El cap de setmana del 9 i 10 d’agost hem fet una escapada a la vall d’Àssua, una vall de la comarca del Pallars Sobirà en els termes municipals de Rialb i de Sort, amb la Roser i el Ton com a cicerones.
L’estada a l’hostal Vall d’Àssua d’Altron, insuperable.
La intervenció artística de Santi Moix a l’església de sant Víctor de Seurí es mereix una atenció especial. La seva contemplació és una experìencia artística extraordinària i quasi religiosa. És comprensible que hi hagi persones que facin milers de km per veure-la i viure-la.
La visita a l’ecomuseu Els pastors de la vall d’Àssua (Llessui) és del tot recomanable. Un ecomuseu de petit format i sense pretencions però ben dimensionat i pensat que aplega tot allò que és substancial al mode de vida dels pastors de la vall.
A la formatgeria Casa Mateu de Surp hi trobareu una gran varietat de formatges.
La visita als pobles de la vall és molt recomanable i les distàncies són curtes.
Amb pany i forrallat és una mostra d’art de carrer, a l’aire lliure, al cor de la vall d’Àssua.
Les portes de les cases, els corrals i les cases dels pobles d’Altron i Sorre, rovell d'ou de la part obaga de la vall, fan d’expositors improvisats de les obres d’una quarantena d’artistes.
La vall d’Àssua és també un paisatge de novel·la a l'Alt Pirineu. Aquesta petita i desconeguda vall pirinenca s’ha colat entre les lletres de diverses novel·les d'èxit: les de Jaume Cabré, a Les veus del Pamano; Maria Barbal, a Pedra de tartera, País Íntim o Mel i metzines; Josep Virós, ja fa més anys, a Verd madur… totes, cada una a la seva manera i dins el seu gènere, coincideixen en parlar d’un món rural en evolució, on els protagonistes se senten fermament lligats, i que influeix decisivament en les seves vides.
A la vall d’Àssua hi tornarem. I tenim pendent alguna ruta literària.
La mala notícia és que el Pirineu català ja fa molt de temps que s’està despoblant i envellint. La bona, que hi ha molta gent que aposta fort per donar-li nova vitalitat i fer emergir un món que mai no hauria de desaparèixer.
11 d’agost del 2025
1 d’agost del 2025
En memòria del Manu
El Manu és mort. La seva mort es fica en les nostres vides i les canvia, les trasbalsa.
Deia tot sovint que a partir d’una edat llevar-se i no tenir cap mal és estar mort.
Confessava dies enrere que sense dues de les habilitats socials més preuades, el parlar i el caminar, la vida ja no era plena. La vida té sentit, arribats en aquest punt, per les abraçades que tens pendents, pels projectes a mig fer, per les converses i les polèmiques inevitables…
Tot sovint, a mode de salutació, dèiem: bon dia i bona hora! I bona mort quan sigui l'hora, com a afegitó que venia a reblar-ho tot.
Fer coses i fer-les bé és una bona manera de passar per la vida. I d'això el Manu en sabia un tou. Joan Carles Mèlich afirma que som éssers que trobem a faltar.
Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. Cada mort que vivim és la desaparició de tot un món, únic, irrepetible.
La mort havia de venir i ja ha arribat, com ens fa saber Antoni Massanell i Esclassans
Deia tot sovint que a partir d’una edat llevar-se i no tenir cap mal és estar mort.
Confessava dies enrere que sense dues de les habilitats socials més preuades, el parlar i el caminar, la vida ja no era plena. La vida té sentit, arribats en aquest punt, per les abraçades que tens pendents, pels projectes a mig fer, per les converses i les polèmiques inevitables…
Tot sovint, a mode de salutació, dèiem: bon dia i bona hora! I bona mort quan sigui l'hora, com a afegitó que venia a reblar-ho tot.
Fer coses i fer-les bé és una bona manera de passar per la vida. I d'això el Manu en sabia un tou. Joan Carles Mèlich afirma que som éssers que trobem a faltar.
Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. Cada mort que vivim és la desaparició de tot un món, únic, irrepetible.
La mort havia de venir i ja ha arribat, com ens fa saber Antoni Massanell i Esclassans
Vindrà la mort un dia qualsevolPels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Una abraçada immensa a tota la família!
i tot ja esdevindrà d'altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s'hi marcirà cap primavera.
26 de juliol del 2025
Eulàlia Bosch i el blanc o el negre
Acabo de llegir En terra de meravelles de l’Eulàlia Bosch (Angle editorial. El fil d’Ariadna, 2025). Una meravella de llibre. La Clàudia Rius en parlava en un preciós article ara fa uns dies (Aquells moments en què la vida sembla la línia d’un cercle perfecte. Arallegim 21/06/2025).
Terra de meravelles és un recull de memòries que quan s’acaba et deixa amb ganes d’agendar una trobada amb l’autora per seguir la conversa diu la Clàudia Rius. Totalment d’acord.
Vaig descobrir la professora de filosofia Eulàlia Bosch ara fa uns 20 anys tot llegint Educació i vida quotidiana. Històries breus de llarga durada. (Eumo editorial, 2004), llibre que encara de tant en tant rellegeixo, ni que sigui entre línies i els fragments més rellevants, que són molts. I això des de la primera pàgina, amb aquest fragment:
Tenia la mirada perduda en la pàgina que la seva mare li llegia, quan de sobte va preguntar: “Mare, tu què mires: el blanc o el negre?”.
Els textos de l’Eulàlia són una invitació estimulant i entusiasta per no desconnectar l’art de la vida.
Ve a dir que les històries que ha reunit en aquest darrer llibre has estat escrites al dictat de l’experiència viscuda i juntes volen ser un homenatge a aquesta presència del món de les arts que li permet ampliar els horitzons de la seva vida quotidiana.
Terra de meravelles és un recull de memòries que quan s’acaba et deixa amb ganes d’agendar una trobada amb l’autora per seguir la conversa diu la Clàudia Rius. Totalment d’acord.
Vaig descobrir la professora de filosofia Eulàlia Bosch ara fa uns 20 anys tot llegint Educació i vida quotidiana. Històries breus de llarga durada. (Eumo editorial, 2004), llibre que encara de tant en tant rellegeixo, ni que sigui entre línies i els fragments més rellevants, que són molts. I això des de la primera pàgina, amb aquest fragment:
Tenia la mirada perduda en la pàgina que la seva mare li llegia, quan de sobte va preguntar: “Mare, tu què mires: el blanc o el negre?”.
Els textos de l’Eulàlia són una invitació estimulant i entusiasta per no desconnectar l’art de la vida.
Ve a dir que les històries que ha reunit en aquest darrer llibre has estat escrites al dictat de l’experiència viscuda i juntes volen ser un homenatge a aquesta presència del món de les arts que li permet ampliar els horitzons de la seva vida quotidiana.
14 de juliol del 2025
Passi-ho bé! I visca la Trinca… amb voluntat, ambició i talent.
La Trinca era un grup de música i espectacle català format per Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual.
Va ser un dels fenòmens musicals i escenogràfics més populars de la dècada dels 70 i primers anys vuitanta als Països Catalans.
La seva original proposta artística es basava en la crítica social i política sempre amb humor, fent paròdia, i amb atrevides posades en escena.
La Trinca es va destacar per l’ús d’un català viu i popular i un humor trapella.
La Trinca són un exemple més de l’esclat cultural català dels seixanta. Es troben a faltar artistes de la seva talla en un panorama artìstic dominat pel papanatisme on fins i tot els noms dels artistes no són nostrats.
La situació actual del país no és tan adversa com la dels anys seixanta. La globalització actual, l’alienació amb la societat de consum i l’acomodament porten els joves a lluites que no són gaire radicals.
Caldrà explorar altres fórmules si es vol instigar un nou esclat cultural, tal com ja van fer en el seu moment els protagonistes del Seixantisme, que ho van canviar tot amb voluntat, ambició i talent.
Tantes i tantes estones escoltant cançons de La Trinca, algunes de les quals a dia d'avui sembla que no hagin envellit.
Descansa en pau, Toni Cruz.
Va ser un dels fenòmens musicals i escenogràfics més populars de la dècada dels 70 i primers anys vuitanta als Països Catalans.
La seva original proposta artística es basava en la crítica social i política sempre amb humor, fent paròdia, i amb atrevides posades en escena.
La Trinca es va destacar per l’ús d’un català viu i popular i un humor trapella.
La Trinca són un exemple més de l’esclat cultural català dels seixanta. Es troben a faltar artistes de la seva talla en un panorama artìstic dominat pel papanatisme on fins i tot els noms dels artistes no són nostrats.
La situació actual del país no és tan adversa com la dels anys seixanta. La globalització actual, l’alienació amb la societat de consum i l’acomodament porten els joves a lluites que no són gaire radicals.
Caldrà explorar altres fórmules si es vol instigar un nou esclat cultural, tal com ja van fer en el seu moment els protagonistes del Seixantisme, que ho van canviar tot amb voluntat, ambició i talent.
Tantes i tantes estones escoltant cançons de La Trinca, algunes de les quals a dia d'avui sembla que no hagin envellit.
Descansa en pau, Toni Cruz.
6 de juliol del 2025
El meu avi… i el reggaeton
Aquest cap de setmana les havaneres han estat protagonistes, també d’un sainet que s’hagués pogut evitar perfectamen. S’ha cantat El meu avi a Calella. El públic ha reaccionat amb sentit comú i bon criteri.
Llegeixo quins són els orígens de les havaneres a Catalunya. Segons dos especialistes en la matèria, l'explicació és sorprenent: "Era el reggaeton del segle XIX i escandalitzava l'Església".
El món de l'havanera és una construcció de mitjans del segle XX diu Anna Costal, musicòloga. Va començar sent una moda, el segle XIX, i que no va ser fins als anys 60 del segle passat que es va assentar com ara la coneixem.
L'havanera era una moda i es ballava als salons burgesos i a les tavernes més populars, manifesta Joan Gay, musicòleg.
Era una música que estava a l'ordre del dia i que ballava tothom, se la coneixia com "el ball dels enamorats". Igual que el reggaeton, entusiasmava els joves i també tenia una càrrega sexual, que va acabar incomodant l'Església catòlica.
Llegeixo quins són els orígens de les havaneres a Catalunya. Segons dos especialistes en la matèria, l'explicació és sorprenent: "Era el reggaeton del segle XIX i escandalitzava l'Església".
El món de l'havanera és una construcció de mitjans del segle XX diu Anna Costal, musicòloga. Va començar sent una moda, el segle XIX, i que no va ser fins als anys 60 del segle passat que es va assentar com ara la coneixem.
L'havanera era una moda i es ballava als salons burgesos i a les tavernes més populars, manifesta Joan Gay, musicòleg.
Era una música que estava a l'ordre del dia i que ballava tothom, se la coneixia com "el ball dels enamorats". Igual que el reggaeton, entusiasmava els joves i també tenia una càrrega sexual, que va acabar incomodant l'Església catòlica.
Llarga vida a les havaneres i a cagar a la via el reggaeton!
Desobeir és dignitat! Elmeu avi, cantat per tothom! https://x.com/cendros_cat2048/status/1941621129883304393
5 de juliol del 2025
Les ganes de viure i el sentit de la vida
Uns quantes reflexions sobre les ganes de viure i el sentit de la vida. Paraules de l’Eva Piquer i d’altres.
La tristesa calça sabatots de plom. Eva Piquer arallegim 06012018
La tristesa calça sabatots de plom. Eva Piquer arallegim 06012018
https://llegim.ara.cat/opinio/tristesa-calca-sabatots-plom_1_1250973.html
L’únic problema, quan el món s’omple d’absència, és que hi hagi tantes coses que no puguis fer sense que t’ataquin la tristor i el mal espantós al pit.
“És hivern, avui, als carrerons de l’ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s’enfonsen al fang i m’empresonen”. Són paraules de Sònia Moll recollides en un altre llibre preciós, ‘Creixen malgrat tot les tulipes’ (Viena).
L’hivern comença el 21 de juny. Eva Piquer arallegim 18/11/2017
L’únic problema, quan el món s’omple d’absència, és que hi hagi tantes coses que no puguis fer sense que t’ataquin la tristor i el mal espantós al pit.
“És hivern, avui, als carrerons de l’ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s’enfonsen al fang i m’empresonen”. Són paraules de Sònia Moll recollides en un altre llibre preciós, ‘Creixen malgrat tot les tulipes’ (Viena).
L’hivern comença el 21 de juny. Eva Piquer arallegim 18/11/2017
https://llegim.ara.cat/opinio/lhivern-comenca-juny_1_1272085.html
És possible i fins i tot probable que trobem abans algun sentit a la vida si el busquem en les coses petites. I gairebé estem obligats a buscar-lo si no volem desaprofitar l’única vida que tenim.
A l’assaig El sentit de la vida (Ara Llibres), el filòsof i teòleg Francesc Torralba observa: “Per trobar sentit a la vida no cal, necessàriament, proposar-se grans horitzons, emprendre gestes heroiques i, menys encara, hipotecar el present amb el futur. Cal trobar sentit a cada ara, perquè l’ara és, de fet, l’únic que existeix. L’ahir ja no hi és i el demà és pura expectativa”.
Malgrat tots els malgrats. Jo també he tingut por de perdre –he tingut por d'haver perdut– aquesta alegria que ens neix qui sap on i ens dóna sentit.
Eva Piquer. Catorze. Juny 2025
És possible i fins i tot probable que trobem abans algun sentit a la vida si el busquem en les coses petites. I gairebé estem obligats a buscar-lo si no volem desaprofitar l’única vida que tenim.
A l’assaig El sentit de la vida (Ara Llibres), el filòsof i teòleg Francesc Torralba observa: “Per trobar sentit a la vida no cal, necessàriament, proposar-se grans horitzons, emprendre gestes heroiques i, menys encara, hipotecar el present amb el futur. Cal trobar sentit a cada ara, perquè l’ara és, de fet, l’únic que existeix. L’ahir ja no hi és i el demà és pura expectativa”.
Malgrat tots els malgrats. Jo també he tingut por de perdre –he tingut por d'haver perdut– aquesta alegria que ens neix qui sap on i ens dóna sentit.
Eva Piquer. Catorze. Juny 2025
https://www.catorze.cat/cambres/hivernacle/malgrat-tots-malgrats_1226854_102.html
Les ganes de viure. Parlo de la il·lusió per tirar endavant, del motor que ens empeny dia rere dia a treure partit del dia.
Jo també he tingut por de perdre –he tingut por d'haver perdut– aquesta alegria que ens neix qui sap on i ens dóna sentit.
Sempre ens sembla que encara tindrem temps de fer segons què, però l’única certesa és que el temps sempre guanya.
El futur arriba massa aviat, diuen que va dir Einstein.
La vida té el sentit que tu li donis.
Les ganes de viure. Parlo de la il·lusió per tirar endavant, del motor que ens empeny dia rere dia a treure partit del dia.
Jo també he tingut por de perdre –he tingut por d'haver perdut– aquesta alegria que ens neix qui sap on i ens dóna sentit.
Sempre ens sembla que encara tindrem temps de fer segons què, però l’única certesa és que el temps sempre guanya.
El futur arriba massa aviat, diuen que va dir Einstein.
La vida té el sentit que tu li donis.
4 de juliol del 2025
Hannah Arendt, la banalitat del mal i el tot per la pàtria
Hannah Arendt pensava lliurement. La banalitat del mal, una aportació cabdal de Hannah Arendt, és la capacitat de les persones per transformar actes cruels en rutines quotidianes, tractant-los com si fossin tasques normals.
Per a Arendt la banalitat del mal era la incapacitat de reflexió sobre per què es fa allò que es fa. Al seu llibre Eichmann in Jerusalem defineix Eichmann com una persona que havia renunciat a reflexionar sobre la capacitat crítica que ens defineix com a persones.
Arendt ens convida a mantenir-nos alerta davant les amenaces de la manipulació, la desensibilització i la normalització de la violència alhora que considera la participació política activa una cosa essencial per evitar la deriva cap a la violència i la guerra, és a dir, l'absència de política.
El biopic sobre Arendt que el 2012 va dirigir Margarethe von Trotta va general una onada de rebuig entre bona part de la comunitat jueva. Al contrari que Eichmann, ella va decidir pensar pel seu compte, i ho va pagar amb el rebuig que va rebre el llibre i el film, també per part de persones que valorava i estimava.
La història del criminal Eichmann és de cine. La seva detenció, trasllat, enjudiciament, condemna i execuciò demostren l’astúcia i el saber fer del servei secret israelià, sens dubte.
No aplaudiré pas una actuació d’aquest calibre però, i ho dic amb tota contundència, jo no hagués mogut ni un dit per evitar-la.
No aplaudiré, ni justificaré tampoc cap de les actuacions de les autoritats de l'estat d’Israel des de fa molts anys a Palestina.
I ja per anar acabant, estic fart de sentir que es qualifiqui d'antisemita tothom qui critica els crims de guerra d'Israel.
En cap cas el “tot per la pàtria” justifica cap injustícia, i encara més cap crim. Ni a Alemània, ni a Israel… ni tampoc a l’Estat Espanyol.
Per a Arendt la banalitat del mal era la incapacitat de reflexió sobre per què es fa allò que es fa. Al seu llibre Eichmann in Jerusalem defineix Eichmann com una persona que havia renunciat a reflexionar sobre la capacitat crítica que ens defineix com a persones.
Arendt ens convida a mantenir-nos alerta davant les amenaces de la manipulació, la desensibilització i la normalització de la violència alhora que considera la participació política activa una cosa essencial per evitar la deriva cap a la violència i la guerra, és a dir, l'absència de política.
El biopic sobre Arendt que el 2012 va dirigir Margarethe von Trotta va general una onada de rebuig entre bona part de la comunitat jueva. Al contrari que Eichmann, ella va decidir pensar pel seu compte, i ho va pagar amb el rebuig que va rebre el llibre i el film, també per part de persones que valorava i estimava.
La història del criminal Eichmann és de cine. La seva detenció, trasllat, enjudiciament, condemna i execuciò demostren l’astúcia i el saber fer del servei secret israelià, sens dubte.
No aplaudiré pas una actuació d’aquest calibre però, i ho dic amb tota contundència, jo no hagués mogut ni un dit per evitar-la.
No aplaudiré, ni justificaré tampoc cap de les actuacions de les autoritats de l'estat d’Israel des de fa molts anys a Palestina.
I ja per anar acabant, estic fart de sentir que es qualifiqui d'antisemita tothom qui critica els crims de guerra d'Israel.
En cap cas el “tot per la pàtria” justifica cap injustícia, i encara més cap crim. Ni a Alemània, ni a Israel… ni tampoc a l’Estat Espanyol.
3 de juliol del 2025
Quatre coses que he après sobre el 'phishing' aquesta setmana
Aquesta setmana he patit un intent de 'phishing' , estafa a través de la xarxa. I he après quatre coses. D’això se’n dia aprendre a bastonades.
Els ciberdelinqüents no perden cap oportunitat per actuar. En un article d'opinió de l'Equip de Dret Bancari del Col·lectiu Ronda (‘Phishing’: la responsabilitat -quasi- objectiva dels bancs) queda clar que any rere any, s’incrementa exponencialment el nombre de casos denunciats de robatori de dades, suplantació d’identitat i, en general, atacs cibernètics contra el patrimoni.
Centenars de milers de denúncies que descriuen tot tipus de pràctiques criminals i ben sofisticades, perpetrades per uns ciberdelinqüents que cada vegada adopten tècniques més sofisticades per desenvolupar la seva activitat criminal i obtenir fraudulentament la informació de seguretat (claus secretes, números PIN, contrasenyes…) que els permetran fer compres online, ordenar transferències o contractar préstecs al nostre nom.
Et poden estafar de mil maneres, i cap de bona. Hi ha un mercat negre de compravenda de dades que no para quiet pel que sembla.
El que sí que podem fer és fer cas del sentit comú i no posar les coses fàcils als ciberdelinqüent, que prou que costa.
Els ciberdelinqüents no perden cap oportunitat per actuar. En un article d'opinió de l'Equip de Dret Bancari del Col·lectiu Ronda (‘Phishing’: la responsabilitat -quasi- objectiva dels bancs) queda clar que any rere any, s’incrementa exponencialment el nombre de casos denunciats de robatori de dades, suplantació d’identitat i, en general, atacs cibernètics contra el patrimoni.
Centenars de milers de denúncies que descriuen tot tipus de pràctiques criminals i ben sofisticades, perpetrades per uns ciberdelinqüents que cada vegada adopten tècniques més sofisticades per desenvolupar la seva activitat criminal i obtenir fraudulentament la informació de seguretat (claus secretes, números PIN, contrasenyes…) que els permetran fer compres online, ordenar transferències o contractar préstecs al nostre nom.
Et poden estafar de mil maneres, i cap de bona. Hi ha un mercat negre de compravenda de dades que no para quiet pel que sembla.
El que sí que podem fer és fer cas del sentit comú i no posar les coses fàcils als ciberdelinqüent, que prou que costa.
2 de juliol del 2025
Incendis
L'incendi de Torrefeta ja està estabilitzat, però els bombers hi continuen treballant.
Ha estat un incendi de característiques molt violentes i imprevisibles, amb puntes de velocitat de 28 km/h, una de les més altes registrades mai a Europa.
Recordo l’únic incendi que he viscut en directe, a Montblanc els anys 80, i encara m’esgarrifo només de pensar-hi. Una temperatura, una fumera i una por foramida.
També recordo la peça teatral Incendis del dramaturg libanès Wajdi Mouawad, damb la participació d’Oriol Broggi i la Perla 29. El febrer de 2012, a la Biblioteca de Catalunya. Memorable.
Incendis és clarament una tragèdia moderna amb reminiscències clàssiques. Uns personatges que lluiten aferrissadament contra un destí que els va en contra. Una adaptació moderna del mite d’Èdip però que s’embranca amb un món complex i feroç com és el d’avui.
Com diu l’autor, "Hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes”.
Ha estat un incendi de característiques molt violentes i imprevisibles, amb puntes de velocitat de 28 km/h, una de les més altes registrades mai a Europa.
Recordo l’únic incendi que he viscut en directe, a Montblanc els anys 80, i encara m’esgarrifo només de pensar-hi. Una temperatura, una fumera i una por foramida.
També recordo la peça teatral Incendis del dramaturg libanès Wajdi Mouawad, damb la participació d’Oriol Broggi i la Perla 29. El febrer de 2012, a la Biblioteca de Catalunya. Memorable.
Incendis és clarament una tragèdia moderna amb reminiscències clàssiques. Uns personatges que lluiten aferrissadament contra un destí que els va en contra. Una adaptació moderna del mite d’Èdip però que s’embranca amb un món complex i feroç com és el d’avui.
Com diu l’autor, "Hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes”.
29 de juny del 2025
Dia de l'Orgull LGTBIQ+
Des del Comitè 28J i la Ruda han programat un seguit d’activitats al voltant de la commemoració del Dia de l’Orgull LGTBIQ+ que s’ha celebrat aquest dissabte 28 de juny.
El col·lectiu LGTBI denuncia que el sistema sanitari no està preparat per una atenció correcta. La medicina el que veu és el sexe i el cos, i no es planteja gaires preguntes més.
Molt em temo que la majoria de mortals no sanitaris tampoc estem del tot al cas. Hi ha un dossier de l’ARA del tot aclaridor: ‘La revolució del gènere’. ARA feminismes 28/6/2021. Lara Bonilla, Marta Rodríguez Carrera i Thaïs Gutiérrez Vinyets. https://ja.cat/revoluciogenere
Home i dona. Masculí i femení. Aquesta classificació binària del món en deixa fora moltes persones que no s’hi identifiquen. Són persones amb altres identitats de gènere i orientacions sexuals representades per la sigla LGTBIQA+. Les noves generacions reivindiquen aquesta diversitat i empenyen la societat a ampliar la mirada més enllà dels genitals.
Rosa Almirall, directora de Trànsit, explica que hi ha dues teories, situades als extrems. Hi ha un corrent biologicista que intenta explicar la identitat de gènere amb paràmetre biològics (“per un gen diferent que s’està buscant, per una estructura cerebral diferent en identitats masculines o femenines...”), mentre que a l’altra banda hi ha un corrent que nega el biologicisme i assumeix altres criteris, com ara la construcció social. “Penso que hi ha una barreja de les dues coses, probablement hi ha alguna cosa biològica i també de construcció social, però no sabem en quin percentatge”.
El col·lectiu LGTBI denuncia que el sistema sanitari no està preparat per una atenció correcta. La medicina el que veu és el sexe i el cos, i no es planteja gaires preguntes més.
Molt em temo que la majoria de mortals no sanitaris tampoc estem del tot al cas. Hi ha un dossier de l’ARA del tot aclaridor: ‘La revolució del gènere’. ARA feminismes 28/6/2021. Lara Bonilla, Marta Rodríguez Carrera i Thaïs Gutiérrez Vinyets. https://ja.cat/revoluciogenere
Home i dona. Masculí i femení. Aquesta classificació binària del món en deixa fora moltes persones que no s’hi identifiquen. Són persones amb altres identitats de gènere i orientacions sexuals representades per la sigla LGTBIQA+. Les noves generacions reivindiquen aquesta diversitat i empenyen la societat a ampliar la mirada més enllà dels genitals.
Rosa Almirall, directora de Trànsit, explica que hi ha dues teories, situades als extrems. Hi ha un corrent biologicista que intenta explicar la identitat de gènere amb paràmetre biològics (“per un gen diferent que s’està buscant, per una estructura cerebral diferent en identitats masculines o femenines...”), mentre que a l’altra banda hi ha un corrent que nega el biologicisme i assumeix altres criteris, com ara la construcció social. “Penso que hi ha una barreja de les dues coses, probablement hi ha alguna cosa biològica i també de construcció social, però no sabem en quin percentatge”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)