Com sempre, molt bo l’article de la Mònica Planas a l’ARA: La felicitat sobre rodes: per què els jugadors del Barça circulant en bicicleta provoquen tanta empatia? https://ja.cat/felicitatsobrerodes Copio alguns fragments.
La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment.
De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant.
Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.
A Elogi de la bicicleta, l’antropòleg francès Marc Augé sentenciava: “Ningú pot fer un elogi de la bicicleta sense parlar d’ell mateix. La bici forma part de la història de cadascun de nosaltres. L’aprenentatge ens remet a moments particulars de la infantesa i l’adolescència.
Per a algú de la meva generació, parlar de la bicicleta és evocar, fatalment, molts records. Però aquests records no són només personals; estan arrelats a una època i a un mitjà, en una història compartida amb milions d’altres”.
Les imatges t’encomanaven el somriure i, a la vegada, una enorme nostàlgia per aquesta felicitat tan absoluta, inconscient, incondicional, eixelebrada, que et fa creure que voles, que encara no té cap por ni cap esquerda.
Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las!
Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari si ho consieres oportú