Titina

Aquesta tarda vespre a @VINSEUM acte de cloenda de l'exposició #Abansdelavinya El passat del Penedès a través de l'arqueologia. I homenatge a la M. Rosa Senabre, Titina.
Avui la Titina hagués celebrat el seu 51è aniversari. Una trompada vital se la va endur el 6 d'agost de 2005, a l'edat de 39 anys.
Si totes les morts són inevitables i tenen el seu punt de trencament, la mort d'una persona jove és molt més dolorosa. Un té la sensació que et prenen mitja vida, que la vida t'estafa, que és un acte contranatura.
Ha estat un acte emotiu i sentit. Amb un missatge compartit: et trobem a faltar. Com diu Joan Carles Mèlic a La prosa de la vida, Trobem a faltar, ens trobem a faltar, perquè ¿què som, en definitiva, sinó una suma mai del tot ben feta, mai del tot resolta, d'aquells llocs i aquells temps, d'aquelles relacions, d'aquelles presències absents?
Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. En Xavier Antich, al seu escrit Cada cop única, la fi del món ho deixa ben clar: cada mort que vivim és la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.
En Miquel Pairolí en un dels seus dietaris, i a tall de comiat, és prou explícit: A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.
Poèticament parlant, i ho diu en Joan Margarit al seu poema Camins, un camí que no va fins a la mort és només un camí sense sortida.
No només et recordem, Titina, et tenim ben present.