Joie de vivre | Vilapensa

Continuem transitant pel #VilaPensa19, a píndola diària -més ja no és del tot fàcil-. Ahir vam gaudir de la Begoña Román i el Xavier Antich, amb desmesura tot sigui dit. La Begoña em va fer entendre allò que diu el Manel Delgado de què la felicitat és un invent del s. XVIII que funciona com una pastanaga davant d'un burro.
Avui l'Antoni Bassas, l'Àngels Canadell i el Xavier Serra ens parlaran del Raimon Panikkar i la seva concepció del món i de la felicitat.
Immensa @EvaPiquer al Siguem immortals una estona cada dia  encapçalat amb una cita de John Stuart Mill: A la felicitat s'hi arriba de rebot. És la paradoxa de l'egoisme: la recerca exclusiva de la felicitat impedeix atrapar-la.
Aquests dies es parla de la joie de vivre, entesa com deia el Carles Capdevila no com un estat de felicitat eufòrica sinó com alguna cosa bastant més simple i alhora més profunda. Ve a ser un estat d'ànim consistent a estimar la vida de forma natural i espontània, de veritat. No té receptes ni mètodes, però sí que té mestres, i tots tenim algú a prop que té aquest do. 
Siguem doncs feliços una estona cada dia, si és que és possible. 

Filosofia en minúscula

Ens pot, la filosofia, ajudar a ser feliços? Aquesta és la pregunta que ens projecten el Xavier Antich i la Begoña Román al Vilapensa d'avui. Bona pregunta! Alguna resposta caurà, de ben segur. 
La lectura de La voluntat de comprendre (Filosofia en minúscula) (Xavier Antich, Arcàdia, 2016) va ser molt estimulant. Em quedo amb una parrafada, posats a triar entre moltes altres: la filosofia és com una caixa d'eines. 
A diari segur que podem trobar moments, situacions i vivències que ens deparen un benestar emocional i un estat d'ànim carregat de positivisme.
Com una entrada al Facebook de l'hereu de casa, que cada mes fa una relació de situacions viscudes. Aparèixer, entre molta altra gent, per una causa tan noble no em direu que no és motiu de felicitat. És la joia d'estar en companyia d'éssers humans. També a les xarxes socials.

Miquel Villalba Castells

Data i hora: 1 d’abril 18:56 · 

Quin març més mogut! Bé, com cada mes, no sé de què em sorprenc. MOLTES GRÀCIES A...
- A n'Oriol, pels triples 20s i els triples gins
/........../
- A en Rudu, pel somriure amplíssim cada cop que travesso la porta de casa.

Amb la Marina (Garcés)

D'aquí a una estona al @vilapensa la @MarinaGarces ens parlarà de La por a la felicitat. Serà fantàstic veure-la i sentir-la en directe. La lectura de Fora de classe i de Ciutat Princesa (l'aventura de la vida en una memòria apassionant) han estat molt enriquidores. Assagista de prestigi, impulsora de l'Espai en Blanc, del debat que ha comportat l'ús de la ciutat i la feina pública dels col·lectius independents. Es troben a faltar la sèrie d'articles mensuals a l'ARA i les seves aparicions al programa Amb filosofia. D'aquí a mitja hora ens trobarem amb la Marina (Garcés). Bona entrevista al @CatorzeCat  

Quatre notes de la seva xerrada d'ahir al Vilapensa:
- Dues cites rellevants que formen part de la nostra cultura heretada: "la felicitat amb gent intel·ligent és la cosa més estranya que he vist" (Ernest Hemingway) ; "l'elecció de la humanitat és entre la felicitat i la llibertat, i per a la majoria la felicitat es l'opció millor" (George Orwell). Aquestes dues premises, junt amb l'arrelament de la representació del bon salvatge, abonen l'argument de la infelicitat de la cultura en el nostre imaginari col·lectiu i la creació d'una dualitat perversa i falsa: alienació feliç vs desalienació infeliç.
- Les nostres vides, hiperactives, atrafegades i suposadament felices potser no són altra cosa que felicitat postissa. 
- La indústria de la felicitat genera un volum immens de productes, des dels tecnològics fins els farmacològics, per mantenir-nos feliços i incansables les 24h al dia els 365 dies de l'any. 
- Els moderns índexs de la felicitat posen de relleu l'esmentda alienació feliç.
- S'està anestesiant el desig com a dimensió creativa generadora de possibilitats de vida.
- Hi ha dues preguntes clau:
1. Com hem arribat fins aquí? Té sentit continuar fent esforços titànics per a fer veure que sóm feliços? Fugim en qualsvol cas de la falsa dicotomia felicitat alienada vs desalienació infeliç.
La felicitat baixa del cel a la terra al s. XVIII. La idea de salvació perd força. Ara tindrà límits i no serà ni pura ni infinita. La felicitat esdevé categoria política i històrica. Es converteix en possibilista i es vincula amb el benestar material. La felicitat com una mercaderia més de valoració capitalista.
2. Com podem deixar d'estar atrapats? El pensament i la cultura serveixen per desmuntar les falses dicotomies i per desvetllar les possibilitats de la vida.
Hi ha uns quants fils que podem estirar i que ens poden de gran ajuda: 
El taoisme (alegria, pensament, comprensió).
Pensar ajuda a desfer els problemes. El més important de la vida no és complicat, tot i que sí pot ser dolorós.
Cal sortir de la servitud voluntària.
Cal trobar un lloc amb els altres al món, complementàriament.
El bon viure de les cultures precolombines també és un element a considerar.

Pharrell Williams - Happy

Peixos d'aigua dolça (en aigua salada)

2 d'abril, dia mundial de conscienciació de l'autisme, tot amb minúscules sisplau. El TEA, el  trastorn dins de l'espectre autista. La distorsiò qualitativa més severa del desenvolupament. Un conjunt de símptomes, que no una malaltia. Les relacions socials, les funcions comunicatives, el llenguatge, la rigidesa, les limitacions de la imaginació... moltes dificultats per entendre l'entorn.  
I una necessitat de flexibilitat, d'adaptació i de personalització per part de la gent que els envolta. Una campana de vidre que els aïlla del món, un món intern emocional que és com una caixa negra, amb dèficits i potencialitats enormes. La neurociència i la teoria de la ment encara tenen molta feina a fer: no han arribat a trobar la pedra filosofal que permeti intervenir psicopedagògicament de la manera més efectiva. Queda molt camí per entendre la neurodiversitat.
Llegeixo un article amb una idea que em captiva: l'autisme és només un sistema operatiu diferent. Peixos d'aigua dolça (en aigua salada).

Amb vidres a la sang

Tarda laboral a BCN Una conferència insípida i sense cap valor afegit. I en anglès! M'ha passat pel cap, d'immediat, aquell acudit de l'individu monolíngüe que va a Londres i puja a un taxi... Deixem-ho córrer.
De tornada cap a Vilafreanca, en tren, sempre tens temps de llegir. L'R4 és una hora, si tot va bé, com fa un segle -no avancem-. Llegeixo una article de El Temps: 1939 Els primers dies dels vençuts. Aclaparador. Una crònica ben documentada, a partir d'un llibre d'aparició recent Los campos de concentración de Franco (Carlos Hernández de Miguel, ediciones B, 2019) que fa encara més crua la història del final de la Guerra Civil per als vençuts. Avui fa 80 anys del final oficial de la guerra. Desconocemos el odio y el rencor diuen que va dir Franco quan les seves tropes van entrar a Tarragona. Infàmia i mentida a parts iguals, i encara faig curt.
Ara fa un parell de setmanes la Laura Huerga i la Blanca Busquets van presentar  a l'Agrícol el seu darrer llibre Tu calla! Sobre el dret a la llibertat d'expressió i manifestació (Raig verd, 2018). És una anàlisi i una reflexió sobre la censura, la repressió de la dissidència i la criminalització de la protesta i la pobresa. Una denúncia del marc legal que empara la censura a l'Estat espanyol, agreujat per l'aprovació de la llei mordassa i l'enduriment del Codi Penal el 2015. La seva lectura et glaça la sang i t'ajuda a entendre el que està passant a l'Estat aquests darrers anys. 
En arribar a Vilafranca un giny del mòbil em recorda que avui em toca fer donació de sang. Des del 2002, quatre cops l'any. Són vint minuts, poca estona. I, mentre em vaig alleugerint de pes a poc a poc amb una agulla al braç esquerre, no puc evitar pensar en el patiment dels centenars de milers de persones víctimes de la guerra, de l'odi i de la intolerància. Amb vidres a la sang. 

Arriba un moment en què de tot fa ja 59 anys

Doncs sí, tal dia com avui ara fa 59 anys. A la província de Conca. Tota vida és una història. A la realitat, que no a la ficció, les coses sovint passen perquè sí, sense solta ni volta i sense cap pla traçat. I potser no té gaire sentit que ens entestem a buscar-ne el sentit.
L'Eva Piquer sosté que naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar dins les solituds dels altres. I que, arribats a una certa edat, cal arraconar la por, sortir al carrer i trepitjar-lo amb ganes. 
Evitar la superficialitat com a mecanisme de defensa. Resistir a la intempèrie, encara que sigui provisionalment. Mirar el futur amb cautela i a la curta distància. I per molts anys, sempre que siguin bons -si no ho són de ben segur que no paga la pena-.

Postals presents per a una mare absent

Presentació del llibre Postals presents per a una mare absent ahir a les 20h a l'auditori de Vinseum de la mà de Pep Garcia Orri. Una cinquantena de pàgines, de píndoles de prosa poètica de gran qualitat amarades de sensibilitat i de saviesa destil·lada, des de la dedicatòria a l'epíleg. Vint-i-set postals, un retrat i un epíleg per a ser més exactes. Una posada en escena interessant, propera i emotiva. En seixanta minuts va anar comentant, que no llegint, bona part de les postals i alguna cosa més. Una lliçó de vida, amb l'alzheimer com a teló de fons. Després de sopar, i abans de la mitjanit, el vaig llegir de cap a peus i em vaig emocionar. 

Tinc ben present, a 12 anys vista, la batalla de la mare contra l'alzheimer. Des de la primera visita a la unitat de memòria-alzheimer de Tarragona, el maig de 2007 fins a la seva mort, l'abril de 2010. Vaig viure en primera persona tot el procés destructiu i despersonalitzador, talment com l'autor del llibre. Amb episodis inoblidables d'una cruesa esfereïdora i d'altres si més no alliçonadors.

La lluita contra l'oblit és un més dels reptes que tenim, i en tenim un quants. Pensar que a partir dels 65 la seva incidència es multiplica exponencialment, que el 25% de les persones de més de 85 anys pateixen alzheimer als països desenvolupats i que la supervivència pot superar els 10 anys és demolidor. Al final de Blade runner un replicant deia una frase que s'ha fet famosa en què lamentava que totsels seus records s'haguessin de perdre com llàgrimes en la pluja. Som la nostra memòria.

Sempre hi haurà poesia!

Doncs sí #DMP19 @lletres Un any més. Amb un poema de la Rosa Fabregat. El 1980 vaig comprar un dels seus primers llibres, El cabdell de les bruixes, quan la Rosa era la farmacèutica de Llorenç del Penedès. Va fer un lectura de poemes a l'Escola d'Estiu del Penedès si no m'erro i jo vaig afluixar la mosca. Rellegeixo el llibre en diagonal. El millor, el pròleg àcrata, reptant, desbridat i dominical del Guillem Viladot. 

M'interessa més l'article del Jordi Llavina d'ahir Bell, encara que ens perjudiqui Punyent i radical: ¿Servirà de res, més enllà de congregar, en actes diversos, els convençuts de sempre? Recomana Hybrida, de Mònica Miró Vinaixa. I engalta alguns versos però que molt bons. Com ara aquesta tanka:

La faç tenia
del color de la terra
i els ulls blau indi.
Dos-cents ossos nivis
és tot el que ara en resta.

O aquest altre poema d'una precisa bellesa:
Quan cau la tarda,
es desfà en or i coure
l'aigua glaçada.

La poesia, el gènere de les paraules essencials. Sempre hi haurà poesia!

I un apunt pedagògic, inevitable per deformació professional. Aplis per jugar i aprendre amb la poesia.

Amb Austràlia i Nova Zelanda al cor i al pensament.

Cap al 2001, casualitats de la vida, el meu interès per les antípodes va emergir amb una empenta enorme. La lectura d'un parell de llibres: el llibre de viatges Boomerang, viatge al cor d'Austràlia (Xavier Moret, Empúries, 2000) i la deliciosa novel·la  Eucaliptus (Murray Bail, Edicions 62, 2000) em van captivar. A nivell professional, i durant uns quants anys, vam posar en funcionament un projecte telemàtic a les escoles de l'Alt Penedès, de grat record, anomenat Bumerang.
Austràlia era -i és- encara l'última frontera, un continent ple de selves i deserts, de regions on les persones no són absolutament res. A hores d'ara hi conviuen un centenar de cultures, tres-centes llengües i noranta religions diferents.
Austràlia és terra d'exploradors. A partir de la descoberta del continent per part del capità Cook, el 1770, la costa d'Austràlia es va anar poblant amb convictes o colons. Era un país que demanava gent d'un tremp especial.
La tragèdia d'abans d'ahir, de l'australià supremacista de 28 anys que ha atacat dues mesquites, matat 49 fidels i ferit un bon grapat més m'ha horroritzat.  L'alcaldessa de Christchurh explica que la ciutat està en estat de xoc: ha sigut com si un llamp caigués del cel, aquestes coses semblen que no poden passar en un lloc com Nova Zelanda.
Em posiciono a les antípodes del pensament dèbil, malaltís, sectari i carregat d'odi de l'assassí. I a favor de la convivència i de la vida. Amb Austràlia i Nova Zelanda al cor i al pensament.

Perquè hi és!

Quan el 1922 una periodista li va preguntar a George Mallory (que conjuntament amb Andrew Irwin van morir el 1924 a la part final de l'Everest, envoltats d'un veritable misticisme romàntic, ja que no se sap si van arribar al cim i el seu cos va ser trobat el 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort) per què volia pujar a l'Everest? Mallory li va respondre perquè hi és. No se m'acut cap resposta millor. Genial!
Aquest cap de setmana passat hem pujat el Toubkal, el cim més alt de l'Atlas, 4.167m, perquè hi és. Un colós per a nosaltres, muntanyencs no professionals. És el sostre de gairebé tot el grup. Un cim estimat al qual s'hi torna, per poc que es pugui: és el segon cop que hi vaig i intueixo que no serà l'últim.
Hem combinat la pujada al cim amb una estada de cap de setmana llarg, no com a turistes sinó com a viatgers, a Marràqueix, terra de Déu en amazig. Un viatge d'autor, personalitzat, singular. Amb el Llorenç fent les tasques de guia, un guia premium.
Passejant per la Medina, patrimoni de la Humanitat des del 1985, pel sóc o mercat més gran del Marroc, per la plaça més atrafegada de tota l'Àfrica  (anomenada Djemà-el-Fna), trepitjant les adoberies, prenent un té a la terrassa panoràmica del Cafè de France o sopant un cous-cous i una tajine a la terrassa del Riad Omar, el temps flueix sense pressa i es té l'agradable sensació de viure amb intensitat uns moments irrepetibles.
El nom original, Marrúkeix, vés-te'n corrents, tansformat pels francesos en Marrakech, no fa justícia. A Marràqueix s'hi torna. I si és en molt bona companyia, com ha estat el cas, el retorn és inevitable.