L'August està preparant una xerrada sobre lectura i escriptura i s'ha planteja fer un petit sondeig sobre les raons que ens empenyen a escriure. És per això que jo també rebo la invitació a participar en la seva consulta. Ai las!
Jo no escric per connectar amb una tradició singular que es va estendre per Catalunya entre els segles XVII i XVIIII: els dietaris que escrivien els pagesos i gent culta per explicar la vida als masos.
Tampoc escric perquè explicant una història pugui suportar-la millor: no escric per poder suportar la vida.
Ni crec que sigui certa la màxima que diu que som el que escrivim.
Tampoc no escric per crear un món en el qual em sigui possible viure, un món per trascendir la realitat amb la imaginació.
Hi ha qui diu que escriure és defensar la soledat en què s'està. Que escrivim i llegim per no estar sols.
Escric, i no gaire ni tant com jo voldria, perquè en un moment donat tinc la necessitat de posar, negre sobre blanc, una idea, un pensament, alguna cos que em ronda pel cap.
I escriure-la m'obliga a pensar-la, a trabar-la, a endreçar-la.
Escric per a mi... i ja de pas per algú altre, si arriba el cas. Amb la màxima que diu que l'economia de mots i pàgines resulta fonamental per fer-se entendre.
No he tingut mai la síndrome del full de paper en blanc. No sóc de la feina.
I escric plenament conscient que no veiem les coses com són, sinó com som.
També sé que quan disposi de temps suficient, ja alliberat de les obligacions laborals, escriuré, i molt.
Jo no escric per connectar amb una tradició singular que es va estendre per Catalunya entre els segles XVII i XVIIII: els dietaris que escrivien els pagesos i gent culta per explicar la vida als masos.
Tampoc escric perquè explicant una història pugui suportar-la millor: no escric per poder suportar la vida.
Ni crec que sigui certa la màxima que diu que som el que escrivim.
Tampoc no escric per crear un món en el qual em sigui possible viure, un món per trascendir la realitat amb la imaginació.
Hi ha qui diu que escriure és defensar la soledat en què s'està. Que escrivim i llegim per no estar sols.
Escric, i no gaire ni tant com jo voldria, perquè en un moment donat tinc la necessitat de posar, negre sobre blanc, una idea, un pensament, alguna cos que em ronda pel cap.
I escriure-la m'obliga a pensar-la, a trabar-la, a endreçar-la.
Escric per a mi... i ja de pas per algú altre, si arriba el cas. Amb la màxima que diu que l'economia de mots i pàgines resulta fonamental per fer-se entendre.
No he tingut mai la síndrome del full de paper en blanc. No sóc de la feina.
I escric plenament conscient que no veiem les coses com són, sinó com som.
També sé que quan disposi de temps suficient, ja alliberat de les obligacions laborals, escriuré, i molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú