Setmana mortífera aquesta. Morts de tota mena i condició. La Rita, mare de Déu! quant de cinisme i hipocresia de mala qualitat. El Fidel (el Fidel se'n va però Cuba es queda). El Marcos Ana, el poeta que més temps ha passat a les presons franquistes. El Jaume, més proper, que ha mantingut en guàrdia tota la família durant un grapat d'anys.
Altres morts més llunyanes en el temps també es fan presents. Aquests dies la justícia sueca ha decidit reobrir la investigació de l'assasinat d'Olof Palme, mort a Estocolm fa 30 anys, quan era primer ministre, el 28 de febrer de 1986.
El 10 de setembre de 1986 era assessinada a Ordizia la Dolores González Katarain, àlies Yoyes, que fou una dirigent d'ETA famosa per haver estat la primera dona dirigent d'ETA i la primera morta per la banda sota acusació de traïció. Passejant pel lloc del crim, a Ordizia, encara et tremola el cor.
Aquestes morts (d'Olof Palme i la Yoyes) són les primeres morts que, des de la distància, he viscut amb consciència política i van ser com un parell de bofetades que van fer trontollar alguns dels meus esquemes mentals d'aleshores.
En Jaume Cela diu que els éssers humans tenim data de caducitat i només sóm eterns en el record, i sort en tenim.
Thèkhov és contundent: enterrem el morts i rescatem els vius.
En Pep Quintana, al seu recull de contes Ni l'apuntador fa una dedicatòria rellevant: a tots els estimats difunts que m'han precedit.
Joan Fuster, més càustic i trencador, deia que morir deu ser deixar d'escriure.
La Sílvia Soler també vol dir la seva: pels que falten, pels que hi som, pels que vindran.
Altres morts més llunyanes en el temps també es fan presents. Aquests dies la justícia sueca ha decidit reobrir la investigació de l'assasinat d'Olof Palme, mort a Estocolm fa 30 anys, quan era primer ministre, el 28 de febrer de 1986.
El 10 de setembre de 1986 era assessinada a Ordizia la Dolores González Katarain, àlies Yoyes, que fou una dirigent d'ETA famosa per haver estat la primera dona dirigent d'ETA i la primera morta per la banda sota acusació de traïció. Passejant pel lloc del crim, a Ordizia, encara et tremola el cor.
Aquestes morts (d'Olof Palme i la Yoyes) són les primeres morts que, des de la distància, he viscut amb consciència política i van ser com un parell de bofetades que van fer trontollar alguns dels meus esquemes mentals d'aleshores.
En Jaume Cela diu que els éssers humans tenim data de caducitat i només sóm eterns en el record, i sort en tenim.
Thèkhov és contundent: enterrem el morts i rescatem els vius.
En Pep Quintana, al seu recull de contes Ni l'apuntador fa una dedicatòria rellevant: a tots els estimats difunts que m'han precedit.
Joan Fuster, més càustic i trencador, deia que morir deu ser deixar d'escriure.
La Sílvia Soler també vol dir la seva: pels que falten, pels que hi som, pels que vindran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú