García Lorca i Leonard Cohen

Acabem de cloure la 5a edició del Most, el Penedès Festival Internacional de Cinema del Vi i del Cava.
Esplèndidament. Amb la pel·ícula La novia, de la Paula Ortiz. Una joia. Una veritable sorpresa. Adaptar al cine Bodas de sangre de García Lorca no és poca cosa. 
Fer-ho amb una mirada pròpia i actual, sense renunciar a res i incorporant Take this waltz de Leonard Cohen és un un atreviment del qual se'n surt amb nota, la directora.
La Paula Ortiz, present a la cloenda, breu i directa, ens ha fet una declaracio de principis abans del passi. Ha citat Leonard Cohen. Ha parlat de moure's en el petit marge de maniobra que hi ha entre la dignitat i la bellesa. 

L'oferta del Most s'ha anat consolidant. No m'ha estat impossible assistir a totes les pel·lícules que hagués volgut. Amb tot, aquests dies he gaudit de valent amb el que he vist.

Mustang, un al·legat sobre la condiciò femenina a la Turquia actual. 
Encadenados, tot i ser una obra menor d'Alfred Hitchcock, es deixa veure, malgrat el Cary Grant sigui un armari amb cara de pòquer, com sempre d'altra banda.
Mia madre, la darrera de Nanni Moretti, una molt bona pel·lícula plena d'ironia i delicadesa.
Un comentari a banda es mereix la instal·lació artística de Pep Puig Sento unes veus / un cinema sense sostre. A l'antic cinema Bogart. Una activitat paral·lela per a nostàlgics amb una banda sonora ja dilatada en el temps. Ben original.

Només algun però a la gala de cloenda. Grinyola una mica i es troba a faltar, com s'acostuma a fer en altres festivals similars, un comiat com Déu mana de tota l'organització, dalt de l'escenari. Jo tinc la sensació que no s'acaba bé.

Com a soci del Cineclub, amic de VINSEUM i consumidor no compulsiu de vi haig de felicitar l'organització. Gràcies per aquest festival. I per molts anys! 

Jardins verticals

Aprofitem aquest meravellós estiuet de sant Martí per a fer a la terrasseta de casa una instal·lació, una intervenció, una loop nature... un petit jardí vertical, vaja.

Ara estan de moda i s'han convertit en una pràctica habitual per a l'urbanita modern. Redueixen la contaminació sonora, regulen la temperatura i ocupen poc espai.  
Això útim és ben cert, us ho puc ben assegurar. 
I de pas trobes una utilitat del tot funcional a un parell de palets que tens a l'abast i amb els quals no saps ben bé què fer-ne.

Doncs això, visca la innovació, la sostenibilitat i la verticalitat. Com al futbol.