Pobresa infantil i misèria col·lectiva

Esfereïdora la crua realitat de la pobresa infantil a Catalunya: Pobresa infantil: 460.000 nens i nenes. Elena Costas. ara 24/5/2025 https://ja.cat/pobresainfantil
Més de 460.000 nens i nenes catalans viuen en risc de pobresa o exclusió social. És a dir, un de cada tres. Infants que no tenen garantit un mínim consum de proteïnes per créixer de manera saludable. Que viuen en llars on no es pot mantenir una temperatura adequada. Amb famílies que no poden fer front a despeses imprevistes, o que no poden marxar de vacances com a mínim una setmana a l’any. I això passa en un país on l’economia no deixa de créixer –per sobre l’espanyola i l’europea– i amb una taxa d’atur tan baixa com no la vèiem des d’abans de la crisi financera del 2008.
És en aquest context que la setmana passada Salvador Illa i la consellera Mònica Martínez Bravo van presentar l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya.
Pobresa infantil, pobresa adulta amb % de persones que treballen per ser pobres i no poder viure amb dignitat, pobresa moral per part de tots i cadascun de nosaltres, incapaços de rebel·lar-nos contra tanta misèria material i moral…

1.000 dies del Miquel i la Patrícia

Joan Fuster va dir que quan dues persones es posen d’acord, segur que hi ha hagut un malentès…
La Patrícia i el Miquel ens comenten que fa 1.000 dies que són parella, que s’estimen vaja.
Si tot govern es mereix 100 dies de marge abans de començar a passar comptes, entenc que 1.000 dies pot ser un temps suficient per saber si una relació de parella és viable o fa aigües per tot arreu.
Són joves. El millor encara els ha d’arribar. Jo diria que no els falta la carta de navegació, que miren el futur amb cautela i a la curta distància.
Hi ha amors com lluernes, que et guien en la fosca; hi ha amors oceànics, que t’arrabassen com un tsunami, hi ha amors discrets, d’una senzillesa balsàmica. Hi ha amors… i desamors.
Que tard o d’hora puguin dir, poeticament parlant, que

Tota la meva vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.

Que el seu viatge a Ítaca sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Un bell viatge en definitiva.
I si, en el pitjor dels casos, naufraguen com a parella, que esperem que no, que tots dos siguin generosos i honestos. Que siguin capaços de reconduir la seva vida en pau i harmonia.
Per molts dies!

La felicitat sobre rodes

Com sempre, molt bo l’article de la Mònica Planas a l’ARA: La felicitat sobre rodes: per què els jugadors del Barça circulant en bicicleta provoquen tanta empatia? https://ja.cat/felicitatsobrerodes Copio alguns fragments.
La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment.
De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant.
Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.
A Elogi de la bicicleta, l’antropòleg francès Marc Augé sentenciava: “Ningú pot fer un elogi de la bicicleta sense parlar d’ell mateix. La bici forma part de la història de cadascun de nosaltres. L’aprenentatge ens remet a moments particulars de la infantesa i l’adolescència.
Per a algú de la meva generació, parlar de la bicicleta és evocar, fatalment, molts records. Però aquests records no són només personals; estan arrelats a una època i a un mitjà, en una història compartida amb milions d’altres”.
Les imatges t’encomanaven el somriure i, a la vegada, una enorme nostàlgia per aquesta felicitat tan absoluta, inconscient, incondicional, eixelebrada, que et fa creure que voles, que encara no té cap por ni cap esquerda.

Vidents, mèdiums, curanderos… i influencers

De tota aquesta colla de galifardeus, visionaris i esgarriacries salvaria, ni que sigui pels pèls, els curanderos, persones que usen procediments no verificats per la ciència per curar malalts o alleugerir els símptomes de les malalties.
La resta, especialment els coi d’influencers, la majoria dels quals m'atreviria a dir que no saben fer la o amb un canuto i als quals se’ls podria acusar sense gaires dificultats d’intrusisme, a cagar a la via.
De ben segur que no sóc el primer en fer aquestes consideracions però j també ho havia de dir. Quin descans!

De la final de la Lliga de Campions Femenina de la UEFA al Judici Final

A les finals s’hi ha d’arribar… i si és possible guanyar-les. El Barça de futbol femení hi ha arribat i això ja és motiu de satisfacció plena, que no total.
Al Judici Final o Dia del Judici Final, que és la denominació religiosa de la fi del món en què tota la humanitat serà jutjada pels seus actes, també hi arribarem tots -pensen els creients-, tant si com no, i aquí sí que la victòria no està pas garantida.

Bròquil is over

Mor Sebastiao Salgado, el fotògraf dels invisibles. El seu llegat inclou sèries com “Exodus” i la seva defensa de la selva de l’Amazones.
Aquesta és una seva declaració de principis: “La fotografia és la meva vida. Totes les meves fotos corresponen a moments que he viscut intensament. Totes aquestes imatges existeixen perquè la vida, la meva vida, m'ha impulsat a fer-les.”
Deia que va anar a buscar els minerals, vegetals i animals tal com vivien fa una desena de milers d’anys. I d’aquí bona part de la seva originalitat.
També hem de dir adéu a Ignasi Riera, escriptor compromès amb la cultura i la lluita obrera. Autor d’una extensa obra, havia estat diputat d'ICV Un bon polític i escriptor, que ja és molt.

Vaia merda! Gallinassa de la bona

Als anys 70, a les granges de gallines ponedores de Montblanc -en una de les quals treballaven els pares- cada dos o tres mesos venien uns treballadors poc qualificats a treure els excrements de les gallines, la gallinassa vaja, de sota les gàbies, carregar-la amb una pala en uns carretons similars al de jardineria i abocar-la al remolc d’uns camions amb destinació a l’horta valenciana.
Una feina dura, pudenta, soferta i d’allò més pesada. Encara recordo alguns dels operaris, el Lorenzo i el “Pequeño” entre d’altres, tot i que parlo de fa 50 anys.
Aquest matí jo mateix he fet per una breu estona una feina similar: carregar la gallinassa en un carretó de jardineria i escampar-la a l’hort per tal d’adobar-lo naturalment i poder obtenir una bona collita d'hortalisses.
No sé que se’ns fa a hores d’ara de la gallinassa de les granges de la Conca de Barberà. És possible que ja no es faci arribar a l’horta valenciana. Em costa pensar que hi hagi persones disposades a fer aquesta feina tot i que, de ben segur, d’alguna manera es deu haver d’enretirar la gallinassa de les granges.

La gran apagada. Integrem bé

Estem rehabilitant una casa. És per això que ens estem informant sobre les plaques fotovoltaiques, poca broma.
Em venen al cap les declaracions de dies enrere d’Antonio Turiel, físic del CSIC, en relació a la gran apagada del 28 d’abril: "L'apagada es deu a la integració descontrolada de l'energia renovable. Una situació previsible, evitable i fins i tot estúpida". I jo m’ho crec. https://www.youtube.com/live/KhcvR8oOPIk
Diu que no s'ha fet una bona integració, la qual cosa és de sentit comú.
Dieu-me agosarat però m’atreveixo a anar més enllà. Que potser hem fet una bona integració de les persones nouvingudes? I de les persones neurodivergents? I sobre tantes i tantes altres coses…
Se’ns està fent creure que la gran apagada va ser un fet tant i tant extraordinari que tardarem mesos, potser anys, a entendre el que va passar. I no, això no cola. Excuses de mal pagador. Em mereix molta més confiança l’opinió simple i contundent d’Antonio Turiel que les tesis enrebassades de molta altra gent, siguin polítics, tècnics o youtubers de mala jeia.
La brevetat és del tot imprescindible per fer-se entendre. I l’honestedat també. Benvinguda sigui la lectura fàcil.

NO-DO Polònia. Oh, electricitat! https://x.com/i/status/1925650098869915773  

Zig Zag

El Zig Zag, el centre d’expressió plàstica per excel·lència de Vilafranca està d'aniversari. Celebra els seus primers 25 anys d’existència.
I ho fa amb una exposició, un llibre i una festa de celebració, que l’ocasió bé s’ho mereix.
La Montse es va llençar a la piscina el 2000 i l’aventura va anar i va bé, ara ja sota la batuta del Marc.
El Miquel i el Martí de casa van ser usuaris del Zig Zag ja de bon començament. De fet el Martí encara ho és a hores d’ara.
Sempre he pensat que la fórmula d’èxit ha estat diversificar les activitats i personalitzar les propostes d'activitats. A casa tenim un espai Zig Zag amb un recull d’algunes de les moltes peces fetes al llarg dels anys.
L’exposició que podem veure a la sala dels Trinitaris és una delícia, de petit format i sense pretensions però una petita i emotiva joia.
Per molts anys més de Zig Zag!

El tercer paisatge

Ara fa uns dies, a Vic, vaig descobrir un concepte nou per a mi: el tercer paisatge. La descoberta em sorprèn, m’incombeix, m’interpel·la.
Hi ha un blog molt interessant que en parla a bastament de la filosofia, la geografia i l’antropologia del paisatge. http://paisatge.blogspot.com/2018/02/el-tercer-paisatge.html
http://paisatge.blogspot.com/2024/
Considerem unes àrees de l’espai de la superfície de la Terra que, per un motiu o altre, romanen o han quedat fora del camp de les decisions que es prenen en matèria territorial, fora de regulacions i reglamentacions.
Espais no-actuats, i, per tant, tan sols sotmesos a l’acció de la naturalesa genuïna, al curs natural dels fets. Sotmesos, en fi, a una radical incertidumbre sobre el seu futur, el seu desenvolupament, tots dos impredecibles.
Es tracta del ‘Tercer Paisatge’, una creació de Gilles Clément per referir-se, en resumides comptes, a uns paisatges que ho són bàsicament en potència, oberts a qualsevol possibilitat, i que aspiren a convertir-se, algun dia inconcret, en alguna cosa concreta.
D’alguna forma, aquests espais estan presidits per la indefinició, de manera que es poden considerar una mena de ‘reserves’, espais de transició en trànsit de convertir-se en quelcom definit.
Els erms rurals, les torberes, les riberes dels rius, els terraplens de ferrocarril, els espais residuals sorgits de l’abandonament de l’obra pública per manca pressupostària, les estructures esquelètiques dels edificis la construcció dels quals s’ha paralitzat indefinidament, urbanitzacions senceres no concloses, terrenys orfes. Tots ells són retalls en els que la naturalesa vegetal torna a manifestar-se en forma d’espècies ruderals o d’altres un poc més reconeixibles.
Des d’una perspectiva paisatgística –i la del geògraf del paisatge–, penso en la dignitat d’aquests llocs en els quals encara és possible una manifestació espontània de la naturalesa, per minúscula que sigui. Llocs en els que és possible observar una evolució pròpia, autònoma, independitzada i lliure de la intervenció humana.
Dic que m’incombeix, que m’interpel·la, i que hi estic implicat perquè sóc el propietari d’una trentena d'hectàrees de terres a la meseta castellana, al municipi d’Alcalá de la Vega.
Terres ermes des de fa 60 anys i amb les quals no sé què fer. No s’albira cap projecte de futur per aquests terrenys plens argilagues i matolls que creixen descontroladament. Aquest és el meu tercer paisatge particular. No em direu que no és trist tot plegat! Diuen que és un dany col·lateral de la España vacía.

Eurovisión. Quin festival!

L’any passat ja vaig fer un apunt sobre el festival d’Eurovisión.
“Ja hi tornem a ser. El festival d’Eurovisión torna a la càrrega, com cada any des de l’any de la picor. Amb la mateixa polèmica, el mateix mal gust i la mateixa tossuderia de sempre.
La cançó triada “Zorra” m’és ben bé igual, enganxifosa i amb regust masclista. Com la posada en escena.
Que el 2024 encara se celebri aquest festival pintoresc, caspós i ple de rampoines és un altre símptoma de la decadència musical i moral i de la manca de visió de futur de l’Europa actual, que no sap on va.
Una banalització de la música, de la cultura i de la política. Doncs això, que pleguin d’una punyetera vegada!”
Vaig fer curt. La tirallonga d’agravis és molt més llarga. Per què coi es manté un festival cada any que passa més hortera? Què coi pinten al festival estats com Israel, Rússia o Austràlia, a tall d’exemple? Qui ho paga tot això i, posats a preguntar, qui se’n beneficia de tot plegat?
Veient aquests dies a les xarxes alguns dels finalistes constato que les actuacions tenen un denominador comú: molta pirotècnia, una posada en escena de cabaret d’oli i sofregit, unes peces musicals d’escassa vàlua...
Una altra cosa és el fervor nacionalista que poden aixecar, a tall d’exemple la representant d’Espanya, una tal Melody -molt coneguda a casa seva a l’hora de dinar- que perpetra una cançó lleugera i sense més consideracions: “Una diva es valiente”. https://x.com/i/status/1922465079246602405
Reconec que cal ser valent per atrevir-se a cantar-la dalt de l’escenari amb una colla de mansos que, mig a les fosques, no paren quiets, i que fan més nosa que servei. Sempre penso “a que se la fotaran com algú es despisti una mica”.
Vaticino, sense bola de vidre això sí, que Europa no farà res de profit fins que no sigui capaç de desempallegar-se d’aquest espectacle insípid, hortera, caspós, banal, escandalós, soporífer, car i fatu.
A cagar a la via el festival! I visca la bona música, que també n’hi ha per sort.
En Buenafuente li dedica algun comentari sucós a la Melody https://x.com/i/status/1923126584484966486

La casa, l'àmbit de tots els àmbits

Josep Ramoneda a l’article La casa (ARA 5/1/2025) https://www.ara.cat/opinio/casa_129_5245885.html en parla amb tota claretat:
La casa és l’espai propi de la privacitat de les persones, un lloc determinant en el pas pel món per poder ser responsable de la pròpia existència, un marc de referència en un món accelerat sovint desconcertant. No tenir habitatge porta a la pèrdua de reconeixement, a la marginació. Tots sabem que l'emancipació passa per la casa.
L’habitatge és un dret i no hauria de ser una mercaderia més al servei de l’especulació. Els projectes cooperatius són una alternativa al sistema.
Sílvia Soler (Cases. ARA 10/2/2025 https://www.ara.cat/opinio/cases_129_5280436.html)
reconeix que la casa és una dèria seva des de fa molts anys. I ara, gràcies a un llibre que he llegit, disposa dels arguments intel·lectuals per justificar-la. Siruela Ensayo ha publicat “Filosofía de la casa, el espacio doméstico y la felicidad”, del florentí Emanuele Coccia.
Aquest autor italià comença per reconèixer que la filosofia, durant segles, ha oblidat l’àmbit domèstic, arrossegada per l’interès masculí de brillar en societat i tenir poder i influència a la ciutat. Però, a parer de Coccia, aquest oblit ha significat tant com fer impensable la felicitat. Perquè la casa és, en realitat, el nostre intent d’acollir la porció de món –coses, persones, llocs, imatges, esdeveniments– que fan possible la nostra felicitat.
Tornant al llibre de Coccia: una altra raó que m’ha donat l’autor per entendre la seducció que exerceix la casa sobre mi és que les cases són quasi éssers vius. Una casa –diu Coccia– mai no està del tot acabada, mai no deixem de construir-la. Es podria dir que l’anem domesticant (com fa el Petit Príncep amb la guineu: "Si em domestiques ens necessitarem l’un a l’altre, per mi seràs únic al món"). La casa on vivim és única al món.
Tothom que viu en una casa hi deixa una empremta, per això una casa sempre ens permet desxifrar el somni de felicitat dels que van construir-la o triar-la per viure abans que nosaltres.
A casa estem fent obres en una casa on confiem poder anar a viure abans de final d’any. Totalment recomanable la lectura del llibre esmentat, d’alt contingut filosòfic i domèstic.
L’espai domèstic i la felicitat van de bracet. I la filosofia de la casa és inevitable. Diu l’autor del llibre que la casa és l’aconteixement moral per excel·lència. Jo m’atreviria a dir que la casa, sense cap mena de dubte, és l’àmbit de tots els àmbits.

Desmuntant mites sobre la immigració

Unes quantes opinions rellevants sobre la immigració.
Avui, la immigració —segur que n’hi ha d’altres— és un gran elefant que tenim davant dels nassos i preferim ignorar: l’explotem, no li donem papers, la tenim malvivint entre nosaltres i, per si no fos prou, li donem les culpes del nostre malestar. Ase dels cops i boc expiatori. Quan hi va haver la pandèmia, potser la gent va començar a veure, en el silenci dels carrers buits, tots els elefants invisibles amb els quals convivim. Però ens n’hem oblidat ben prest, oi?
Un elefant a l’habitació. Ignasi Aragy. ARA 12/4/2025 

https://llegim.ara.cat/opinio/elefant-l-habitacio_129_5334105.html
El diagnòstic correcte és aquest. A molts no els agrada perquè marca el camí més difícil, però és l'únic efectiu per sobreviure com a nació: fer una inversió enorme en incorporar els immigrants a la catalanitat mentre es capgira el model econòmic. La resta és directament mentida. Jordi Graupera. Pilar Carracelas @pilarcarracelas 3 de maig https://x.com/pilarcarracelas/status/1918606403649827024
Desmuntant mites sobre la immigració. Lídia Farré ARA 27/04/2025
https://empreses.ara.cat/opinio/desmuntant-mites-immigracio_129_5356751.html
Immigració. Reptes i oportunitats. Joan Ramon Rovira ARA 20/04/2025
https://empreses.ara.cat/opinio/immigracio-reptes-oportunitats_129_5350003.html 

A mode de conclusió: La immigració és un repte que no podem ignorar, però també una oportunitat per prosperar col·lectivament. Per fer front al repte i aprofitar l’oportunitat caldrà mantenir la societat cohesionada al voltant d’uns valors bàsics compartits, més enllà del càlcul econòmic. La immigració ens transformarà profundament com a país, i hem d’aconseguir que sigui cap a millor.

Pepe Mújica i el sentit de la vida

L'expresident de l'Uruguai José Mujica ha mort d'un càncer d'esòfag el 13 de maig del 2025, just una setmana abans de fer els noranta anys. Fa pocs mesos, a la BBC li van preguntar quin sentit havia trobat a la vida, i va respondre això:
La vida humana, gràcies al nostre desenvolupament intel·lectual, ens permet escollir un motiu per viure, ens permet donar un sentit a la vida. Aquest és el premi de tenir consciència, però no necessàriament l'exercitem: a vegades sí, a vegades, no. ¿Què vol dir donar un sentir a la vida? Tenir un motiu principal que ompli els capítols i les preocupacions de la nostra existència.
Tot està fet perquè mai en tinguis prou i has d'aconseguir més, i treballar més i mési més, ¿per què?
Bona pregunta! I tota pregunta es mereix una resposta...
Al digital Catorze hi trobareu l’entrevista completa. Val la pena. Pepe Mujica: «Gran part de la societat s'autoexplota»https://www.catorze.cat/lectura/mujica_1226512_102.html

La Competència. M’encanten els Òscars!

És la 4a vegada que faig un apunt al meu blog en els darrers anys sobre el programa de RAC1 La Competència.
Totalment d’acord amb l’article d’avui de Sergi Mas a El Periódico (Els Òscars https://ja.cat/ElsOscars )
L'èxit d'un programa de ràdio rau, per sobre de coincidències en el nom i en la seva manera de fer, en quatre aspectes: el talent de qui el prescriu (vaga qualsevol comentari), a l'ofici (tots dos són animals de ràdio), la capacitat d'improvisació i un bon equip que els acompanya. I aquí els Òscars reuneixen quatre de quatre.
Els ôscars no només fan una tasca radiofònica meritòria -no és gens fàcil fer riure ni somriure amb els temps que corren- sinó que, a més a més, són exemplars en la defensa de la llengua catalana i de la catalanitat.
L'enhorabona i per molts anys de ràdio!
L'arbitratge "trapella" del Barça-Madrid: truquem al Comitè Tècnic d'Àrbitres https://x.com/lacompetencia/status/1921962940212695443
El Barça guanya el Madrid i acaricia la Lliga: llegim el dietari de Travis Scott.https://x.com/lacompetencia/status/1921927838074040602

Conclave

No m’ha acabat de fer el pes la pel·lícula Cónclave, un thriller ambientat al Vaticà. Falla el guió i si falla el guió ja hem begut oli, al meu entendre.
Aquesta setmana comença el conclave que ha d'elegir el nou papa de Roma, el substitut del monarca Francesc.
La pissarreta d’en Partal: El conclave, les eleccions més estranyes i curioses que es fan és molt entenedora. https://www.vilaweb.cat/noticies/video-la-pissarreta-den-partal-el-conclave-les-eleccions-mes-estranyes-i-curioses-que-es-fan/
És del tot improcedent la desfilada del Catalunya Ràdio, de l’equip del Ricard Ustrell en concret, cap a Roma en aquest cas aprofitant que el dimecres començarà la primera sessió del conclave. Suggereixo que es paguin aquestes escapades de la seva butxaca i que deixin de fer el mico.
Ahir vaig veure una pintada definitiva sobre el tema: “Jesús te ama. El fin se hacerca”. No em direu que no és una premonició premium!

1 de maig 2025

Enllaço l'apunt de l'1 de maig de 2024. No se m'acut res millor. 

Charlot i el Primer de Maig. Fulles mortes (Fallen Leaves). Kaurismäki abraça Chaplin per compondre un enlluernador al·legat a la dignitat del proletariat.

https://rodericvillalba.blogspot.com/2024/05/charlot-i-el-primer-de-maig-fulles.html