Fa gairebé mitja vida que conec el Josep Ferret. Des del 1992 que vaig aterrar al carrer de l'Ateneu que som veïns.
Com a fuster ens ha fet sempre una molt bona feina: l'esplendid estudi que tenim és en bona part gràcies al seu bon fer.
Però per sobre de qualsevol altra consideració, la seva vàlua personal. El tracte cordial, afable i considerat. El seu interès per tot allò que ens envolta, la seva disponibilitat i la seva humanitat -som persones humanes al capdavall, oi?-.
Sense tenir una amistat pregona sí que és cert que hem aprofitat les trobades casuals com a veïns per posar-nos al dia, que hem parlat seriosament quan hi ha hagut algun daltabaix familiar i que hem aprofitat que a casa hi ha un parell de pianistes per a fer algun concert de petit format amb el Josep com a públic selecte. Res d'especial... i molt alhora, segons com es miri.
Sempre he sentit una admiració especial per ell i per tota la gent de la seva generació que van aixecar un país en hores baixes i que han estat capaços de portar una vida endreçada i coherent amb uns principis, els seus, de bonhomia i civisme.
Cap el 2000 i poc, com a col·laborador del setmanari El 3 de vuit, en una secció que portava per títol Entre poc i massa va escriure un article, La bona gent, que us enllaço perquè entenc que ve a ser com una declaració de principis.
Parla de la bona gent, de la bona gent del carrer de l'Ateneu i per extensió de la bona gent que ens envolta. Sort en tenim de la bona gent!
Com a bon creient segur que descansarà en pau.
Com a fuster ens ha fet sempre una molt bona feina: l'esplendid estudi que tenim és en bona part gràcies al seu bon fer.
Però per sobre de qualsevol altra consideració, la seva vàlua personal. El tracte cordial, afable i considerat. El seu interès per tot allò que ens envolta, la seva disponibilitat i la seva humanitat -som persones humanes al capdavall, oi?-.
Sense tenir una amistat pregona sí que és cert que hem aprofitat les trobades casuals com a veïns per posar-nos al dia, que hem parlat seriosament quan hi ha hagut algun daltabaix familiar i que hem aprofitat que a casa hi ha un parell de pianistes per a fer algun concert de petit format amb el Josep com a públic selecte. Res d'especial... i molt alhora, segons com es miri.
Sempre he sentit una admiració especial per ell i per tota la gent de la seva generació que van aixecar un país en hores baixes i que han estat capaços de portar una vida endreçada i coherent amb uns principis, els seus, de bonhomia i civisme.
Cap el 2000 i poc, com a col·laborador del setmanari El 3 de vuit, en una secció que portava per títol Entre poc i massa va escriure un article, La bona gent, que us enllaço perquè entenc que ve a ser com una declaració de principis.
Parla de la bona gent, de la bona gent del carrer de l'Ateneu i per extensió de la bona gent que ens envolta. Sort en tenim de la bona gent!
Com a bon creient segur que descansarà en pau.
Les persones que hem estimat i que ens han estat importants viuen amb nosaltres fins al final.
Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Pel pas del temps.
Una abraçada immensa a tota la seva família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada