Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

18 de novembre del 2015

Funeral

Avui he anat de funeral. Al funeral d'una persona que tenia 96 anys, que són molts, oi?
Una persona rellevant amb la qual, tot i haver parlat no més de mitja dotzena de vegades i haver compartit taula una sola vegada, tinc la sensació que, com moltes altres persones de la seva edat, ha estat una persona entranyable. Poeta i ciclista entre moltes d'altres coses.

Sento  una enorme consideració vital envers aquestes persones. Fills d'una època ben difícil, han dut una vida girebé èpica si la comparem amb la nostra, la dels seus fills o néts. 

A poc a poc ens van deixant. I van deixant un buit enorme, un forat còsmic que mai ningú 
-llei de vida- no podrà pas ocupar. La seva absència fa mal. I el tresor que s'emporten és una pèrdua valuosa.

Talment com quan desapareix una espècie, vegetal o animal, tinc la sensació que amb cada mort perdem un bocí de patrimoni natural irrecuperable. I m'emociona. 
És el moment zero, el moment que marca el traspàs. Una pèrdua ben real però, alhora, ambígua. Sempre serà viu mentre el tinguem present. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari si ho consieres oportú