Migracions i desmemòria

La bona gent de l'Amical Mauthausen ens recorda que Europa ha perdut la memòria del seu passat colonial i ha oblidat les lliçons que s'haurien d'haver tret del mortifer segle XX.
Aquesta Europa que davant una crisi humanitària de tanta envergadura es perd en disputes i xerrameca, s'obstina en aixecar murs en lloc de facilitar ponts als refugiats polítics.
Sentim tristesa, impotència i horror davant d'una realitat que ens recorda altres abandonaments: els republicans espanyols, jueus, gitanos, perseguits polítics... vagant i traspassant les fronteres, enmig de l'abandó dels estats anomenats democràtics.

Els acords internacionals diuen que les persones refugiades han de rebre ajuda econòmica, una llar i una educació per poder integrar-se bé a la societat, almenys durant dos anys.
Veient les imatges i escoltant algunes de les persones afectades se't fa un nus a l'estómac: no volíem venir a Europa, som aquí perquè ens mataven. Si acabeu la guerra a Síria tornarem al nostre país. Només busco una mica de seguretat. (Kinan Masalemehi, refugiat sirià de 13 anys).

La gent que fuig no hauria de morir al mar. I els negocis d'armes d'estats com ara el nostre fan mal, fan fàstic i són immorals.

Tot just ara que les orenetes s'agrupen per migrar cap al nord d'Àfrica aquesta crua realitat es fa més punyent i colpidora. I et venen ganes d'atrapar la bandera. De migrar a la Lluna, de marxar lluny d'aquest planeta nostre que, a pic i pala i sense escrúpols, anem fent miques a poc a poc i sense solta ni volta.

Polònia

2 de setembre de 2015. Darrer dia de la festa major i primer dia laborable del curs escolar, a Vilafranca del Penedès.

A primera hora, salutacions i petons a tort i a dret. A continuació, uns quants estiraments, no fos cas que els moviments bruscos ens fessin una mala passada. 
Som tres al despatx i fem una petita remodelació del mobiliari, tot buscant la plena funcionalitat.

A la tarda, comentant la jornada laboral amb el Jordi, ve a tomb un conte de l'escriptor, mestre de la narrativa breu, i dramaturg polonès Slawomir Mrozek, revolució. 
Una veritable joia de petit format. Un conte breu que ve com anell al dit a la remodelació del mobiliari matinal.

Em ve al cap, tot i que la meva memòria és de peix, una obra de teatre informal del també pintor, artista, director de teatre, escenògraf, escriptor, actor i teòric de l'art polonès Tadeusz Kantor, la classe morta, companyia Cricot 2, teatre Poliorama, Barcelona, marc de 1984. 
Una veritable troballa. El teatre informal en estat pur. Impactant. Encara avui, passats més de 30 anys, mantinc un viu record de l'obra.

El director de cinema Andrzej Wajda i les seves pel·lícules l'home de ferro, la massacre de Katyn; l'escriptor Milan Kundera i la insostenible lleugeresa del ser... també polacs, em ronden pel cap. Som la nostra memòria.

Carles Capdevila & Eva Piquer

Llegeixo ara fa una estona, a l'edició digital de l'ARA, l'escrit de Carles Capdevila fa de mal dir que tens càncer. 
Una perla. Sense desperdici. Començant pel títol i acabant per les darreres frases: La segona cinquantena comença costa amunt, la meva nova vida serà un pèl més complicada. Però complicada pot ser un adjectiu ben assumible, mentre acompanyi un substantiu deliciós: vida.

La curiositat intel·lectual m'empany a consultar Catorze  cultura viva, un magazin cultural de gamma extra que dirigeix amb molt de talent i encert l'Eva Piquer -parella del Carles- i trobo una entrada punyent i amb nervi: Ni amunt ni crits. Intueixes que no es tracta d'esquivar el dolor, sino d'intentar treure'n tot l'amor possible.
Una imatge preciosa i un escrit deliciós amb un final en clau de desig: la felicitat ja tornarà, potser, quan tot hagi anat bé.

Vaig conèixer personalment el Carles Capdevila ara fa una dècada. El vam portar a fer una xerrada per a mestres i professors a la Taverna del Museu de Vialfranca i ens va entusiasmar. He anat seguitn la seva trajectòria professional i llegeixo tots els seus escrits a l'ARA. L'admiro, vaja. I m'agrada la seva vitalitat i la manera d'afrontar els temes.

A l'Eva no la conec personalment. Sí que, professionalment, sóc un entusiasta de Catorze des dels seus inicis. I també m'agrada molt com escriu. Les seves col·laboracions a l'ARAllegim són veritables lliçons de vida amb un encant especial.
En aquests moments difícils m'atreveixo fins i tot a fer esment d'un dels seus escrits: El millor encara ha de passar, escrit el 12.05.2012.   

Si pot anar bé, anirà bé.  Sí o sí. Una abraçada immensa.

Diada castellera de somni amb pèrdues ambígües

La diada castellera d'ahir 30 d'agost a Vilafranca del Penedès va ser una fita mai vista. Quatre hores i mitja d'actuació, 13 castells de gamma extra, 3.500 castellers amb camisa, 10.000 persones a la plaça... Un banquet digne dels déus que escriu Joan Beumala.

I un fet inapel·lable: els Castelers de Vilafranca van quedar segons, cosa que no passava des de feia molts anys per sant Fèlix, i molt poques vegades els darrers 20 anys.
Es té la sensació que hi ha un canvi de cicle. Que l'hegemonia total de les dues darreres dècades s'ha acabat. I ja tocava, segurament.

L'experiència de la pèrdua és inevitable per a tots els éssers humans. I això malgrat el concepte de pèrdua no té bona premsa en el nostre entorn. Ens oblidem tot sovint que les pèrdues i els límits són inherets a la vulnerabilitat humana.

Una pèrdua ambígua potser? Alguna cosa s'ha perdut, però alguna cosa encara és aquí. Ara es tracta de crear una perpectiva futura, a partir de la nova realitat.  I continuar gaudint de les aptituds i qualitats que es cotinuen tenint, que en són moltes.

Per a mi també ha estat una diada castellera diferent. El meu amic Conti, company habitual a plaça dels darrers anys, no està en condicions d'anar a plaça. Un altre cas de manual de pèrdua ambígua: un ictus li ha canviat la vida. Sigui com sigui, i no sé ben bé quan, tornarem tots dos  a plaça.
Jo aquest any també he fet campana i m'he acomodat al sofà de casa, per primer cop en vint-i-cinc anys. I no és això, companys, no és això.

Flanagan

A l'època d'estudiant, a Tarragona, vam coincidir amb un company de les Terres de l'Ebre. El Flanagan. Personatge entranyable i ben pintoresc, tot sigui dit.

Acabo de llegir al diari que un tal Flanagan assassina en directe, a Virgínia, a la costa est dels EUA, una reportera i un càmera de TV, per una antiga disputa laboral. Una de la trentera de víctimes que diàriament hi ha als EUA amb armes de foc. 
S'autograva, penja les imatges al Facebook, intenta escapolir-se i, veient-se perdut i atrapat per la policia, s'engalta un tret que, ni que sigui amb un cert retard, acaba amb la seva vida. Realment increïble. O no, real com la vida mateixa.

Enllesteixo Mort d'un guia de riu, de Richard Flanagan (Longford, Austràlia, 1961). La seva primera novel·la, ben traduïda al català per Josefina Caball. 
Un aparador de la dura realitat australiana, explorada i recreada a partir d'un entramat magmàtic d'històries i de personatges que es desenvolupen i evolucionen enmig d'una atmosfera al·lucinada i atàvica.
Una novel·la que visualitza les contradiccions, els secrets i les brutalitats del continent australià. Amb el pecat de l'etnocidi dels aborígens i la vergonya d'haver estat fundada com una colònia penal.
Escrita en un prosa que s'encomana de l'exuberància asfixiant de la selva pluvial de Tasmània, és un poderós diluvi de revelacions sobre la vida i la mort, tan incontenibles com un parell de rius furiosos.
No m'ha acabat de fer el pes, ni de lluny. Amb molts episodis del tot prescindibles, va perdent pistonada ja de bon començament.

Ara fa uns 12 anys, de la mà de Xavier Moret i el seu llibre Bumerang, vaig descobrir Austràlia. Va ser una troballa i vaig fer algunes lectures que entcara tinc ben presents, com ara la novel·la Eucaliptus.
A nivell professional vam posar en marxa uns projectes telamàtics australians - penedesencs amb un protagonista aborigen, l'Anangu. 
I també vam descobrir l'horror i el drama de l'estructura social social cruelment racista i classista en què els descendents dels colons lliures acaparaven tots els privilegis, els descendents dels convictes feien la viu-viu u els que tenien sang aborigen estaven a baix de tot de la piràmide. 
Realment increïble. O no, real com la vida mateixa.

La Terra Alta (22, 23 i 24 d'agost de 2015)

La penya del biCISter fem una estada a la Terra Alta. Tres dies d'agost prenent la Fatarella, la Casa Ecològica, com a centre d'operacions.
Des dels anys 70 que havia sentit explicar  a l'Andreu Mayayo els fets de la Fatarella, un tràgic episodi de la guerra civil, del gener de 1937. Jo només hi havia fet una breu visita, a començament dels anys 80, als escenaris de la batalla de l'Ebre. Ja fa temps que tenia ganes de tornar-hi i realment ha valgut la pena.

Que alguna persona coneixedora de la zona et faci de guia és la millor garantia d'èxit. Poder parlar amb gent de la terra, imprescindible.Tres dies donen molt de si, si vas per feina. 
Hem visitat l'Ossera de Camposines, la Fatarella, el celler Bàrbara Forés i el celler cooperatiu modernista de Gandesa, el poble vell de  Corbera,  el celler de Pinell de Brai, el centre Picasso d'Horta de Sant Joan, Vilalba dels Arcs, la fundació el Solà de la Fatarella, la línia de defensa de la Fatarella, la "ciutat fortificada" -el campament del XVè Cos d'Exèrcit republicà-. I no hem anat a cap dels molts centres d'interpretació que hi ha, amb més cartró pedra i efectes especials que altra cosa.

El drama de la guerra civil com a teló de fons, les catedrals del vi com a decorat secular, la pedra seca com a element material més definitori, la Fatarella i les forces vives. 
La fundació el Solà com a element més significatiu, juntament amb l'empenta d'uns consistoris que durant la dècada dels 90 van apostar per desenvolupar un projecte cultural, social i econòmic de proximitat i d'arrel popular, realment envejable.

Vint-i-cinc anys després han canviat moltes coses, naturalment. Fa la impressiò que s'han perduts uns quants llençols en les múltiples bugades. La Casa Ecològica a hores d'ara ja no és gaire ecològica, la serra de la Fatarella és plena d'aerogeneradors -fer un tomb en bicicleta per la serra, envoltat de molins de vent ha estat tota una experìència - que li donen una fesomia gal·làctica i que és l'exemple més clar del fracàs del municipi a l'hora de gestionar el seu futur. 

Ha estat un bany de realitat realment interessant. Tant de bo no es perdi del tot aquella espurna, aquell tremp que va fer que la Fatarella fos un municipi amb voluntat de decidir el seu futur. Sense oblidar el passat, que encara pesa.

De Vilafranca a Montserrat en bicicleta

El 15 i 16 d'agost hem pedalat, en bicicleta de muntanya, de Vilafranca del Penedès a Montserrat. Anada i tornada. Ens hem dosificat, això sí: un dia per anar-hi i un altre per tornar.
Això no desmereix la matada que hem fet. Uns 120 km per pistes, camins i algun tram d'asfalt. Un desnivell acumulat més que considerable i un cos, superats els cinquanta, que aguanta, malgrat els grinyols. Fer aquest trajecte en 11h, 5h i 1/2 d'anada i el mateix temps de tornada, té molt de mèrit a la nostra edat. O no? 

Aquest estiu he experimentat en tres ocasions la sensació de forçar el cos fins gairebé el límit. Baixant del Pedraforca per l'alternativa a la tartera de tota la vida ja vaig quedar cruixit, amb unes agulletes que em van durar cinc dies.
Pujant i baixant a la Pica d'Estats des de l'aparcament, en 10h seguides i amb un sol de justicia,  va suposar un esforç titànic. Que no tornaré a fer, i això ja ho vaig deixar molt clar: aquest és el 3r cop - i l'últim- que faig el cim per aquesta via, des del refugi de la Vallferrera.
L'anada en bicicleta des de Vilafranca a Montserrat ha estat, d'una banda, una passejada esplèndida per les vinyes i boscos del Penedès, l'Anoia i el Bages. Ara bé, del Bruc fins dalt a la Maçana i fins al monestir, hem hagut de superar una paret. L'esforç ha estat gegantí i els músculs, les articulacions i el cul -ai pobres culs dels ciclistes!- han quedat adolorits durant una bona estona. Quina matxacada !
La baixada de Montserrat a Monistrol, 10 km pendent avall d'autèntica bogeria, sense haver de donar ni un cop de pedal i amb els frens sempre a punt.
La tornada, amb un temps ben variat -boira, núvols, sol- ha estat distreta. Fins arribar al Penedès. Els guals inundables propers a Ca l'Avi ens han tombat. Les pluges de la vigília els van convertir en uns dipòsits de fang, gairebé intransitables per les bicicletes. 
La feinada que hem tingut per a poder sortir d'un fangar en intentar travessar-lo tot caminant! Treure a la superfície una sabatilla d'esport que havia quedat colgada de fang ha estat una proesa que recordarem molt de temps.

Lectures d'estiu: Reparar els vius

De la pila de llibres de les lectures d'estiu començo -i acabo en un dia, que per això estic de vacances- Reparar els vius de Maylis de Kerangal, Angle Editorial, 2015.
És el XVI Premi Llibreter, i acostumo a llegir-los any rere any. Poques vegades m'han defraudat doncs està avalat per un grapat de bons de lectors.

La històra transcorre durant 24h d'un dia d'hivern. Un jove de 19 anys, a resultes d'un accident de trànsit, pateix una mort cerebral. 
Les 24h següents són la trama de la novela. Com viuen la família i l'entorn més proper de Simon Limbres la tràgica notícia. Com actua en aquests casos l'administració sanitaria per aconseguir la donación d'òrgans: cor, ronyons, pulmons, fetge...

Declarar mort un individu quan encara és viu (gracies a la maquinària que li manté la respiració i les constants vitals) és encara més difícil.
Mare i pare van metabolitzant aquest malson d'una maginitud desconeguda. 
El temps, 24 hores justes, es precipita i en qüestió d'hores cal prendre moltes decisions vitals.

Fa de on llegir, està ben ecrit, és un relat creïble i mèdicament interessant. Només la part final, quan parla de la persona receptora del cor, perd interès i es torna anodina i rutinària.
Els personantges estan ben perfilats. La trama és interessant i punyent. L'estructura del llibre combina bé els moments de tensió hospitalària amb altres moments de descompressió: la vida diària privada dels protagonistes.

Les contraportades dels llibres acostumen a ser excessivament generoses i mentideres: "una extraordinària novel·la que situa l'autora entre els més grans autors del s. XXI"; "amb una prosa que ens transtorna"... I, com bé sabem, no n'hi ha per tant.

En un moment donat s'esmenta un diàleg, del tot definitiu en aquesta història:
"Que hem de fer, Nicolas?
Enterrar les morts i reparar els vius".
La mort d'un fill deu ser de les pitjors experiències vitals, si no la pitjor de totes, de ben segur.

Sempre que penso sobre el tema em ve al cap una sèrie de culte i que jo vaig seguir en el seu moment -cosa inaudita!-: Dos metros bajo tierra. Una sèrie en que es mora un personatge en cada capítol i això feia reflexionar sobre la fugaci de la vida, sempre a partir de les circunstancies personals dels protagonistes de cada episodi.

Els Amics de les Arts 10

Ahir 30, a les 10 de la nit, concert Els Amics de les Arts10 anys al teatre GREC de BCN .
Un festival. Ple de gom a gom, unes 2.800 ànimes si no m'erro. Predominen les de 25 a 40 anys. Els cinquantenaris som un % residual, però hi som.

Els Amics de les Arts i la Dream Big Band. Bons músics. Són de la feina. Dues hores llargues de concert en un marc esplèndid, amb una temperatura prou agradable i una parròquia entusiasta. 

Repassen de dalt a baix el seu repertori. Una posada en escena pensada i elaborada.
Amb trajo i bones maneres.

La Big Band li dóna un caire ben diferent al concert habitual dels Amics. Peta fort i amb les mans lliures els Amics es mouen, canten i actuen amb tota lllibertat.
En algun moment la sonoritat gruinyola. La força orquestral es menja les veus i no se senten. No passa res, o si. El públic canta tots els temes sense cap problema, però no és això. La gent s'alça, balla a peu dret, contorsiona el cos i disfruta d'allò més.

Algunes lletres són especialment brillants i totes bones. Això del rock narratiu català dóna molt de si. Connecten fàcilment amb l'audiència i el repertori és ben variat. Les lletres i els recursos musicals, tot plegat.

Feia temps que no participava en un concert d'aquestes característiques, que no és el mateix que un concert a la rambla per la festa major. I molt content d'haver-ho fet.
Llarga vida als Amics i a la resta de grups que han fet possible que al notre imaginari col·lectiu tinguem un capital musical tan valuós i viu. Per molts anys!

Més informació

Àreu - la Pica d'Estats - Sant Pere del Burgal - Museu de les papallones

Cap de setmana de descompressió. El Pirineu, per sobre dels 1000 m , és el paisatge natural que em permet desconnectar de tot. Ni les vinyes, ni el pi blanc, ni el mar, ni la plana...
Enfilem els 240 km que ens separen, com fa 35 anys vaig fer per primer cop, per la ruta d'abans, que fa una pila d'anys que no faig: Igualada, Tàrrega, Artesa de Segre, port de Comiols, Tremp, la Pobla de Segur, Sort, Llavorsí, Alins, Àreu.
Des de la conca de Tremp que ja s'albira i es palpa el Pirineu. I això té un efecte relaxant immediat. L'entorn ens enbolcalla. A ran de riu, de la Noguera Pallaresa i la Noguera de Vallferrera, anem avançant per carreteres cada cop més angostes, amb tots els colors del verd a banda i banda.
Àreu ha crescut. Ja no és aquell poblet petitó de 35 anys enrera. Hotel, càmping, cases de turisme rural... De tot una mica, com a les cases bones de pagès.

Ens llevem a les 4 de la matinada. Tenim 3/4 d'hora d'aproximació fins a l'aparcament del refugi de la Vallferrera. Transitem per una pista tant dolenta com fa tres dècades. "No hi ha diners.  Ningú no ens escolta" diuen els residents de la zona.
Aquesta serà la meva tercera pujada. El 1985 la vam fer un parell de vegades, des del refugi el primer cop i des de l'estany de Sotllo la segona vegada. El record em fa pensar que la caminada serà llarga i complicada... però endavant.
I així és, us ho ben asseguro. El primer tram, de pujada llarga i sostinguda, és preciós. Amb aquella remor dels salts d'aigua que t'acompanyen en tot moment, a mode de banda sonora relaxant i tonificant.
Arribem als estanys de Sotllo i d'Estats, al peu de la paret sud de la Pica, a la meitat de l'itinerari. S'intensifica el pendent i l'accés final del coll es torna fatigós. Una tartera vertical que només pots superar fent ziga-zagues a pas de pardal.
Arribem al port de Sotllo. Perdem altitud pel costat francès i encara hem de superar congestes glaçades tot pujant per una petita vall fins arribar al coll que hi ha entre el Verdaguer i la Pica d'Estats, d'on cal resseguir un tram curt de cresta fins al cim (3.143 m), cota màxima de Catalunya.
Una odissea. 5h i 1/4 de pujada, com diu la guia Alpina. Una matada. El dia està emboirat, per sort, i no patim mes calor del compte. Per contra, les vistes des del cim són inexistents. Llàstima.
Esmorzem i refem el camí. Ara sí que patirem. Les baixades sempre són temudes. L'esgotament acumulat ja castiga els músculs i les articulacions i les forces s'esgoten. Arriba un punt en què ja camines com d'esma. Ho tinc comprovat. L'esgotament és tal que la irrigació sanguínia del cervell és ben justa i això em provoca un lleuger maldecap i una activitat mental mínima. Les funcions bàsiques i prou. No tens ni ganes de parlar.
4 h i 1/2 fins al refugi. I del refugi a l'aparcament. Tot plegat 10h de trescar amunt i avall, com les cabres, amb un esgotament extraordinari, excessiu.
Manifesto el meu determini de no tornar a pujar la Pica. Sense cap mena de dubte. No en aquestes condicions. I això no vol dir que no estiguem contents i satisfets d'haver fet el cim, naturalment. No renuncio a fer algun 5.000 o 6.000 pero d'una altra manera. Amb calma i sense presses.

Diumenge  26 ens plantegem el matí en clau cultural. Anem d'Escaló (Vall d'Àneu) al monestir romànic de Sant Pere de Burgal. Una caminada de 20 minuts.
Sant Pere del Burgal és un monestir amagat. Si heu llegit  Jo confesso de Jaume Cabré ja sabreu de què us parlo: "tot va comaneçar, en el fons, quan aquell home turmentat va decidir demanar l'ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal".
Restaurat amb criteri i bon gust, era una visita obligada. Val la pena. Un monestir romànic benedictí, que avui són les ruïnes d'un cenobi medieval, un conjunt de pedres que consoliden el record d'un racó d'esperitualitat extrema, entre les boires de l'Alt Pirineu.

Per acabar de rematar la jornada matinal ens dirigim al Museu de les papallones de Catalunya, a Pujalt, prop de Sort. Una petita joia. Un dels millors d'Europa en la seva especialitat, es veu. L'entomologia és apassionant, i us ho dic des de la ignorància sobre el tema. 
Des de la porta del museu veiem, en l'horitzó, el Monteixo, el Verdaguer, la Pica d'Estats i el Sotllo. És la postal de final de viatge.