Divendres 13

Una trobada insòlita. Sento a 1/4 de 3 que em criden pel carrer. I, sorpresa majúscula, és el Jaume. Fa anys que no ens veiem i li havia perdut el rastre. Assisteix a una trobada de secretaris a Vilafranca i es dirigeix al dinar de treball.
Quina alegria! De veritat que me n'alegro. Ens passem els mòbils i quedem que ens trucarem. De fa anys que em ronda una pregunta pel cap que li faré a la primera oportunitat. Vull saber els detalls del viatge que va fer a Perpinyà el gener 2003 acompanyant en JL Carod i Rovira. Curiositat intel·lectual i prou, naturalment.

Avui divendres 13 -quina sort no ser supersticiós-, posposada la ruta de la Conca fins diumenge, trenco les rutines dels divendres a la tarda.
Anem de compres a l'Esclat. A quarts de 4 no hi ha ni cristo. Ben poca gent, vaja. 

Als vivers Torrents, a sant Martí Sarroca, omplim un parell de caixes de plantes per alegrar la terrassa de l'Ateneu 16. 
Romaní, pensaments, menta, espígol, sajolida, marialluïsa, curry, ciclàmens... i alguna altra planta que no recordo. Demà al matí farem una loop nature que s'hi cagarà la mosca.

Anem a fer un parell de copes a l'Àgora amb en Miquel Carrillo, gelidenc de pro, home de ràdio i exdiputat al Parlament de Catalunya. Ens posem al dia. El temps passa de pressa quan estàs bé amb gent que aprecies.
Ens coneixem des de fa més de 25 anys. A les reunions de les emissores municipals de Catalunya de 1989 i 90 vàrem coincidir i  des de llavors, amb més o menys intensitat, em mantingut una relació discontínua pero amical.

Parlem del be i del mal i, amb alguna que altra discrepància, convenim que més enllà de qualsevol moralina hom constata que la vida va com va i en queden poc més que quatre deixes.

Una mica de poesia sisplau

És temps d'incerteses, de frustració i d'empipament per a molta gent. De neguit i d'estats d'ànims desgavellats. Un escenari ben incert és el masteguem dia rere dia. 

I estem poc acostumats a jugar al pòquer. Un té la sensació que en aquesta partida hi ha massa 7 i 8 i cartes que no lliguen. És temps de farols i de cares de pòquer.

Una mica de poesia, en aquests casos, és més que recomanable. 
Abans d'ahir va fer 12 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. 
Un parell de fragments que ens poden aportar una mica de llum. O no.

Vindran altres temps si ho volem tot plegats,
mai no ens han fet por l'esforç i la feina.

Que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una porta oberta.

Papers personals

L'August està preparant una xerrada sobre lectura i escriptura i s'ha planteja fer un petit sondeig sobre les raons que ens empenyen a escriure. És per això que jo també rebo la invitació a participar en la seva consulta. Ai las!

Jo no escric per connectar amb una tradició singular que es va estendre per Catalunya entre els segles XVII i XVIIII: els dietaris que escrivien els pagesos i gent culta per explicar la vida als masos.

Tampoc escric perquè explicant una història pugui suportar-la millor: no escric per poder suportar la vida.

Ni crec que sigui certa la màxima que diu que som el que escrivim.

Tampoc no escric per crear un món en el qual em sigui possible viure, un món per trascendir la realitat amb la imaginació. 

Hi ha qui diu que escriure és defensar la soledat en què s'està. Que escrivim i llegim per no estar sols.

Escric, i no gaire ni tant com jo voldria, perquè en un moment donat tinc la necessitat de posar, negre sobre blanc, una idea, un pensament, alguna cos que em ronda pel cap. 
I escriure-la m'obliga a pensar-la, a trabar-la, a endreçar-la.

Escric per a mi... i ja de pas per algú altre, si arriba el cas. Amb la màxima que diu que l'economia de mots i pàgines resulta fonamental per fer-se entendre.

No he tingut mai la síndrome del full de paper en blanc. No sóc de la feina.

I escric plenament conscient que no veiem les coses com són, sinó com som.

També sé que quan disposi de temps suficient, ja alliberat de les obligacions laborals, escriuré, i molt.  

Ran de les coses - Larkin... tota una Odissea

Lliurament del XVII premi del Lector de l'Odissea. Auditori de Vilafranca del Penedès, dijous 5 de novembre,  2/4 de 9 del vespre (3/4 en horari vilafranquí). 
Des de la distància -ja no hi participo en el projecte ni sóc client habitual de la llibreria- m'hi acosto.

Tin un doble motiu: l'hereu de casa forma part aquest any del jurat -és un dels dos representants del Consell dels 100 lectors- i, alhora, actua Ran de les coses, un escamot poèticomusical penedesenc de gran vàlua, amb el seu espectacle poètic sobre Philip Larkin. Què bons que són els tres Peps i l'August!

L'August em va introduir l'estiu passat en el món per a mi desconegut de Philip Larkin, poeta anglès ja mort. Un personatge ben curiós, un outsider que escriu sobre la condició humana amb multitud de registres i un to humorístic i existencialista.
I què diferent que es percep i se sent la poesia recitada i cantada per altri de com tu la sents quan fas la teva particular lectura!

Han estat 3/4 d'hora intensos, amb un repertori variat, llegit o cantat. Bona musicalitat i una proposta escènica minimalista i eficaç. Un espectacle del tot apropiat per a l'ocasió. 
Ja se'ns ha anunciat el següent projecte de Ran de les coses, a partir de la poesia de Jaume Subirana. El tast que hem assaborit avui, Sang, em fa pensar que la cosa promet, i molt.

El quart d'hora de ratard inicial, la presentació del lliurament del premi -amb un perfil vintage- (amb tants lectors com n'hi ha, cal anar a buscar presentadors foranis?) i alguna darrera intervenció fora de to han estat els elements desafortunats de la nit.

Més informaciò

Viatgers de l'ànima i del del temps

Avui, al Palau de la Música, hem celebrat el 5è aniversari de l'ARA.
Amb un espectacle superb: els diàlegs musicals entre l'Orient i l'Occident, entre l'Antic i el Nou Món (Viatgers de l'ànima i del temps).
Un espectacle d'Hespèrion XXI, Jordi Savall i un grapat de músics fenomenals.
Sensibilitat, una varietat de registres realment aclaparadora i un virtuosisme fora mida.
Gairebé un parell d'hores memorables. Música en estat pur.
Llarga vida a l'ARA ! Ha estat un bàlsam per l'esperit, un veritable plaer.

Everythings is illuminated

Uns quants anys després de l'estrena em decideixio a tornar a veure la pel·lícula Tot està il·luminat (Liev Scheiber, 2005). 
Aquesta curiosa tragicomèdia basada en una novel·la de Jonathan Safran Foer narra la hilarant recerca per part d'un jove, col·leccionista malaltís d'objectes de la seva infantesa i obsessionat en recordar el passat, que es proposa trobar la dona que va salvar la vida del seu avi en un petita localitat d'Ucraïna que va ser arrasada per l'exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. 
En companyia d'uns personatges estrafolaris, el que comença sent un intent de recuperació de les arrels familiars acabarà convertint-se en una odissea destartalada i màgica amb una important sèrie de revelacions. La importància de la memòria, la perillosa naturalesa dels secrets, l'Holocaust, l'amistat, l'amor... 
Una delícia de pel·lícula, en definitiva. Amb una banda sonora que et fa vibrar d'emoció i uns recursos cinematogràfics molt dignes. Un bàlsam per a l'esperit.

Que connectarà de ple amb la recomanació que m'ha fet ara fa una estona el meu llibreter - farmacèutic de l'ànima: Una història d'amor i de foscor, de l'Amos Oz (La Magrana). 655 pàgines de memòries d'un escriptor que va ser testimoni del naixement de l'estat d'Israel i en va viure la seva història turbulenta.

Cinema i literatura, un bons companys de viatge.

Fira Mediterrània a Manresa

Manresa posa a l'aparador la cultura popular i els espectacles d'arrel i cultura tradicional a la Fira Mediterrània, del 15 al 18 d'octubre, amb més de cent companyies, prop de tres-centes activitats.  Sobre dos pilars: la cultura popular i les músiques del món.
Fira Mediterrània convida a la descontrucció. Que la cobla Sant Jordi i el hip hop de Kulbik acabin sent l'espectacle d'inauguració és una mostra evident.

Aquest any no m'ho perdo. Ahir 17, de la mà d'uns amfitrions de gala, l'Anna i el Jordi, ens endinsem, de les 5 de la tarda a la mitjanit, per tot l'entramat d'espectacles de carrer i en espais tancats. Realment desbordant, inabastable. I amb un temps molt agradable.

Carrers i places són plens de gom a gom i amb una varietat d'espectacles realment increïble. I bars musicals, i domicilis particulars... i el Kursaal, l'espai d'arts escèniques de Manresa, la joia de la corona.

Manresa torna a esdevenir l'epicentre cultural del país. I sento una enveja infinita. Un cop d'ull al llibret de la programació de la Fira i del Kursaal t'enlaria l'esperit i posa en evidència la petitesa, la ben poca cosa que tenim al Penedès, el que hagués pogut ser i no és ni serà.

Tàrrega, Igualada i Manresa representen les tres grans fires del món de l'espectacle de la Catalunya central, al marge de Barcelona que tot ho acapara. De totes, però, em quedo amb la Fira Mediterrània. De lluny. No hi ha color.
Sempre és un goig tornar a Manresa i gaudir del Kursaal i del seu dinamisme cultural, amb Fira o sense Fira.   

Chantal Akerman

Aquesta setmana ha mort la cineasta belga Chantal Akerman, als 65 anys.
Avui, un article de l'Àngel Quintana, La mirada lúcida de Chantal Akerman m'ha regirat la memòria.
A Madrid, a finals de 1980, fent el servei militar, i de la mà del nostre amfitrió madrileny, el Pablo, vam anar als cinemes Alphaville a veure Les rendez vous d'Anna (1978), una de les dues pel·lícules que la directora ha estrenat en les pantalles comercials.
Per a mi va ser una descoberta. Em vaig introduir en el cinema d'autor i em vaig convertir en un client assidu d'aquest tipus de cinema, costum que no he perdut amb el pas dels anys.
Els silencis, els temps morts, el cinema amb empremta pròpia més enllà dels cànons comercials... un nova forma de mirar les imatges.
La Chantal va fer altres aportacions al cinema i al gènere documental i -diuen els entesos- ens ha deixat un llegat -compromès, feminista i radical- que no pararà e créixer. 
A títol personal, però, em quedo amb Les rendez vous d'Anna. Fantàstica, potser pel que en el meu cas va tenir d'iniciàtica i trencadora.

Bany de tardor a Bagà

Avui, a Bagà, ens hem tret de sobre la síndrome del dèficit de tardor.
Cada any em passa el mateix. Arribat en aquest moment del calendari, cap a la meitat d'octubre, necessito de totes totes una immersió a fons de tardor, de natura pirinenca, d'alta muntanya. De fet això em passa tot sovint...
Un bany de tardor tardor, de tardor pirineca, amb tota la gamma d'ocres, grocs, marrons... ben diferents dels colors de la tardor penedesenca. 

Hem fet una ruta d'un parell d'hores pels voltants del refugi Rebost, ens hem empapat de tots els colors, les olors i les sensacions boscanes, hem trepitjat alta muntanya i hem comentat tot caminant sota els faigs i els roures, sense estridències, el present i el futut polític trepidant i inescrutable del nostre país, entre molts d'altres temes. 

Un bon dinar en bona companyia a l'hostal santuari del Paller ha estat l'element definitiu.  Bagà sempre reconforta. Pura natura. Sempre ens quedarà Bagà... 

I  

Anaven lents perquè anaven lluny

L'ARA es fa ressó de la campanya electoral a Youtube 

No hi ha color, realment. El relat de la CUP ha estat viral, letal, contundent i convincent, ben lluny del relat ensucrat i retòric de Junts pel sí

Alguns mitjans de comunicació s'han fet ressó. No n'hi ha per menys. El Punt Avui parla dels antiherois de la CUP  

Per primer cop s'utilitza l'humor i la caricatura pròpia per traslladar un missatge electoral. Amb un estil comunicatiu propi, un llenguatge humorístic i un estil narratiu que enganxa.

Darrera hi ha la productora Metromuster, autora del documental Ciutat Morta. I una ironia fina, subtil, calculada i engrescadora. 

Encara que no ho sembli això és un vídeo electoral. Set minuts i vint-i-sis segons de material sensible. Un híbrid entre l'spaghetti western i la road movie. Molt recomanable.