Surten els gegants!

La vigília de Corpus, a Vilafranca, surten els gegants. Amb nans, capgrossos i àliga. Sempre és un goig poder-los contemplar.
A Berga, ha arribat la Patum. Un espectacle total, meravellós, únic. Un parell de cops que hi he participat, el primer a plaça al salt de plens i el segon com a simple espectador, han estat una experiència memorable. Espectacular!

I un rave!

No m’ha agradat la pel·lícula premiada a Cannes Sirat. I em sap greu tenint en consideració l’equip tècnic i humà que hi ha al darrere.Molt més entenedora i interessant l’entrevista a un dels seus protagonistes, Sergi López https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-sergi-lopez-sirat/
La peli ve a ser com un puzle on no totes les peces encaixen. I amb un guió a voltes forçat, efectista i no sempre creïble. L’episodi del camp de mines en el camí cap al sud del Marroc és l’exemple més increïble.
La festa rave, entesa com a festa que té lloc en un edifici de grans dimensions o a l'aire lliure, durant la qual els participants ballen tota la nit amb música tecno, està ben filmada però la filosofia de vida que hi ha al darrera, l’actitud vital dels protgonistes amb prou feines s’entreveu, i és una llàstima.

De l’autoestop al BlaBlaCar

Un té la sensació que l’autoestop, aquesta manera de viatjar per carretera consistent a fer aturar un vehicle i fer-se transportar de franc, ja ha passat a la història.
Anys enrere era del tot habitual topar amb gent fent dit que es deia aleshores a les carreteres del nostre país. Recordo haver portat autoestopistes en trajectes curts. El darrer, fa una pila d’anys, un jove canadenc del Quebec que anava de Tarragona al monestir de Poblet.
Diria que de l’autoestop hem passat al BlaBlaCar, una plataforma comunitària de pagament d'ús compartit de l'automòbil del 2006, gratuïta fins a l'any 2011. Amb 10 milions d'usuaris el 2014, BlaBlaCar és el líder de les plataformes d'ús compartit de l'automòbil d'Europa.
Gran invent. Funcional, operatiu, sostenible, dinàmic… Bla, Bla… i no és car!

Donald Trump i la mare que el va parir

Avui és l'aniversari de Donald Trump. He pensat -de bon rotllo, eh!- en la seva mare, que ja el va clissar de ben petit encara que pel que es veu ha estat incapaç de fer descarrilar la seva carrera política.
Paraules textuals de la mare: "Sí, és un idiota amb sentit comú zero, i sense habilitats socials, però és el meu fill. Desitjo que no faci carrera política. Seria un desastre" Mary Anne Trump

La política s’ha convertit en una cosa detestable?

La Xisca Homar (La política s’ha convertit en una cosa detestable. Filosofia salvatge. Sembra llibres 2023) així ho manifesta.
Ve a dir que, i malgrat tot, som animals polítics. La política oficial s’ha convertit en una cosa detestable, en una esfera de despropòsits i desconfiança.
El pitjor és que acceptem una gran mentida: que la política és a un costat i a l’altre hi ha a vida.
Hi ha d’haver una altra manera de fer política. Volem viure d’una altra manera i sabem que és possible.

L'àguila negra

La revista Enderrock publica un reportatge sobre “El vol català de l’àguila negra fa 40 anys”. https://www.enderrock.cat/noticia/22916/vol-catala-aguila-negra-fa-40-anys
El 28 de maig de 1970 la cantant francesa Monique Andrée Serf va llençar al mercat el seu nou disc. Era l’onzè de la cantant i, com tots els anteriors, també estava signat amb el nom que la va identificar artísticament: Barbara. El disc portava el nom d’una de les peces que contenia l’àlbum i que esdevindria referencial en la seva discografia: “L’aigle noir”, és a dir, “L’àguila negra”.
“L’aigle noir” ha estat àmpliament versionada, però una de les primeres que ho va fer va ser Maria del Mar Bonet.
Quan era preguntada pel significat dels seus versos deia sempre que explicava un somni que havia tingut, "més bell encara que la mateixa cançó". A les seves memòries, però, va revelar una realitat molt més dura: quan tenia 10 anys, va ser víctima d'abús sexual per part del seu pare.
Barbara va morir el 1997 i va deixar unes memòries inacabades. Al passatge que parla de “L’aigle noir” la cantant fa una revelació fonamental i que contradiu totes les explicacions que havia formulat fins al moment i confessa que, de petita, va patir abusos sexuals per part del seu pare quan la família Serf vivia a Tarbes. “Cada cop tinc més por del meu pare. Ho sent. Ho sap. Necessito tant la meva mare, però com puc parlar amb ella? I què dir-li? Que trobo estrany el comportament del meu pare? Tinc deu anys i mig. Els nens callen perquè ens neguem a creure’ls. Perquè se sospita que s’ho inventen. Perquè tenen vergonya i se senten culpables. Perquè tenen por. Perquè creuen que són els únics del món amb el seu terrible secret. D’aquestes humiliacions infligides a la infància, d’aquestes altes turbulències, d’aquestes baixades fins al fons, sempre he ressorgit. Per descomptat, va necessitar un veritable gust per la vida, un desig de ser feliç, un desig d’aconseguir plaer en braços d’un home, per sentir-se un dia purificada de tot, molt temps després”.
Fins i tot de les conductes més reprovables poden néixer cançons tan sentides com aquesta, “L’àguila negra”.
La lletra, preciosa, la trobareu aquí: L'àguila negra. Bon ocell, porta'm amb tu al país/ d'altres temps. Catorze. https://www.catorze.cat/musica/l-aguila-negra-bonet_171805_102.html

Ceps que cauen del cel

S’ha inaurugat amb tota solemnitat, en presència la regidora de Cultura Àngels Dalmau, la instal·lació artística “Ceps que cauen del cel”, del poeta Santi Borrell, ubicada a la vinya de titularitat municipal situada al davant del Complex Aquàtic de Vilafranca.
Salvant totes les distàncies em recorda els westerns de la meva joventut on, als afores dels pobles, penjaven algun pobre desgraciat que havia comès qualsevol delicte, o els cartells que avisaven els possibles malfactors que tothom que accedís al poble s’hauria de sotmetre a l’imperi de la llei.
No m’agrada la instal·lació artística. No aporta res, és simplona i irrellevant i no té cap gràcia, ni tan sols la ubicació és encertada. Totalment prescindible.

Per la Xè!

La Xè va morir sobtadament a la Guyana el passat 17 d’abril. Una mort a deshora. Avui 8 de juny hagués fet 70 anys.
La mort potser fa menys por que el procés de veure-la venir… però que arribi sobtadament, sense cap avís, de ben segur que no és cap cosa desitjable.
Si volem seguir vius arriba un moment que hem de deixar anar els morts. Un punt i principi de viure sense la persona estimada.
Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes. Edicions del Periscopi) ve a dir que la seva veritat és aquell dolor i la necessitat, després de la mort de la seva parella, d’aprendre a reescriure el guió de la seva vida. De reinventar-se,vaja.
L’únic problema, quan el món s’omple d’absència, és que hi hagi tantes coses que no puguis fer sense que t’ataquin la tristor i el mal espantós al pit, diu Eva Piquer (La tristesa calça sabatots de plom. arallegim).
De cap de les maneres podem perdre les ganes de viure. Parlo de la il·lusió per tirar endavant, del motor que ens empeny dia rere dia a treure partit del dia. La vida té el sentit que tu li donis. Malgrat tots els malgrats.
Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Per la Xè!

Miquel, Martí… i prou!

Estem d’aniversaris. El Martí n’ha fet 27 i el Miquel avui en fa 29. La celebració familiar, conjunta, aquest any a cal Florit, a les Cabanyes, residència compartida del Miquel.
Tal com ja vaig apuntar ara fa un any, vull pensar que el millor encara els ha d’arribar. I que la vida té sentit per les coses que ens queden per fer, per dir i escoltar.
Del que es tracta és de tenir una bona carta de navegació, de mirar el futur amb cautela i a la distància curta, de no encallar-se.
Res no seria ben bé igual sense la presència dels fills. Els estimem amb una intensitat tal que, de vegades, pot arribar a fer patir. Els estimem tal qual, tal com són.
Els joves, deia Jaume Perich, estan convençuts que tenen la veritat, però quan finalment consegueixen imposar-la ni són joves ni és veritat.
A l’estudi de casa, font inesgotable de llibres i d’altres andròmines, trobo tres llibres sobre pares i fills, de la meva època de criança. Ser pare (Bill Cosby. Urano, 1987); Una relació: pares i fills (Joan Corbella. Columna, 1993) i Condició de pare (Joan Barril. La Campana, 1997).
Bill Cosby reconeix que no és fàcil ser pare i que ni hi ha receptes per a saber com superar els obstacles. Es cura en salut, s’estalvia donar consells, i ens parla amb tendresa i sentit de l’humor.
El Dr. Joan Corbella, psiquiatre nacional de Catalunya en el seu moment, constata que de totes les relacions afectives, cap és més gratuïta que la d’un home o una dona amb cadascun dels seus fills (hi estic d’acord, sempre que no parlem de diners!).
Joan Barril, excel·lent observador, descobreix què pensa, què sent i què fa el pare davant les successives sorpreses que li ofereix la criatura que ha comparegut en la seva vida. Amb fina ironia, naturalment.
Ja ho veieu, cap llibre com els recents sobre les noves criances i les maternitats intensives, responsables… i malgrat tot prou bé que han pujats els dos plançons!
Per molts anys Miquel i Martí! Una abraçada immensa, que no de cortesia. Per molts anys! Que acabeu de passar un bon dia https://youtu.be/olQ0rvqGK60

L’ortografia no és de ciències ni de lletres

Com bé diu Vicent Partal (L'ortografia no és de dretes. Vilaweb 6/6/2025) el debat sobre l'ortografia no és un debat sobre l'ortografia. Aquí es debat fins a quin punt estem disposats a exigir als joves una mínima competència. I això és una qüestió política de primer ordre.
L’ortografia, diu en Partal, és un codi. I no és una qüestió de justícia: l’ortografia és, simplement, necessària. Necessària per a la cohesió social, per a la transmissió cultural, per a la dignitat de la llengua i de les persones que la parlen. Qui escriu malament no tan sols fa un mal servei al lector: se’l fa a si mateix.

És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia. (Joan Fuster)
En resum, que l’ortografia és necessària, tant si ets de ciències com de lletres.La Neus on Instagram ho explica amb molta traça https://ja.cat/ortografiacatalana

Pits, mames, tetes, metes, popes o mamelles… que el nom no fa la cosa

El pit, mama, teta, meta, popa o mamella és la regió superior del tronc d'un animal, especialment en mamífers, com és el cas dels éssers humans.
La mida i la forma dels pits és variable. En ambdós sexes, els mugrons tenen una capacitat erèctil com a resposta tant a estímuls sexuals,com al fred.
Els pits compleixen un paper fisiològic i cultural en la funció sexual humana. Com a zona erògena, és important la seva participació en les relacions sexuals. Fins aquí la Viquipèdia. Ara continuo pel meu compte.
Anatòmicament parlant els pits femenins són un prodigi de la naturalesa. Per la seva forma i tamany, per la seva consistència, pel seu tacte, pels mugrons que els coronen…
Ho confesso. Sóc un enamorat incondicional dels pits femenins, al meu entendre els òrgans més voluptuosos i extraordinaris del cos femení.
Tenir una bona pitrera i lluir-la ha de ser una cosa escandalosament desitjable. Captiva, enlluerna, es fa mirar, tant pel que es veu com pel que s’insinua, que també té la seva gràcia.
Donar el pit, llevar el pit, tenir el pit carregat, veu de pit, tenir pit, pit de la camisa, a pit descobert, pit a pit, posar-se la mà al pit, pit avall, pit i fora!
Arribats en aquest punt hauríem de parlar dels sostenidors, substituts de les cotilles, o del moviment Allibera el mugró creat al 2012 per l'activista i cineasta Lina Esco, qui qüestiona la convenció de considerar indecent l'exposició dels pits de la dona, al contrari que l'exposició del tors de l'home, però això ja és una altra història. Continuarà.

Caminar… Germans, anem plegats a l'aplec!

Aquest matí hem fet una caminada pel Parc del Foix, amb 57 participants, a càrrec del grup Anem a Caminar de Santa Margarida i els Monjos, en el marc del Remeiart 2025.
Una caminada plàcida, calorosa malgrat fet bona part del recorregut a l’ombra del arbres. Una ruta circular amb sortida i arribada al castell de Penyafort.
Anem a Caminar és un grup més que, de manera altruista i totalment voluntariosa, organitza sortides pel Penedès i pel territori català. I tot això gestionat a través d’un grup de whatsapp. Altres iniciatives similars que jo conegui són els Caminaires de la Girada, el Centre Excursionista del Penedès, el Garraf Coopera…
Acabo de llegir de fa poc Caminar, l’obra de referència de Henry David Thoreau (1817-1862), el gurú del caminar, un cant d’amor a la Natura profundament original i avançat al seu temps.
A Caminar hi exposa la seva filosofia, de l’art de fer camí, com la manera més intensa de desvetllar els sentits i l’ànima humana. Perquè caminar ens permet retrobar la comunició ancestral, cada vegada més perduda, amb la Natura.
Interessant però, alhora, difícil de dur a terme, a no ser que es prengui una opció radical de vida.
Arribats en aquest punt en venen al cap unes quantes parrafades manllevades:
Caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Germans, anem plegats a l’aplec!
Tot és camí, tot és drecera… si ens dem la mà. Jo tunejo aquesta última dita: tot és camí, tot és drecera… si portes plena la fiambrera!