Viatgers de l'ànima i del del temps

Avui, al Palau de la Música, hem celebrat el 5è aniversari de l'ARA.
Amb un espectacle superb: els diàlegs musicals entre l'Orient i l'Occident, entre l'Antic i el Nou Món (Viatgers de l'ànima i del temps).
Un espectacle d'Hespèrion XXI, Jordi Savall i un grapat de músics fenomenals.
Sensibilitat, una varietat de registres realment aclaparadora i un virtuosisme fora mida.
Gairebé un parell d'hores memorables. Música en estat pur.
Llarga vida a l'ARA ! Ha estat un bàlsam per l'esperit, un veritable plaer.

Everythings is illuminated

Uns quants anys després de l'estrena em decideixio a tornar a veure la pel·lícula Tot està il·luminat (Liev Scheiber, 2005). 
Aquesta curiosa tragicomèdia basada en una novel·la de Jonathan Safran Foer narra la hilarant recerca per part d'un jove, col·leccionista malaltís d'objectes de la seva infantesa i obsessionat en recordar el passat, que es proposa trobar la dona que va salvar la vida del seu avi en un petita localitat d'Ucraïna que va ser arrasada per l'exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. 
En companyia d'uns personatges estrafolaris, el que comença sent un intent de recuperació de les arrels familiars acabarà convertint-se en una odissea destartalada i màgica amb una important sèrie de revelacions. La importància de la memòria, la perillosa naturalesa dels secrets, l'Holocaust, l'amistat, l'amor... 
Una delícia de pel·lícula, en definitiva. Amb una banda sonora que et fa vibrar d'emoció i uns recursos cinematogràfics molt dignes. Un bàlsam per a l'esperit.

Que connectarà de ple amb la recomanació que m'ha fet ara fa una estona el meu llibreter - farmacèutic de l'ànima: Una història d'amor i de foscor, de l'Amos Oz (La Magrana). 655 pàgines de memòries d'un escriptor que va ser testimoni del naixement de l'estat d'Israel i en va viure la seva història turbulenta.

Cinema i literatura, un bons companys de viatge.

Fira Mediterrània a Manresa

Manresa posa a l'aparador la cultura popular i els espectacles d'arrel i cultura tradicional a la Fira Mediterrània, del 15 al 18 d'octubre, amb més de cent companyies, prop de tres-centes activitats.  Sobre dos pilars: la cultura popular i les músiques del món.
Fira Mediterrània convida a la descontrucció. Que la cobla Sant Jordi i el hip hop de Kulbik acabin sent l'espectacle d'inauguració és una mostra evident.

Aquest any no m'ho perdo. Ahir 17, de la mà d'uns amfitrions de gala, l'Anna i el Jordi, ens endinsem, de les 5 de la tarda a la mitjanit, per tot l'entramat d'espectacles de carrer i en espais tancats. Realment desbordant, inabastable. I amb un temps molt agradable.

Carrers i places són plens de gom a gom i amb una varietat d'espectacles realment increïble. I bars musicals, i domicilis particulars... i el Kursaal, l'espai d'arts escèniques de Manresa, la joia de la corona.

Manresa torna a esdevenir l'epicentre cultural del país. I sento una enveja infinita. Un cop d'ull al llibret de la programació de la Fira i del Kursaal t'enlaria l'esperit i posa en evidència la petitesa, la ben poca cosa que tenim al Penedès, el que hagués pogut ser i no és ni serà.

Tàrrega, Igualada i Manresa representen les tres grans fires del món de l'espectacle de la Catalunya central, al marge de Barcelona que tot ho acapara. De totes, però, em quedo amb la Fira Mediterrània. De lluny. No hi ha color.
Sempre és un goig tornar a Manresa i gaudir del Kursaal i del seu dinamisme cultural, amb Fira o sense Fira.   

Chantal Akerman

Aquesta setmana ha mort la cineasta belga Chantal Akerman, als 65 anys.
Avui, un article de l'Àngel Quintana, La mirada lúcida de Chantal Akerman m'ha regirat la memòria.
A Madrid, a finals de 1980, fent el servei militar, i de la mà del nostre amfitrió madrileny, el Pablo, vam anar als cinemes Alphaville a veure Les rendez vous d'Anna (1978), una de les dues pel·lícules que la directora ha estrenat en les pantalles comercials.
Per a mi va ser una descoberta. Em vaig introduir en el cinema d'autor i em vaig convertir en un client assidu d'aquest tipus de cinema, costum que no he perdut amb el pas dels anys.
Els silencis, els temps morts, el cinema amb empremta pròpia més enllà dels cànons comercials... un nova forma de mirar les imatges.
La Chantal va fer altres aportacions al cinema i al gènere documental i -diuen els entesos- ens ha deixat un llegat -compromès, feminista i radical- que no pararà e créixer. 
A títol personal, però, em quedo amb Les rendez vous d'Anna. Fantàstica, potser pel que en el meu cas va tenir d'iniciàtica i trencadora.

Bany de tardor a Bagà

Avui, a Bagà, ens hem tret de sobre la síndrome del dèficit de tardor.
Cada any em passa el mateix. Arribat en aquest moment del calendari, cap a la meitat d'octubre, necessito de totes totes una immersió a fons de tardor, de natura pirinenca, d'alta muntanya. De fet això em passa tot sovint...
Un bany de tardor tardor, de tardor pirineca, amb tota la gamma d'ocres, grocs, marrons... ben diferents dels colors de la tardor penedesenca. 

Hem fet una ruta d'un parell d'hores pels voltants del refugi Rebost, ens hem empapat de tots els colors, les olors i les sensacions boscanes, hem trepitjat alta muntanya i hem comentat tot caminant sota els faigs i els roures, sense estridències, el present i el futut polític trepidant i inescrutable del nostre país, entre molts d'altres temes. 

Un bon dinar en bona companyia a l'hostal santuari del Paller ha estat l'element definitiu.  Bagà sempre reconforta. Pura natura. Sempre ens quedarà Bagà... 

I  

Anaven lents perquè anaven lluny

L'ARA es fa ressó de la campanya electoral a Youtube 

No hi ha color, realment. El relat de la CUP ha estat viral, letal, contundent i convincent, ben lluny del relat ensucrat i retòric de Junts pel sí

Alguns mitjans de comunicació s'han fet ressó. No n'hi ha per menys. El Punt Avui parla dels antiherois de la CUP  

Per primer cop s'utilitza l'humor i la caricatura pròpia per traslladar un missatge electoral. Amb un estil comunicatiu propi, un llenguatge humorístic i un estil narratiu que enganxa.

Darrera hi ha la productora Metromuster, autora del documental Ciutat Morta. I una ironia fina, subtil, calculada i engrescadora. 

Encara que no ho sembli això és un vídeo electoral. Set minuts i vint-i-sis segons de material sensible. Un híbrid entre l'spaghetti western i la road movie. Molt recomanable.

Un home gran, un gran home

Avui dia 15 hem enterrat Manel Cervera i Fita, l'avi Manel. Un home gran, un gran home.
Cent anys d'optimisme vital, d'entusiasme, d'harmonia, de cultura i esforç... de vida plena en definitiva.

Els darrers 25 anys he tingut la sort de tractar-lo, de conviure a estones i d'aprendre sempre de la seva immensa lliçó de vida. He estat un admirador de la seva persona: un homenot del tot rellevant com diria Josep Pla. D'un relleu immens, ple, suggeridor i compacte. Posseidor, al capdavall, de la fórmula secreta de la felicitat.

Una vida  joiosa i una mort ben plàcida. I, com a colofó, una funeral multitudinari amb una posada en escena preciosa, un tempo ajustat i res, absolutament res, sobrer.
Un recordatori bonic, un sermó contingut, unes lectures ben triades, unes breus paraules de comiat i l'acompanyament sempre gratificant de la música. 

Un salm del recordatori que és tota una declaració de principis: Deixeu veure al vostre servent la claror de la vostra mirada, salveu-me per l'amor que em teniu. Salm 31, 17

Per un moment m'ha passat pel cap un pensament bonic. He pensat en com de merescut, esclatant i estimulant hagués estat un aplaudiment espontani i sentit per part de tota la gent present a Santa Maria.

La tendresa de l'adéu no ens pot ocultar el record del teu mirar alegre i lluminós. 
(Del comiat al pare )

Descansi en pau. 

Via lliure a la República Catalana

La Via Lliure a la República Catalana s'ha consumat. Impressionant, un cop més.

La República Catalana és l'únic projecte creïble amb cara i ulls que hi ha sobre la taula.
I el repte és tan gran que, per anar bé, no hauríem de fallar. O malament rai!
Diu la Liz Castro que volem, senzillament, un estat propi independent. Quedi clar.

El 27-S hi haurà moltes coses en joc. No sé si aquesta convocatòria electoral serà el Rubicó català (recordeu que Juli Cèsar en creuar el riu Rubicó va pronunciar la famosa frase alea iacta est, per deixar ben clar que passés el que passés, ja no se'n podia desdir).
No sé si ja som a prop del riu; més aviat penso que encara no hem travessat els Pirineus. Ni som ben bé encara al moment zero, el punt que marca un abans i un despres. 

El que hem viscut és a la nostra memòria, el que hem de viure és a les nostres mans. Siguem arquitectes del nostre propi destí que deia Albert Einstein.

Posats a demanar i a afegir una quota de poesia, de la mà de Joan Margarit:
Hem escollit ser un poble sense herois. Just aquesta és, avui, la nostra força.
No badem. Tenim el que tenim, i prou.

Migracions i desmemòria

La bona gent de l'Amical Mauthausen ens recorda que Europa ha perdut la memòria del seu passat colonial i ha oblidat les lliçons que s'haurien d'haver tret del mortifer segle XX.
Aquesta Europa que davant una crisi humanitària de tanta envergadura es perd en disputes i xerrameca, s'obstina en aixecar murs en lloc de facilitar ponts als refugiats polítics.
Sentim tristesa, impotència i horror davant d'una realitat que ens recorda altres abandonaments: els republicans espanyols, jueus, gitanos, perseguits polítics... vagant i traspassant les fronteres, enmig de l'abandó dels estats anomenats democràtics.

Els acords internacionals diuen que les persones refugiades han de rebre ajuda econòmica, una llar i una educació per poder integrar-se bé a la societat, almenys durant dos anys.
Veient les imatges i escoltant algunes de les persones afectades se't fa un nus a l'estómac: no volíem venir a Europa, som aquí perquè ens mataven. Si acabeu la guerra a Síria tornarem al nostre país. Només busco una mica de seguretat. (Kinan Masalemehi, refugiat sirià de 13 anys).

La gent que fuig no hauria de morir al mar. I els negocis d'armes d'estats com ara el nostre fan mal, fan fàstic i són immorals.

Tot just ara que les orenetes s'agrupen per migrar cap al nord d'Àfrica aquesta crua realitat es fa més punyent i colpidora. I et venen ganes d'atrapar la bandera. De migrar a la Lluna, de marxar lluny d'aquest planeta nostre que, a pic i pala i sense escrúpols, anem fent miques a poc a poc i sense solta ni volta.

Polònia

2 de setembre de 2015. Darrer dia de la festa major i primer dia laborable del curs escolar, a Vilafranca del Penedès.

A primera hora, salutacions i petons a tort i a dret. A continuació, uns quants estiraments, no fos cas que els moviments bruscos ens fessin una mala passada. 
Som tres al despatx i fem una petita remodelació del mobiliari, tot buscant la plena funcionalitat.

A la tarda, comentant la jornada laboral amb el Jordi, ve a tomb un conte de l'escriptor, mestre de la narrativa breu, i dramaturg polonès Slawomir Mrozek, revolució. 
Una veritable joia de petit format. Un conte breu que ve com anell al dit a la remodelació del mobiliari matinal.

Em ve al cap, tot i que la meva memòria és de peix, una obra de teatre informal del també pintor, artista, director de teatre, escenògraf, escriptor, actor i teòric de l'art polonès Tadeusz Kantor, la classe morta, companyia Cricot 2, teatre Poliorama, Barcelona, marc de 1984. 
Una veritable troballa. El teatre informal en estat pur. Impactant. Encara avui, passats més de 30 anys, mantinc un viu record de l'obra.

El director de cinema Andrzej Wajda i les seves pel·lícules l'home de ferro, la massacre de Katyn; l'escriptor Milan Kundera i la insostenible lleugeresa del ser... també polacs, em ronden pel cap. Som la nostra memòria.