Escapada a la vall d’Àssua

El cap de setmana del 9 i 10 d’agost hem fet una escapada a la vall d’Àssua, una vall de la comarca del Pallars Sobirà en els termes municipals de Rialb i de Sort, amb la Roser i el Ton com a cicerones.
L’estada a l’hostal Vall d’Àssua d’Altron, insuperable.
La intervenció artística de Santi Moix a l’església de sant Víctor de Seurí es mereix una atenció especial. La seva contemplació és una experìencia artística extraordinària i quasi religiosa. És comprensible que hi hagi persones que facin milers de km per veure-la i viure-la.
La visita a l’ecomuseu Els pastors de la vall d’Àssua (Llessui) és del tot recomanable. Un ecomuseu de petit format i sense pretencions però ben dimensionat i pensat que aplega tot allò que és substancial al mode de vida dels pastors de la vall.
A la formatgeria Casa Mateu de Surp hi trobareu una gran varietat de formatges.
La visita als pobles de la vall és molt recomanable i les distàncies són curtes.
Amb pany i forrallat és una mostra d’art de carrer, a l’aire lliure, al cor de la vall d’Àssua.
Les portes de les cases, els corrals i les cases dels pobles d’Altron i Sorre, rovell d'ou de la part obaga de la vall, fan d’expositors improvisats de les obres d’una quarantena d’artistes.
La vall d’Àssua és també un paisatge de novel·la a l'Alt Pirineu. Aquesta petita i desconeguda vall pirinenca s’ha colat entre les lletres de diverses novel·les d'èxit: les de Jaume Cabré, a Les veus del Pamano; Maria Barbal, a Pedra de tartera, País Íntim o Mel i metzines; Josep Virós, ja fa més anys, a Verd madur… totes, cada una a la seva manera i dins el seu gènere, coincideixen en parlar d’un món rural en evolució, on els protagonistes se senten fermament lligats, i que influeix decisivament en les seves vides.
A la vall d’Àssua hi tornarem. I tenim pendent alguna ruta literària.
La mala notícia és que el Pirineu català ja fa molt de temps que s’està despoblant i envellint. La bona, que hi ha molta gent que aposta fort per donar-li nova vitalitat i fer emergir un món que mai no hauria de desaparèixer.

En memòria del Manu

El Manu és mort. La seva mort es fica en les nostres vides i les canvia, les trasbalsa.
Deia tot sovint que a partir d’una edat llevar-se i no tenir cap mal és estar mort.
Confessava dies enrere que sense dues de les habilitats socials més preuades, el parlar i el caminar, la vida ja no era plena. La vida té sentit, arribats en aquest punt, per les abraçades que tens pendents, pels projectes a mig fer, per les converses i les polèmiques inevitables…
Tot sovint, a mode de salutació, dèiem: bon dia i bona hora! I bona mort quan sigui l'hora, com a afegitó que venia a reblar-ho tot.
Fer coses i fer-les bé és una bona manera de passar per la vida. I d'això el Manu en sabia un tou. Joan Carles Mèlich afirma que som éssers que trobem a faltar.
Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. Cada mort que vivim és la desaparició de tot un món, únic, irrepetible.
La mort havia de venir i ja ha arribat, com ens fa saber Antoni Massanell i Esclassans

Vindrà la mort un dia qualsevol
i tot ja esdevindrà d'altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s'hi marcirà cap primavera.

Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Una abraçada immensa a tota la família!