Diada assenyalada la d'avui. Si no fos per la constitució que tenim a sobre hauria estat un dia com qualsevol altre, que és el que tocaria.
Aprofito l'avinentesa per anar a veure el pare a Montblanc. Desorientat com va amb el pas del temps, ha "acomiadat" la Maria, la dona que el treu a pasturar cada dia al matí una bona estona per tal que s'airegi i li toqui el sol i l'aire, portes enllà de la residència.
Hem de refer ponts, dialogar que diuen ara a Madrid. Avui el trec jo. Fa un dia espaterrant. Primer aclarim el tema de la Maria i després d'escoltar la tirallonga de greuges i d'històries llunyanes de cada setmana el porto a la placeta del carrer de la Fusteria, al costat de l'església de sant Miquel.
Un cop hi arribem, a les cadires del si no fos es retroba amb les set o vuit persones de la seva edat, i s'ho enrraonen. A l'altra banda, un parell de jubilats més, un català de socarel i un castellà de pura cepa que es fan entendre, només faltaria, cadascú amb un accent i un deix d'allò més nostrat. Jo, al bell mig, escolto les converses de banda i banda. La curiositat intel·lectual no té límits. I me n'adono qué és ben fotut això de fer-se gran. Cagontot! Llegeixo el Punt Avui en paper i l'ARA en digital.
Unes quantes notícies sucoses:
· Anglès per als taxistes a costa de la taxa turística. Ja m'està bé. Res com saber idiomes.
· L'Andreu Genís, de Mollet del Vallès, al Lector escriu proposa fer una acció popular, tipus La Marató, per recaptar els 5,8 milions d'euros que costarà el referèndum.
· La nena malalta de Fígols va anar al curandero i no pas a Houston. Ni cova de l'Afganistan, ni tractaments experimentals ni hòsties. Alguna gent es creu, sense cap mena de sentit comú, tot allò que circula per la xarxa. I paga! Això deu ser la postvevitat?
· Constituïm s'implica amb els debats en la campanya del referèndum. És un grup de 17 juristes compromesos. I jo que em pensava que eren setze els jutges d'un jutjat que menjaven fetge d'un penjat.
3 Bob Dylan envia el seu discurs d'agraïment a la Fundació Nobel. Cada dia que passa estic més decebut del Dylan. Tant de bo haguessin atorgat el Nobel exaequo a ell i al Leonard Cohen. Massa tonteria i massa postureig. I a sobre hi farà anar la Patti Smith a cantar el tema A hard rain's a gonna fall, ni de bon tros dels que més m'agraden.
Proposo unes quantes alternatives: si hi va la Patti, que canti alguna de les seves cançons més marxoses com ara Gloria o Horses; o que hi vagi algun altre rocker com ara Billy Joel i ens canti el seu Piano man o ressucitin America i el seu A horse a whith no name. Fins i tot m'estaria bé el Wish you were here interpretat per David Gilmour. Si no fos perquè això no serà així...
Dinem a la Punta de la Mora, a prop d'Altafula, als Margallons, la casa del Jaume i la Hyejeong. Compartim taula amb l'Hèctor López Bofill, professor de Dret constitucional a la Pompeu Fabra i poeta imparable. Cap a les acaballes del dinar acabem parlant de política casolana, naturalment.
Em destrossen, com a bons juristes que són, l'opció del referèndum unilateral d'autodeterminació -RUA- i pronostiquen uns anys de sobirania intervinguda per part de l'Estat. Ni el pica pica d'entrada ni l'escudella patriòtica em treuen del cap la seva sentència. Si no fos que tot és tant complicat...
Aprofito l'avinentesa per anar a veure el pare a Montblanc. Desorientat com va amb el pas del temps, ha "acomiadat" la Maria, la dona que el treu a pasturar cada dia al matí una bona estona per tal que s'airegi i li toqui el sol i l'aire, portes enllà de la residència.
Hem de refer ponts, dialogar que diuen ara a Madrid. Avui el trec jo. Fa un dia espaterrant. Primer aclarim el tema de la Maria i després d'escoltar la tirallonga de greuges i d'històries llunyanes de cada setmana el porto a la placeta del carrer de la Fusteria, al costat de l'església de sant Miquel.
Un cop hi arribem, a les cadires del si no fos es retroba amb les set o vuit persones de la seva edat, i s'ho enrraonen. A l'altra banda, un parell de jubilats més, un català de socarel i un castellà de pura cepa que es fan entendre, només faltaria, cadascú amb un accent i un deix d'allò més nostrat. Jo, al bell mig, escolto les converses de banda i banda. La curiositat intel·lectual no té límits. I me n'adono qué és ben fotut això de fer-se gran. Cagontot! Llegeixo el Punt Avui en paper i l'ARA en digital.
Unes quantes notícies sucoses:
· Anglès per als taxistes a costa de la taxa turística. Ja m'està bé. Res com saber idiomes.
· L'Andreu Genís, de Mollet del Vallès, al Lector escriu proposa fer una acció popular, tipus La Marató, per recaptar els 5,8 milions d'euros que costarà el referèndum.
· La nena malalta de Fígols va anar al curandero i no pas a Houston. Ni cova de l'Afganistan, ni tractaments experimentals ni hòsties. Alguna gent es creu, sense cap mena de sentit comú, tot allò que circula per la xarxa. I paga! Això deu ser la postvevitat?
· Constituïm s'implica amb els debats en la campanya del referèndum. És un grup de 17 juristes compromesos. I jo que em pensava que eren setze els jutges d'un jutjat que menjaven fetge d'un penjat.
3 Bob Dylan envia el seu discurs d'agraïment a la Fundació Nobel. Cada dia que passa estic més decebut del Dylan. Tant de bo haguessin atorgat el Nobel exaequo a ell i al Leonard Cohen. Massa tonteria i massa postureig. I a sobre hi farà anar la Patti Smith a cantar el tema A hard rain's a gonna fall, ni de bon tros dels que més m'agraden.
Proposo unes quantes alternatives: si hi va la Patti, que canti alguna de les seves cançons més marxoses com ara Gloria o Horses; o que hi vagi algun altre rocker com ara Billy Joel i ens canti el seu Piano man o ressucitin America i el seu A horse a whith no name. Fins i tot m'estaria bé el Wish you were here interpretat per David Gilmour. Si no fos perquè això no serà així...
Dinem a la Punta de la Mora, a prop d'Altafula, als Margallons, la casa del Jaume i la Hyejeong. Compartim taula amb l'Hèctor López Bofill, professor de Dret constitucional a la Pompeu Fabra i poeta imparable. Cap a les acaballes del dinar acabem parlant de política casolana, naturalment.
Em destrossen, com a bons juristes que són, l'opció del referèndum unilateral d'autodeterminació -RUA- i pronostiquen uns anys de sobirania intervinguda per part de l'Estat. Ni el pica pica d'entrada ni l'escudella patriòtica em treuen del cap la seva sentència. Si no fos que tot és tant complicat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada