Dormir bé amb Eduard Estivill

Sento al Matí Cat Ràdio l’incombustible Eduard Estivill parlant del seu tema, el dormir bé. Ens aconsella sobre el que cal fer per dormir bé. Sobre si és recomanable fer migdiada o prendre infusions a la nit… El doctor Estivill posa nota a les pràctiques més habituals que fem abans d'anar al llit.
Recordo que fa uns 30 anys fins i tot vam comprar algun del seuss llibres, quan a casa teníem nens petits. I va anar bé, tot i que haig de reconèixer que els consells que s’oferien eren ben bé iguals als que ens donava, gratuïtament i a nivell oral, l’àvia Àngela.
Eduard Estivill, i darrere seu algun familiar proper, han tingut l’encert de copsar les necessitats del moment i oferir una resposta funcional i resolutiva. Autoajuda en estat pur, no com altres xarlatans, youtubers, tiktokers i fauna diversa de mala jeia i talent escàs.
També m’agrada l’Eduard Estivill del Grup de Folk, Falsterbo 3 i Falsterbo Marí, que va perdurar fins a l'any 2023, en què van celebrar un concert de comiat al Palau de la Música Catalana.

Com passa el temps! I no només a Las Vegas

Las Vegas és la més gran de les ciutats de l'estat de Nevada als Estats Units, així com la major ciutat fundada al segle xx. S'ha convertit en una de les principals destinacions turístiques del país gràcies a les seves zones comercials i de vacances, però sobretot gràcies als seus casinos.
Las Vegas és coneguda de vegades com la “ciutat del pecat” (Sin City) a causa de la popularitat del joc i apostes legals. La imatge glamurosa de la ciutat li ha fet escenari de diverses pel·lícules i sèries televisives.
El nom de Las Vegas es deu a que en algunes àrees existien deus que creaven extenses àrees verdes que contrastaven amb el desert que les envoltava; d'aquí el nom de "Las Vegas".
En un moment d’eufòria descontrolada i buscant la incerta glòria potser em veuria amb cor de jugar-m’ho tot a la ruleta, o al blackjack… o fins i tot fer un casori tronat i inconscient com el que es veu en alguna pel·lícula romàntica de la sèrie B
Las Vegas, un oasi, un casino més ben dit enmig de desert. Aquestes fotos, de 1940 i de l’actualitat, són il·lustratives del pas del temps.

“Correr es de cobardes”

Gran matinal la d’ahir amb la celebració de la 45a edició de la Mitja Marató de l’Espirall.
Més de 2.200 persones inscrites en les diferents modalitats. L’enhorabona als guanyadors i un agraïment especial a l’organització i al voluntariat.
Tot pedalant ens vam arribar, el Ton i jo, a Guardiola. Ruta: vilafranca, la bleda, can rigol, sant pere ad vincula, sant martí sarroca, can sogues, la mussarra, guardiola -pausa mitja marató l'espirall-, les cabanyes, vilafranca. 30 km.

  https://ca.wikiloc.com/rutes-btt/24-11-17-vfp-guardiola-mitja-marato-espirall-vfp-192040375
Vam esmorzar a la terrassa d’un bar cèntric, davant per davant del bell mig de la cursa, i vam veure en directe el pas de bona part dels participants a la cursa. Tot un espectacle!
El Lluìs de las Heras, home savi i de conversa exquisida, em sorprèn quan diu allò de que “correr es de cobardes”. A poc que hi pensis te n’adones del doble sentit i de la fina ironia de la frase, sobretot si ja tens una edat, com és el cas.

Esquerrans: viure en un món al revés

Una persona de cada 10 són esquerrans. No gaire lluny de quan se’ls considerava fills del diable o portadors de malformacions, els esquerrans han superat moltes traves. Però s’enfronten dia a dia a la imposició més gran: la de viure en un món pensat per i per als destres.
Obrir una llauna, emprar unes tisores, tocar la guitarra…resulta un obstacle tot sovint, en ocasions insalvable per als més petits. També és cert que el mercat ha anat compensant la històrica discriminació i actualment hi ha estris per a esquerrans. 20 anys enrere anàvem a comprar estris pel Martí de casa a la plaça del Pi o al carrer Petritxol en una botiga especialitzada.
Políticament parlant em pregunto si els esquerrans de debò, ja sigui de l'àmbit socialista o socialdemòcrata, arriben al 10% de la població. Tal com està el pati, i amb les conversions a l’esfera neoliberal, poca cosa queda ja de l’esquerra transformadora de fa unes dècades.
I així ens va. Tenim el que tenim, que no és gran cosa a hores d’ara.

Paper de vàter

"Totes les coses modernes" és la secció del digital Catorze en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
L’article sobre el paper de vàter, molt bo. Constata que abans que existís, els humans ens netejàvem el cul amb tota mena de coses: diaris, teles, herbes, fulles, sorra, neu, pedres o fulles d’enciam…
Diu que a Espanya consumim uns tretze quilos de paper higiènic per persona i any. Poca broma! La majoria del paper de vàter es fabrica amb fibres verges, és a dir, no amb paper reciclat. És una bona imatge del que fem amb l’ecologia i el futur del planeta: ens els passem pel cul.
Durant la pandèmia vam poder comprovar que davant de la paranoia d’escassetat de productes, el primer que va volar va ser el paper de vàter. No oblidarem les imatges estanteries arrasades.
La veritat és que, en dues generacions, les coses han canviat força: hem passat del paper Elefante que formava part de la mitologia dels pares (una mitologia rasposa, tot sigui dit) a la diversificació delirant del producte.

La Trinca (què bons!) ja va immortalitzar el paper de vàter en una oda divertida https://youtu.be/xqjNxS745p4

Lliçons de la tragèdia del País Valencià

Molt recomanable la lectura de l’article de Joan Vila a CRÍTIC (Lliçons de la tragèdia del País Valencià: són inevitables inundacions mortals com aquestes?)
Amb una exigència ineludible: de la catàstrofe n'hem d'extreure algunes lliçons, si no volem que inundacions similars es repeteixin sovint en el futur. Examinem els mapes de les zones inundables. El clima del planeta ja no es comporta com dècades enrere i això només acaba de començar. Actuem en conseqüència, perquè el canvi climàtic ja és part de les nostres vides.
Potser la manera com invadim el territori, l'omplim d'asfalt i d'infraestructures viàries n'és la causa principal, a part, és clar, del canvi climàtic, que agreuja els fenòmens meteorològics propis d'aquesta àrea mediterrània on vivim.
Una opinió cada cop més majoritària entre la ciutadania és que no podem continuar vivint com hem fet fins ara, ignorant els missatges que la natura ens envia.
Si continuem urbanitzant les zones potencialment inundables, tragèdies com la d’aquests dies es poden repetir sovint. En Francesc Mauri ho pronostica clarament: “Tornarem a tenir fenòmens extrems i, si continuem urbanitzant, ens enganxarem els dits”.
Potser podrem millorar els sistemes d’alerta a la població, potser podrem incrementar la dotació dels equips d’emergència però si continuem urbanitzant les zones potencialment inundables com fins ara, una tragèdia d’origen climàtic es pot repetir, i no pas d’aquí a un segle. A Catalunya tenim el mateix problema: un 15% del territori urbanitzat del Principat té risc d’inundació, segons l’informe RiskCat.
“Psicològicament, és devastador. Tota la teua vida ha desaparegut en una hora”, explica la Tere. Té 79 anys i viu a Paiporta. A la gent gran li costa especialment mirar el futur. "La nit es fa molt llarga", afirma el Juan https://bit.ly/3YFNYz8
“Si hi havia un temps en què en la política hi entrava gent molt qualificada amb la voluntat de servir els ciutadans, aquest temps ja ha passat. I ara la norma –a dreta i a esquerra– és entrar en la política per servir-se’n, per gestionar els interessos privats sota aparences públiques” assegura Vicent Partal

Preguntes. Comença una nova era?

Esther Vera, bona observadora i analista de la realitat, anuncia l’inici d’una nova era (“Lliscar pel pendent”. ARA 10/11/2024).
La sensació és que estem en un moment de crisi en què cristal·litzen molts processos de canvi que s’han iniciat prèviament.
Avui, la imatge de la democràcia liberal recorda la de Sísif, el bocamoll que va ser condemnat a arrossegar costa amunt una gran pedra que just abans d’arribar al cim sempre rodava muntanya avall.
Són temps de convèncer els ciutadans de la utilitat de les institucions, del valor de la gestió honrada de la cosa pública, de la importància de la llibertat d’opinió i de premsa, de la importància de la veritat, de la virtut del debat públic. En definitiva, de recomençar a protegir els instruments que ens han donat la capacitat de progressar com a societat.
Si la filosofia és l’art de fer preguntes pertinents, avui n’hi ha moltes a fer als que s’aventuren a pensar. D’entrada des del periodisme hi ha moltes més preguntes que certeses: sabrà Europa resistir a la ultradreta i a la desídia amb què observa la seva decadència?; podran sobreviure els mitjans de comunicació seriosos a l’era de la immediatesa i el menyspreu de la veritat?; complirà Trump les seves promeses amb les deportacions massives d’immigrants?; quin efecte econòmic tindrà la guerra comercial per la pujada d’aranzels? Comença una nova era.

“You are the media now”. Va de tiktokers, de youtubers i d’instagramer amb les neurones justes i milions de seguidors

La Marta Rojals la clava en el seu article (“Això no ho veuràs a la televisió”. ARA 12/11/2024).
Ve a dir que aquella promesa de llibertat d’expressió, d’informació en cru, ara sí que sí, només el poble salva el poble, avui té cara de tiktoker, de youtuber, d’instagramer amb les neurones justes i milions de seguidors… líders multitudinaris d’opinió que l’únic codi deontològic que coneixen és deure’s als seus patrocinadors. Paraperiodistes de mala jeia, vaja.
“You are the media now”, en l’idioma original, podria ser el lema de l’era que tal dia en vam dir de la postveritat.
El fet de tindre accés a qualsevol succés del món en temps real, amb un gest tan banal com treure’ns el mòbil de la butxaca, ens genera la il·lusió que estar informats és això, que per fi som cara a cara amb "la veritat".
En aquest estat de les coses, com comprendran els periodistes, el lema “ara, els mitjans de comunicació sou vosaltres” em fa la mateixa il·lusió que si diguessin “ara, vosaltres sou els meteoròlegs” en la imminència d’una gota freda. Que sí!

President Illa 100

El president Salvador Illa ha arribat als 100 dies de mandat. Toni Soler fa una valoració del seu mandat prou encertada (“Salvar el soldat Sánchez”. ARA 10/10/2024) amb un referent cinematogràfic afortunat: “Salvem el soldat Ryan”, una pel·lícula bèl·lica i èpica de 1998, dirigida per Steven Spielberg. Ambientada durant la invasió de Normandia,destaca per la seva representació gràfica de la guerra, i per la intensitat dels primers 27 minuts de pel·lícula, que inclou la descripció de l'assalt a la platja Omaha durant el Desembarcament de Normandia.
La sentència de Toni Soler és contundent: “de moment, no hi ha cap projecte de país en majúscula, cap estratègia nacional, que no passi per Pedro Sánchez. I com que Sánchez tard o d’hora caurà, aquesta estratègia és una temeritat insòlita per a un president que, per damunt de tot, presumeix de no ser un temerari”.
I em temo que està carregat de raó. Vist així la dependència i la independència passen per Madrid. I també és cert que posat tots els ous en un sol cistell, cistell d’altri d’altra banda, sempre és molt arriscat.
Alguns fragments de l’article de Toni Soler:

“Tornem a ser l’oasi català protegit del cicló polític peninsular. Potser, en lloc d’oasi, hauríem de parlar d’ermot, un descampat informatiu que fa que els analistes mirin enfora per amarar-se d’actualitat de la bona, de la que fa glatir. Mazón, Sánchez, Ayuso, Trump, Musk, Netanyahu, aquests són els noms propis del moment, també de Barcelona estant. /…/
Amb la fi del Procés Sobiranista es va acabar un període de singularitat; hi havia una carpeta catalana a les redaccions, als ministeris i als despatxos amb moqueta. /…/
La política “autonòmica” no dona gaire de si, i encara sort que l’independentisme dona munició amb les seves batusses internes. Però una sàtira que s’ocupa més de l’oposició que del govern va coixa, no pot fer bé el seu paper. /…/
Catalunya ha perdut presència, que viu en una mena d’exili informatiu banyat en l’escepticisme dels electors, que han plegat veles després d’anys de sobreexcitació per la creença –tristament errònia– que el futur polític del país depenia dels seus vots. Ara, la convicció general és que el futur del país depèn del que passi a Madrid, i aquesta és la clau de volta de l’èxit del PSC de Salvador Illa. /…/
Però a Illa l’interessa, i molt, el debat polític espanyol. Creu que la supervivència de Pedro Sánchez és una qüestió de vida o mort. /…/
I com que Illa no preveu cap futur per a Catalunya fora de l’òrbita espanyola, creu que el millor servei que pot fer la Generalitat és reforçar Sánchez i facilitar-li el suport dels nacionalismes perifèrics. Són uns socis incòmodes i potser indesitjats, però és que no n’hi ha d’altres. /…/
Potser per això el més rellevant que sabem del govern Illa, passats els famosos cent dies, és que s’ha compromès –a contracor– a impulsar un sistema de finançament singular per a Catalunya. Ni tan sols és idea seva.”

El novembre de Miquel Martí i Pol

Vaig descobrir Martí i Pol fent el servei militar a Madrid el 1981 i vaig comprar tota la seva obra completa, els 4 volums.
Poeta singular. Mai l’èxit havia estat menys buscat ni més merescut. Sempre troba la força per comunicar-nos paraules sempre noves i per dir-nos sense engany que la felicitat, malgrat tot, és encara possible.
El 1982, en començar a treballar com a mestre i disposar d’un sou digne, una de les coses que vaig fer va ser fer-ne un exlibris amb un text contundent i definitori: “Mestre, catalanista practicant, solitari i solidari, embrutapapers, lletraferit, lector de Martí i Pol”. Ben poques coses canviaria, malgrat el pas del temps.
La Fundació Miquel Martí i Pol i l’Ajuntament de Roda de Ter han presentat la programació de les Jornades Miquel Martí i Pol 2024, que arranquen el 2 de de novembre i s’allarguen durant tot el mes, coincidint amb els 21 anys de la mort del poeta de Roda de Ter.
Els actes d'homenatge al poeta mantenen la seva essència popular.
Toni Mas, alcalde de Roda de Ter i president de la Fundació, ha destacat la vigència del poeta afirmant que "Miquel Martí i Pol és un poeta més actual que mai, en les dificultats que com a poble i com a societat vivim".