Llegeixo al digital Catorze, que és cultura viva, un article interessant: Adeu, mare! Adeu, pare!. Una fotògrafa retrata durant vint-i-set anys els comiats als seus pares.
La fotògrafa Deanna Dikeman ha fet un projecte preciós: durant vint-i-set anys, cada cop que marxava de casa dels seus pares, que és la casa on ella va créixer, a Iowa, des del cotxe fotografiava com li deien adeu.
"Quan vaig fer la primera fotografia l'any 1991, no m'imaginava pas que es convertiria en un projecte. Però els meus pares s'estaven fent grans, i mai sabia si cada adeu seria l'últim. Les fotografies es van convertir en el nostre ritual de sortida: feia les maletes, ens abraçàvem, ens fèiem petons, ens dèiem adeu amb la mà i me n'anava".
Va arribar un dia que el pare ja no hi era, i la Deanna va continuar fent fotos als comiats de la mare. I va arribar un altre dia en què només va quedar la casa.
Una bonica història que m’ha fet pensar que a mi també em passava pel cap, ja amb els pares grans, el pensament de si el comiat seria el darrer en vida, però sense fer fotos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú