Estem d’aniversaris. El Martí n’ha fet 27 i el Miquel avui en fa 29. La celebració familiar, conjunta, aquest any a cal Florit, a les Cabanyes, residència compartida del Miquel.
Tal com ja vaig apuntar ara fa un any, vull pensar que el millor encara els ha d’arribar. I que la vida té sentit per les coses que ens queden per fer, per dir i escoltar.
Del que es tracta és de tenir una bona carta de navegació, de mirar el futur amb cautela i a la distància curta, de no encallar-se.
Res no seria ben bé igual sense la presència dels fills. Els estimem amb una intensitat tal que, de vegades, pot arribar a fer patir. Els estimem tal qual, tal com són.
Els joves, deia Jaume Perich, estan convençuts que tenen la veritat, però quan finalment consegueixen imposar-la ni són joves ni és veritat.
A l’estudi de casa, font inesgotable de llibres i d’altres andròmines, trobo tres llibres sobre pares i fills, de la meva època de criança. Ser pare (Bill Cosby. Urano, 1987); Una relació: pares i fills (Joan Corbella. Columna, 1993) i Condició de pare (Joan Barril. La Campana, 1997).
Bill Cosby reconeix que no és fàcil ser pare i que ni hi ha receptes per a saber com superar els obstacles. Es cura en salut, s’estalvia donar consells, i ens parla amb tendresa i sentit de l’humor.
El Dr. Joan Corbella, psiquiatre nacional de Catalunya en el seu moment, constata que de totes les relacions afectives, cap és més gratuïta que la d’un home o una dona amb cadascun dels seus fills (hi estic d’acord, sempre que no parlem de diners!).
Joan Barril, excel·lent observador, descobreix què pensa, què sent i què fa el pare davant les successives sorpreses que li ofereix la criatura que ha comparegut en la seva vida. Amb fina ironia, naturalment.
Ja ho veieu, cap llibre com els recents sobre les noves criances i les maternitats intensives, responsables… i malgrat tot prou bé que han pujats els dos plançons!
Per molts anys Miquel i Martí! Una abraçada immensa, que no de cortesia. Per molts anys! Que acabeu de passar un bon dia https://youtu.be/olQ0rvqGK60
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú