Tast d'idees 29/1/2025

L’Ajuntament de Vilafranca engega el 2024 un nou projecte que, sota el nom de Tast d’Idees, pretén donar resposta a les inquietuds i preocupacions, quotidianes i actuals, de la societat i de la ciutadania de Vilafranca.
Ahir al vespre, a l'auditori de Vinseum, va tenir lloc la 6a jornada del programa Tast d'idees. Aquest cop sobre el tema l’oblit del passat facilita la irrupció dels extremismes ideològics? La responsabilitat de preservar la memòria històrica.
Auditori ple de gom a fom, que ja fa goig. Una bona representació del Montagut, en suport d’un dels conferenciants, Josep M. Lluró, més incisiu i mordaç que l’altre conferenciant, Jordi Pons, cap de política de TV3.
L’un i l’altre ens avisen del panorama que ens espera. Dels canvis que ja estan arribant i de molts altres que s’acosten, sense cap mena de dubte. Sempre és interessant debatre amb gent intel·ligent i capaç. De tot el debat em quedo amb un concepte per a mi nou i molt encertat: apocalipsi cultural.

Donald Trump i les amistats perilloses

Trump ja ha pres possessió i ja se sap qui hi haurà al darrere de la seva administració. Joe Biden ja ens va advertir dies enrere: vull advertir d’algunes coses que em preocupen molt. Es tracta d’una perillosa concentració de poder en mans de molt poques persones ultrariques i de les perilloses conseqüències si el seu abús de poder queda sense control.
Sense embuts, Biden adverteix dels perills del complex industrial tecnològic en mans d’una oligarquia amb riquesa extrema, poder i influència que literalment ho amenaça tot: la nostra democràcia, els nostres drets i llibertats bàsiques i una oportunitat justa per a tots de tirar endavant”. Sembla com si el president Biden hagués reservat les seves energies per al moment del comiat, diu Josep Ramoneda.
Preocupa el govern dels rics del cagar que hi darrere Donald Trump. Ja no som només davant un personatge histriònic i arrogant, com el 2016, sinó d'algú que pot acabar sent un titella d'una nova generació de megarics que no tenen cap respecte ni pel concepte de bé comú ni per les regles de la democràcia i el sistema de contrapesos instaurat pels pares fundadors. Aquesta barreja de fe sense límits en la tecnologia, al marge de tota ètica, i menyspreu per les institucions tradicionals resulta encara molt més inquietant i recorda temps molt foscos de la història. ( L'oligarquia que s'amaga darrere de Trump. ARA 19/1/2025)
A la presa de possessió hi eren tots els brolIgarques, una contracció de bro (abreviatura de germà, en anglès) i oligarca, que aquests dies ha inundat els mitjans de comunicació per explicar la influència d’aquesta nova aristocràcia, formada per figures com Elon Musk, Mark Zuckerberg, Peter Thiel, David Sacks o Marc Andreessen, en el nou govern de Trump. I sense ànims de dissimular: hi eren per fer negoci.
Aquesta ambició connecta amb el concepte de tecnofeudalisme, una idea desenvolupada en l’última dècada per economistes i teòrics socials per descriure l’evolució del capitalisme. Aquesta teoria explica com les grans empreses tecnològiques han passat de ser competidores en mercats oberts a convertir-se en monopolis que controlen infraestructures essencials, recursos digitals i dades personals, i concentren un poder immens de manera similar als senyors feudals medievals. En aquest context, els ciutadans es converteixen en dependents d’aquestes plataformes per treballar, comunicar-se o consumir, mentre els seus drets i la seva autonomia es redueixen. (Dels oblidats als broligarques. Núria Ferragut ARA 26/1/2025).Com diu Alfredo Pascual, periodista, a la xarxa X el Rubicó del capitalisme era això, corrompre la vida pública fins que la societat pensi que els seus interessos coincideixen amb els de les grans corporacions. Si és així ja hem begut oli! Mala peça al teler.

Jo confesso. Jaume Cabré

Visiono a Filmin un molt bon documental sobre Jaume Cabré: Jaume Cabré, la música de les paraules. Un retrat de l’autor a partir de les veus d’una trentena d’amics, editors, escriptors, professors universitaris, estudiosos de la seva obra i músics. Amb una sentència contundent i arriscada de l’enyorat Àlex Susanna: jo estic convençut que si el problema polític d’aquí s’hagués resolt, el Jaume seria premi Nobel de literatura.
He llegit 4 o 5 vegades el Jo confesso des de la seva publicació el 2011, Ahir el vaig tornar a començar, i no em canso.
No em cansen les històries ni els personatges. M’encanta el domini i la diversitat de recursos que és capaç d’emprar i que posa sempre al servei de les històries, com ara el joc de les persones narratives, passant d’un personatge a un altre, canviat el punt de vista de manera constant.
Una altra novetat narrativa són els salts en el temps de la narració, de manera que un punt i a banda pot esdevenir un viatge en el temps i l’espai de dècades o de segles, tot trencant les barreres del temps.

Com diu Àlex Milian (Cabré, les veus i les confessions. El Temps 15/4/2019) al capdavall, Cabré viu i treballa per rescatar històries i acostar-les al lector amb el màxim d’eines possibles. Com les veus del Pamano, que els que han de morir senten pujar des del riu, l’escriptor ha vingut per salvar unes quantes històries del curs del temps.

Va de calçots i d’andròmines

Comença la temporada de calçots! Com cada any, des del 1981, Valls dóna el tret de sortida de la temporada amb la Gran Festa de la Calçotada. Publiquem unes imatges originals de càmera de la tercera Gran Festa de la Calçotada, feta l'any 1984 https://ja.cat/valls1984
Més enllà de la típica calçotada també hi ha vida. Els calçots donen molt de sí. A la revista Cuina d’aquest mes de genere hi trobareu 10 receptes de calçots, i totes fan molt bona pinta! https://ja.cat/recpetescalcots
Si sou un bon grapat de comensals calçotaires, cap problema! Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé. https://ja.cat/maquinacalcots
Bona calçotada!

Babygirl

Un altre thriller eròtic, dirigit per la neerlandesa Halina Reijn. Protagonitzada per una Nicole Kidman estel·lar, un Banderas crepuscular i més gent que actua amb correcció.
Explora l'univers de la sexualitat femenina, amb més voluntat que encert al meu entendre, tot i que no m'atreveixo a entrar en més consideracions per raons òbvies. Un exercici d'honestedat sobre el desig femení i les dinàmiques de poder, i aquí sí que hi estic d’acord.
Què difícil que deu ser fer un bon guió, trabar bé les històries i fer que siguin versemblants, amb el ritme adequat i els cops d’efecte imprescindibles.
Justet per passar l’estona. I prou. No aporta res de nou al panorama cinematogràfic.

El Gat Saberut. Història i curiositats

El Gat Saberut és un web https://www.elgatsaberut.com/ que funciona com un blog i té dos propòsits principals:
1️⃣ Explicar-te la història de la humanitat, i especialment de Catalunya, de forma amena i senzilla, amb explicacions de context, mapes i cronologies. Tot això evitant un to acadèmic, però mantenint el rigor.
2️⃣ Omplir-te el cap de temes de cultura general que t'ajudaran a descobrir el món en què vius.Interessant. Casualment l’he descobert tot buscant informació sobre l'expedició catalana a Còrdova del 1010, una expedició mercenària catalana que va saquejar Còrdova. https://www.elgatsaberut.com/2022/11/lexpedicio-catalana-cordova.html

No es pot creuar el carrer sense haver llegit Walter Benjamin

No es pot creuar el carrer sense haver llegit Walter Benjamin, solia dir un company de classe a la universitat. Una parrafada genial, defoinitiva.
Benjamin és una gran figura de la història del pensament, filòsof, historiador, crític de la cultura, contacontes, apassionat guionista radiofònic i divertit joglar…
Paradigma de la barbàrie de les guerres i del feixisme, que va optar pel suïcidi quan es va veure en mans de la Gestapo.
Cap persona s’hauria de veure en un tràngol similar, en un dilema moral i vital d'aquesta magnitud. Cap guerra és justificable.El memorial Passatges a Walter Benjamin, situat en les proximitats del cementiri de Portbou, inaugurat el 15 de maig de 1994, és obra de Dani Karavan i és un símbol de cultura i de pau, que estén el reconeixement a tots els éssers anònims que marxen a l’exili cercant la llibertat.

Discursos de cine. No dispareu al guionista

Polèmica i batussa sonada pel discurs d’Eduard Sola, guanyador del Gaudí a millor guió original per "Casa en flames", al lliurament dels premis. No tant pel que va dir, que també, sinó pel que no va dir.
Un al·legat en primera persona, personal i no sempre transferible, i això és el que no s’ha tingut em compte per part de la majoria de crítiques de la gent que ha tingut la pell molt fina.
Totalment d’acord amb l’opinió de David Miró: El millor discurs en una gala que he sentit en molt de temps. https://x.com/i/status/1880758275203031081
Si ho arribo a saber, no el faig. Sóc un home tranquil, que estic a casa escrivint. No m'imaginava l'huracà, ha declarat Eduard Sola al programa Els Matins de TV3 https://t.co/V2FrF4mKxv
L'actor Pep Ambròs irromp a la Gala dels #PremisGaudí amb un discurs reivindicatiu, a tenir també molt en compte:: Penseu realment que el cinema català és això? Ens comparem amb Hollywood? https://x.com/i/status/1880902226379780162
Diuen que les comparacions són odioses… però inevitables. Com diu la Mercè Valero, aquest discurs de Joan Moragues, Premi Ciutat de Palma de Novel·la per "Les estrelles no parlen" en defensa del català i dels lligams familiars és per emmarcar. La història més important no la llegirem a cap llibre, la viurem en carn i ossos, amb les persones que ens estimen. https://x.com/i/status/1881620778359439536

Relació avis i nets

Bárbara Julbe a l’’ARA Criatures del 15 de gener analitza què fa que la relació entre avis i nets sigui tan especial? I la clava: a diferència dels progenitors, que han de posar límits, els avis tenen un altre rol més permissiu i d’acompanyament, però la seva funció no és la de criar els nets.
En el sistema familiar, avis i nets es relacionen amb un magnetisme especial. Una relació particular, majoritàriament positiva, que no es dona en la mateixa intensitat entre pares i mares envers els fills. Els avis, en aquest cas, estimen amb devoció els nets i els nets senten admiració pels seus avis, sense que els anys restin força a aquest vincle.
Del que es tracta, entre tots, és de saber trobar l’equilibri en què cadascú trobi el seu paper.
Javier Wilheim, psicòleg expert en famílies i adolescents, diu que està més permès socialment que els avis transgredeixin les normes dels pares i està bé que així sigui perquè, d’aquesta manera, els avis esdevenen un refugi emocional.
És tasca dels progenitors criar i posar límits. Els avis, en canvi, han de tenir un altre rol més permissiu i d’acompanyament o, fins i tot, de trencar alguns d’aquests límits que li vinguin de El rol dels avis no és fer de pares, perquè els avis no estan en l’energia de criar, sinó en la d’acompanyar en la criança , diu Vicky Mateugust.
Assegura Jaume Cela, que en aquesta experiència d’avi una de les facetes que més li agrada és veure “com els fills fan de pares i com, a vegades, també la pifien... Tot plegat és divertit i apassionant alhora”.
Cada cop més parelles decideixen no tenir fills i els seus pares també han d'acceptar que no tindran nets. Estem parlant del dol silenciós de no ser avis, però això ja és una altra història.

Elon Musk i cia… a cagar a la via!

Podem ser molt crítics amb l'Elon Musk megalòman que ha emmerdat Twitter, amb tripijocs il·legals pel que sembla, i dona suport incondicional a Trump. A mi, de fet, em fa ja un pèl de fàstic el personatge.
El Temps especula sobre el futur que ens espera amb l’arribada d’Elon Musk al poder dels EEUU (Tot el que està arribant amb Elon Musk. El Temps 13/1/2025)
Amb Musk la ultradreta se sent més còmoda i legitimada per a expandir el seu relat tant com siga possible en base a intoxicacions, mitges veritats i mentides que arriben a un gruix de la població que cada vegada sent més atracció per l’extrema dreta i cada vegada infravalora més la democràcia. És difícil imaginar un suïcidi polític més tràgic que el que es pot pronosticar amb aquesta dinàmica.
Al nostre país no ens escapem d’aquesta espiral tan dramàtica. L’actuació indefensable en relació a uns quants casos judicials contra qualsevol falsa causa independentista del jutge Aguirre -que avui finalment es jubila!-, les noves informacions en relació a les estafes del nòvio poca-solta de l’Ayuso, les revelacions dels casos de policies infiltrats criminalment en col·lectius alternatius…
Vox deu la seva existència i el seu èxit electoral a aquestes pràctiques, Aliança Catalana també se’n beneficia –i fins i tot rep elogis per part de distingits propagandistes ultradretans del nacionalisme espanyol– i el PP, incomprensiblement, s’uneix a aquesta lluita ignorant que ells mateixos en seran víctimes si algun dia Musk i els seus culminen amb èxit el seu treball. Cal fer front a aquesta conjuntura des de tots els fronts possibles.
En un apunt meu del blog (Fer la llei a algú, 7/9/2017) deia que fer la llei a algú al DIEC2 és defineix com "imposar-li la pròpia voluntat". L'Alcover-Moll va més enllà: "véncer-lo, enganyar-lo, matar-lo, perjudicar-lo sia com sia". Convertir en un mur inflanquejable la Constitució és només una manera de fer-nos la llei.
A tots els qui ens volen fer la llei, ja sigui a títol personal o com a país, no els voldria cap mal terminal. Només que haguessin de fer llit uns quants anys… a 40 de febre! I que, en despertar, no coneguessin ni la mare que els va parir, que no en deu tenir cap culpa, segurament.

Visites guiades

Cap de setmana de visites guiades pel Penedès. Dissabte visita única, singular, sobre la història del conjunt monumental de sant Martí Sarroca. Diumenge al castell de sant Raimon de Penyafort, a santa Margarida i els Monjos.Totes seran guiades per Marc Jobani, historiador i guia professional que sap connectar molt bé amb la gent.
És interessant conèixer la història de Sa Roca des de la mirada de les dones del castell. Dispòsia, Guisla de Besora, Alamanda d'Entença i Sibil·la de Fortià tenen moltes coses a dir quan parlem del Castell de Sant Martí.
El castell de sant Raimon, ara ja gairebé del tot restaurat, és de visita obligada si vols conèixer la història del nostre país.
I a cavall dels dos conjunt monumentals, Mir Geribert, príncep d’Olèrdola, personatge força desconegut però gairebé mític. No és fàcil imaginar què hagués passat si en Mir Geribert hagués sortit victoriós ara fa mil anys del contenciós amb el compte de Barcelona i el monestir de sant Cugat. Us imagineu un Penedès independent, a la manera d’Andorra?

Notícies

Apunto i comento uns quants titulars del dia.
Les periodistes catalanes engeguen un ‘Me too’ denunciant els abusos soferts a la feina durant anys. Sap greu haver de reviure episodis del passat ben tristos. Són periodistes valentes. Endavant amb les atxes!
L’incendi sense precedents que ha destruït una de les zones més emblemàtiques de Los Angeles. Sap greu però molt pitjor fóra que el foc hagués arribat a la vinya de l’avi.
D’infiltrats n’hi ha hagut sempre, però és la primera vegada que se’n saben tants detalls. Dones valentes, crims i violència d’Estat. No tot s’hi val, a la merda el “tot per la pàtria”, ens hi va la vida i la salut.
Franco i la manipulació de la història.
Elon Musk posa Salvador Illa contra les cordes.
Francisco Franco, Elon Musk i tota la corrua de dictadors i polítics corruptes de mala jeia haurien de desaparèixer de les nostres vides. El món seria més amable sense ells.

Un grat record per Pepe Mujica, que s'acomiada: Fins aquí he arribat.
I president Illa, no vagi amb el lliri a la mà. Ni mentides ni mitges veritats. “A Catalunya no hi ha impunitat. Qui la fa la paga.” Va home, va! Això no és cert ni al barri de La Mina ni a Vilafranca del Penedès.

El 10 de gener de 1918 comença a Barcelona "el motí de les dones", la 1a vaga organitzada exclusivament per dones. 16 dies de manifesacions al carrer, una lluita culminada amb la destitució del governador, una baixada de preus i una millora de la provisió de productes bàsics. Dones!

Urgències

Dissabte passat a la tarda vaig anar al servei d’urgències de l’Hospital de Vilafranca. Una bronquitis molesta em tenia preocupat i pensava que valia la pena enllestir el tema abans de l’inici del pont.
No va ser una bona idea. Després de 30 minuts d’espera abans no m’atengués ningú em van derivar cap a la sala d’espera real, l’autèntica. Gairebé 50 persones, algunes per terra i d’altres dretes, esperant el seu torn.
Sento comentaris queixosos de persones que porten dues o tres hores d’espera però l’argument definitiu me’l dóna una persona coneguda que surt de la consulta després de cinc hores d’espera.
Passo pel taulell de recepció i anul·lo la meva visita. L’endemà diumenge, vigília de Reis, a les 8 del matí hi torno. En una hora em visiten, a toc de pito això sí, i amb la sala d’espera mig plena.
Constato que el sistema sanitari està col·lapsat, que no anem bé, i que hi ha massa metgesses i infermers catalans arreu del món i pocs allà on tocaria, a casa nostra.

Les valls

Acabo de llegir La força de les arrels de Lluís Foix (Columna, 2024). Un llibre de lectura plàcida i estimulant sobre el microcosmos de la Vall del Corb.
La Vall del Corb la vam resseguir en bici amb el Conti ara una uns anys. I fins i tot vam passar pel davant de la casa del Lluís Foix.
Aquest vespre començaré a rellegir de nou La vida de la Rebecca Jones (Angharad Price, :Rata_ 2018), un homenatge als habitants de la vall de Maesglasau, al País de Gal·les, un relat de les penúries i alegries d’una família al llarg del segle XX. Esplèndid, una magnífica experiència de lectura.
Jo també tinc la meva vall, la Vall, a Montblanc. La vall on anàvem d’excursió, de ben joves, a pescar crancs al riu, a fer cabanes, a jugar… N’hi ha hagut moltes d’altres, però cap com aquella. Pura nostàlgia… què hi farem!

Reis d’Orient 2025

L’escamot de @RomanicCatala ens ofereix un bonic regal: 10 curiositats dels Reis d’Orient. Seguiu l'estrella! https://x.com/RomanicCatala/status/1875163421316157660
Diada assenyalada la d’avui, dia de Reis. Per a tothom, petits i grans. Una meravellosa alienació mental col·lectiva apta per a tots els públics.
Més que grans propòsits, uns quants desitjos, alguns confessables i d'altres no tant.
Que els nounats creixin sans i feliços. I que les parelles que vulguin portar un fill a aquest món de bojos se’n surtin.
Que les persones grans, grans, tinguin un bon any lluny dels CAPs i els hospitals.
Que la gent jove tingui feines ben remunerades. I que qui busqui una nova ocupació laboral la trobi i sigui satisfactòria.
Que puguem acabar les obres de la casa sense ensurts per a poder-la estrenar i fer-la nostra.
Salut i peles! I bon any