Funeral

Avui he anat de funeral. Al funeral d'una persona que tenia 96 anys, que són molts, oi?
Una persona rellevant amb la qual, tot i haver parlat no més de mitja dotzena de vegades i haver compartit taula una sola vegada, tinc la sensació que, com moltes altres persones de la seva edat, ha estat una persona entranyable. Poeta i ciclista entre moltes d'altres coses.

Sento  una enorme consideració vital envers aquestes persones. Fills d'una època ben difícil, han dut una vida girebé èpica si la comparem amb la nostra, la dels seus fills o néts. 

A poc a poc ens van deixant. I van deixant un buit enorme, un forat còsmic que mai ningú 
-llei de vida- no podrà pas ocupar. La seva absència fa mal. I el tresor que s'emporten és una pèrdua valuosa.

Talment com quan desapareix una espècie, vegetal o animal, tinc la sensació que amb cada mort perdem un bocí de patrimoni natural irrecuperable. I m'emociona. 
És el moment zero, el moment que marca el traspàs. Una pèrdua ben real però, alhora, ambígua. Sempre serà viu mentre el tinguem present.