L'intent d'Estat Islàmic de convertir les ciutats europees en escenaris de guerra fa por.
Es tracta de socialitzar el terror, de demostrar que les democràcies occidentals també són vulnerables. És un drama. Estem instal·lats en la quimera del risc zero. Pertorbats per una realitat demolidora.
No hi ha un conflicte bèl·lic, però sí un camp de batalla ben definit: el món mundial.
Un general retirat de la força aèria nord-americana deia fa poc que no veurem la fi d'això en tota la nostra vida. No hi haurà mai cap moment en què, de sobte, puguem dir "victòria".
"Amb cobertura internacional, legal, jurídica, política, amb un mandat de l'ONU o en el seu cas de la UE i si els nostres socis, amics i aliats ho decideixen i ho aprova el Parlament, Espanya estaria en la defensa de la civilització amb els nostres amics i aliats".
Ho va dir ahir Jorge Fernández Díaz sobre una eventual entrada d'Espanya en guerra.
És esfereïdor. Tota una declaració d'intencions, gairebé una declaració de guerra.
A l'estat espanyol ja som al nivell 4: atemptat molt probable. Al nivell 4 sobre 5 de protecció. I també al nivell 4/5 de literatura fàtua, de papanatisme, de soroll mediàtic compulsiu, de manca de rigor i d'objectivitat, de fanatisme i de sentimentalisme.
Com arran dels atemptats de l'11S, penso que estem donant la resposta equivocada.
Què en queda de la primavera àrab?
Serem capaços de substituir els interessos econòmics per una dimensió ètica de les relacions internacionals?
Aquestes són algunes de les bones preguntes que ens planteja Antoni Segura en el seu article Una guerra amb tres fronts oberts.
Torno, altre cop, a Bertolt Brecht. Quan la hipocresia és de molt mala qualitat, s'ha de començar a dir la veritat.
I encara aniré més lluny. Les bones causes també tenen els seus canalles. O no?
Es tracta de socialitzar el terror, de demostrar que les democràcies occidentals també són vulnerables. És un drama. Estem instal·lats en la quimera del risc zero. Pertorbats per una realitat demolidora.
No hi ha un conflicte bèl·lic, però sí un camp de batalla ben definit: el món mundial.
Un general retirat de la força aèria nord-americana deia fa poc que no veurem la fi d'això en tota la nostra vida. No hi haurà mai cap moment en què, de sobte, puguem dir "victòria".
"Amb cobertura internacional, legal, jurídica, política, amb un mandat de l'ONU o en el seu cas de la UE i si els nostres socis, amics i aliats ho decideixen i ho aprova el Parlament, Espanya estaria en la defensa de la civilització amb els nostres amics i aliats".
Ho va dir ahir Jorge Fernández Díaz sobre una eventual entrada d'Espanya en guerra.
És esfereïdor. Tota una declaració d'intencions, gairebé una declaració de guerra.
A l'estat espanyol ja som al nivell 4: atemptat molt probable. Al nivell 4 sobre 5 de protecció. I també al nivell 4/5 de literatura fàtua, de papanatisme, de soroll mediàtic compulsiu, de manca de rigor i d'objectivitat, de fanatisme i de sentimentalisme.
Com arran dels atemptats de l'11S, penso que estem donant la resposta equivocada.
Què en queda de la primavera àrab?
Serem capaços de substituir els interessos econòmics per una dimensió ètica de les relacions internacionals?
Aquestes són algunes de les bones preguntes que ens planteja Antoni Segura en el seu article Una guerra amb tres fronts oberts.
Torno, altre cop, a Bertolt Brecht. Quan la hipocresia és de molt mala qualitat, s'ha de començar a dir la veritat.
I encara aniré més lluny. Les bones causes també tenen els seus canalles. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú