Cinema i felicitat... al Vilapensa

Ara a les 20h al Vilapensa, Cinema i felicitat am la Carmen Gallego i el Jaume Fargas. Intervé com a presentador el Jordi Romeu periodista i cinèfil de pedra picada. Amb la col·laboració de Cineclub Vilafranca.
Si el cinema és un dels últims reductes que ens queden de la veritat, la felicitat és l'àmbit de tots els àmbits.
Copio a continuació l'article Res a veure amb la nostàlgia que vaig fer amb motiu del 50è aniversari del Cineclub Vilafranca, un més de la sèrie d'artices publicats a El 3 de vuit amb motiu de l'efemèride.

Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a BCN em retrobo amb el cinema. Des del 90 fins ara, ja com a vilafranquí empeltat, sóc un bon consumidor de cinema, soci del Cineclub Vilafranca.

A poc a poc m’he anat convertint en un cinèfil, un defensor de la sala fosca amb un projector que il·lumina una pantalla blanca amb imatges en moviment.

A hores d’ara, després d’una dècada de l’esclat de les sèries de culte en diferents plataformes, encara no m’he incorporat a la llarga nòmina d’addictes. Amb prou feines n’he vist unes poques: Breaking bad, Fargo... I, en canvi, veig al cinema una o dues pel·lícules a la setmana. Ja ho veieu, sóc de sala fosca i pantalla gran.

Lamento el tancament massiu de sales de cinema la darrera dècada però, lluny de tota simplificació nostàlgica, no renego de la quantitat de possibilitats que ofereix internet per al consum de cinema, sempre que aquestes no siguin el nostre únic destí final, allà on sembla que comencen i acaben les aspiracions del nostre consum audiovisual. I això no té res a veure amb la nostàlgia.

Als cinemes Verdi de BCN, el passat 23 de desembre, veien Roma d’Alfonso Cuarón, vaig constatar, com manifesta la Mònica Planas, que és una pel·lícula per veure al cinema: és una obra d’art en què els enquadraments i la fotografia tenen un pes específic que, en altres pantalles, perden. Igual que el so. És una meravella. I millor veure-la al cinema.

Com deia el Toni Vall ara fa uns dies una sala de cinema no és simplement un espai per veure pel·lícules, un espai funcional i prou. Com si el mitjà no importés, com si fos el mateix veure una pel·lícula a la pantalla de l’ordinador. Com si el cinema no fos més coses. Com si no tingués a veure amb el patrimoni cultural i urbanístic de les ciutats i dels pobles. Com si la personalitat dels llocs no es determinés per coses com aquestes: cinemes, teatres, comerços històrics, casinos, centres cívics, façanes, adorns monumentals, etc.

Si tot el que esperem del futur és poder veure les pel·lícules tancats a casa i que obrin com més franquícies de roba i supermercats, quina esperança de qualitat de vivencial desitgem?

El cinema ens ajuda a entendre què succeeix, ens ensenya i emociona, ens transporta i ens rapta (Míriam Díez Bosch) i ho aconsegueix amb un format fascinant.

El cinema, com la fotografia, és un dels últims reductes que ens queden de la veritat. Són productors d’emocions sempre que tinguin un relat. Sense un bon relat que es converteixi en una història no hi ha glòria. La clau per obrir el cor és el relat, diu Robert McKeen.

A Vilafranca, al Penedès, tenim la immensa sort de disposar d’una oferta cinematogràfica de qualitat i de proximitat, sense haver de pujar al cotxe i desplaçar-se a una gran superfície. Llarga vida al Kubrick i al Cineclub Vilafranca. I l’enhorabona per la feina feta!