Va de pensions

El deute de les administracions públiques de l’Estat (abril 2025) és de 1,663 bilions d’€, un 102,7% del PIB Les comunitats autònomes han elevat el deute fins als 338.453 milions d’€, equivalent a un 20% del PIB Preocupant tot plegat.
El panorama pel que fa a les pensions, i a mitjà termini, és desolador. Dels pressupostos del 2023 un 42% del total es va destinar a les pensions, uns 190.687 milions d’€, el doble que fa 15 anys, tal com podem consultar a l’article Sense pensions d'aquí 20 anys. Un té la sensació que tocar les pensions implica perdre les eleccions, i així ens va.

https://empreses.ara.cat/opinio/pensions-d-20-anys_1_4704722.html
L’economista Miquel Puig fa unes propostes agosarades, carregades de sentit comú.
Sovint és diu que serà gràcies a la immigració que podrà pagar les pensions, perquè els catalans cada vegada tenen menys fills. Però què té de certa aquesta afirmació i com s'hauria de fer? Ho explica l'economista@miquelpuigraposo.

https://www.instagram.com/reel/DJoMeypSe2I/?igsh=NmwzN3Fqd3ZkMmls

El Roderic, jubilat de fa tres anys

L’estiu de 2022, ara fa tot just 3 anys, amb 40 anys acumulats de magisteri, em vaig jubilar. Una operació de la vista i el convenciment que no calia transformar-me en un més de la generació tap em van empènyer a prendre la decisió.
A la feina ho vam celebrar sense estridències ni convencionalismes, a la meva manera, a cent passes mal comptades des del Servei Educatiu de l’Alt Penedès.
Els equips de professionals del Servei Educatiu (CRP, EAP, LIC, CREDA, Inspecció, Gestora) vam fer una visita guiada al Parquet i a l’estudi de l’artista Fèlix Plantalech. I vam rematar la celebració amb un piscolabis d'elaboració pròpia al pati del Parquet .
La jubilació, que és un estat mental, una bicoca de les bones, té danys col·laterals menors, segons com es miri. Et priva dels dinars/sopars d’empresa i et deixa al marge de les vacances de la classe treballadora més ben posicionada, no d’aquells que desgraciadament treballen per ser pobres.
És un estat mental que reprograma les teves rutines diàries, et canvia el sistema operatiu i posiciona al capdamunt del teu rànquing allò que et ve de gust fer en aquell moment, al marge d’altres ocupacions.

Amb l’hereu de casa, el Miquel, vam elaborar un vídeo que de tant en tant repasso, amb un somriure als llavis… https://ja.cat/elrodericesjubila

Fer regals als mestres a final de curs

La polèmica està servida. Cal i/o es poden fer regals als mestres a final de curs?
Entenc que aquesta és una pràctica arrelada en el temps però que, a data d’avui, compte! Pot ser motiu de controvèrsies i potencials conflictes de tota mena. Que alguns regals als mestres s'han convertit en una aportació econpòmica banal via bizum.

Hi ha moltes altres maneres de mostrar gratitud. Millor buscar la complicitat  els 365 dies de lany.
Se n’ha parlat a bastament darrerament. Enllaço algunes de les aportacions que he trobat dels mitjans de comunicaicó.

Cal fer regals als mestres? Magda Minguet. ARA 21/06/2025 

https://criatures.ara.cat/opinio/cal-regal-als-mestres_129_5410562.html  
Algunes escoles comencen a prohibir els regals als mestres per evitar conflictes: els grups de WhatsApp de pares bullen aquests dies amb aquest debat

https://3cat.cat/324/regal-als-mestres-si-o-no-la-batalla-daquests-dies-al-xat-de-whatsapp-de-pares/noticia/3357194/
Cal fer un regal de final de curs als mestres? Algunes escoles aboleixen aquesta pràctica per evitar que les famílies s'hi sentin obligades 

https://3cat.cat/324/regal-als-mestres-si-o-no-la-batalla-daquests-dies-al-xat-de-whatsapp-de-pares/noticia/3357194/ 

Fer regals als mestres a final de curs, aprovat o cancel·lat? Marc Giró. https://x.com/som3cat/status/1934693669895868896

Surten els gegants... i arriba la Patum!

Catalunya és una terra de gegants. A molts pobles i ciutats hi trobareu una parella molt i molt alta que no para de ballar els dies de festa grosa.

La vigília de Corpus, a Vilafranca, surten els gegants. Amb nans i capgrossos. Sempre és un goig poder-los contemplar.

A Berga, ha arribat la Patum. Un espectacle total, meravellós, únic. Un parell de cops que hi he participat, el primer a plaça al salt de plens i el segon com a simple espectador, han estat una experiència memorable. Espectacular!

I un rave!

No m’ha agradat la pel·lícula premiada a Cannes Sirat. I em sap greu tenint en consideració l’equip tècnic i humà que hi ha al darrere.Molt més entenedora i interessant l’entrevista a un dels seus protagonistes, Sergi López https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-sergi-lopez-sirat/
La peli ve a ser com un puzle on no totes les peces encaixen. I amb un guió a voltes forçat, efectista i no sempre creïble. L’episodi del camp de mines en el camí cap al sud del Marroc és l’exemple més increïble.
La festa rave, entesa com a festa que té lloc en un edifici de grans dimensions o a l'aire lliure, durant la qual els participants ballen tota la nit amb música tecno, està ben filmada però la filosofia de vida que hi ha al darrera, l’actitud vital dels protgonistes amb prou feines s’entreveu, i és una llàstima.

De l’autoestop al BlaBlaCar

Un té la sensació que l’autoestop, aquesta manera de viatjar per carretera consistent a fer aturar un vehicle i fer-se transportar de franc, ja ha passat a la història.
Anys enrere era del tot habitual topar amb gent fent dit que es deia aleshores a les carreteres del nostre país. Recordo haver portat autoestopistes en trajectes curts. El darrer, fa una pila d’anys, un jove canadenc del Quebec que anava de Tarragona al monestir de Poblet.
Diria que de l’autoestop hem passat al BlaBlaCar, una plataforma comunitària de pagament d'ús compartit de l'automòbil del 2006, gratuïta fins a l'any 2011. Amb 10 milions d'usuaris el 2014, BlaBlaCar és el líder de les plataformes d'ús compartit de l'automòbil d'Europa.
Gran invent. Funcional, operatiu, sostenible, dinàmic… Bla, Bla… i no és car!

Donald Trump i la mare que el va parir

Avui és l'aniversari de Donald Trump. He pensat -de bon rotllo, eh!- en la seva mare, que ja el va clissar de ben petit encara que pel que es veu ha estat incapaç de fer descarrilar la seva carrera política.
Paraules textuals de la mare: "Sí, és un idiota amb sentit comú zero, i sense habilitats socials, però és el meu fill. Desitjo que no faci carrera política. Seria un desastre" Mary Anne Trump

La política s’ha convertit en una cosa detestable?

La Xisca Homar (La política s’ha convertit en una cosa detestable. Filosofia salvatge. Sembra llibres 2023) així ho manifesta.
Ve a dir que, i malgrat tot, som animals polítics. La política oficial s’ha convertit en una cosa detestable, en una esfera de despropòsits i desconfiança.
El pitjor és que acceptem una gran mentida: que la política és a un costat i a l’altre hi ha a vida.
Hi ha d’haver una altra manera de fer política. Volem viure d’una altra manera i sabem que és possible.

L'àguila negra

La revista Enderrock publica un reportatge sobre “El vol català de l’àguila negra fa 40 anys”. https://www.enderrock.cat/noticia/22916/vol-catala-aguila-negra-fa-40-anys
El 28 de maig de 1970 la cantant francesa Monique Andrée Serf va llençar al mercat el seu nou disc. Era l’onzè de la cantant i, com tots els anteriors, també estava signat amb el nom que la va identificar artísticament: Barbara. El disc portava el nom d’una de les peces que contenia l’àlbum i que esdevindria referencial en la seva discografia: “L’aigle noir”, és a dir, “L’àguila negra”.
“L’aigle noir” ha estat àmpliament versionada, però una de les primeres que ho va fer va ser Maria del Mar Bonet.
Quan era preguntada pel significat dels seus versos deia sempre que explicava un somni que havia tingut, "més bell encara que la mateixa cançó". A les seves memòries, però, va revelar una realitat molt més dura: quan tenia 10 anys, va ser víctima d'abús sexual per part del seu pare.
Barbara va morir el 1997 i va deixar unes memòries inacabades. Al passatge que parla de “L’aigle noir” la cantant fa una revelació fonamental i que contradiu totes les explicacions que havia formulat fins al moment i confessa que, de petita, va patir abusos sexuals per part del seu pare quan la família Serf vivia a Tarbes. “Cada cop tinc més por del meu pare. Ho sent. Ho sap. Necessito tant la meva mare, però com puc parlar amb ella? I què dir-li? Que trobo estrany el comportament del meu pare? Tinc deu anys i mig. Els nens callen perquè ens neguem a creure’ls. Perquè se sospita que s’ho inventen. Perquè tenen vergonya i se senten culpables. Perquè tenen por. Perquè creuen que són els únics del món amb el seu terrible secret. D’aquestes humiliacions infligides a la infància, d’aquestes altes turbulències, d’aquestes baixades fins al fons, sempre he ressorgit. Per descomptat, va necessitar un veritable gust per la vida, un desig de ser feliç, un desig d’aconseguir plaer en braços d’un home, per sentir-se un dia purificada de tot, molt temps després”.
Fins i tot de les conductes més reprovables poden néixer cançons tan sentides com aquesta, “L’àguila negra”.
La lletra, preciosa, la trobareu aquí: L'àguila negra. Bon ocell, porta'm amb tu al país/ d'altres temps. Catorze. https://www.catorze.cat/musica/l-aguila-negra-bonet_171805_102.html

Ceps que cauen del cel

S’ha inaurugat amb tota solemnitat, en presència la regidora de Cultura Àngels Dalmau, la instal·lació artística “Ceps que cauen del cel”, del poeta Santi Borrell, ubicada a la vinya de titularitat municipal situada al davant del Complex Aquàtic de Vilafranca.
Salvant totes les distàncies em recorda els westerns de la meva joventut on, als afores dels pobles, penjaven algun pobre desgraciat que havia comès qualsevol delicte, o els cartells que avisaven els possibles malfactors que tothom que accedís al poble s’hauria de sotmetre a l’imperi de la llei.
No m’agrada la instal·lació artística. No aporta res, és simplona i irrellevant i no té cap gràcia, ni tan sols la ubicació és encertada. Totalment prescindible.