El tercer paisatge

Ara fa uns dies, a Vic, vaig descobrir un concepte nou per a mi: el tercer paisatge. La descoberta em sorprèn, m’incombeix, m’interpel·la.
Hi ha un blog molt interessant que en parla a bastament de la filosofia, la geografia i l’antropologia del paisatge. http://paisatge.blogspot.com/2018/02/el-tercer-paisatge.html
http://paisatge.blogspot.com/2024/
Considerem unes àrees de l’espai de la superfície de la Terra que, per un motiu o altre, romanen o han quedat fora del camp de les decisions que es prenen en matèria territorial, fora de regulacions i reglamentacions.
Espais no-actuats, i, per tant, tan sols sotmesos a l’acció de la naturalesa genuïna, al curs natural dels fets. Sotmesos, en fi, a una radical incertidumbre sobre el seu futur, el seu desenvolupament, tots dos impredecibles.
Es tracta del ‘Tercer Paisatge’, una creació de Gilles Clément per referir-se, en resumides comptes, a uns paisatges que ho són bàsicament en potència, oberts a qualsevol possibilitat, i que aspiren a convertir-se, algun dia inconcret, en alguna cosa concreta.
D’alguna forma, aquests espais estan presidits per la indefinició, de manera que es poden considerar una mena de ‘reserves’, espais de transició en trànsit de convertir-se en quelcom definit.
Els erms rurals, les torberes, les riberes dels rius, els terraplens de ferrocarril, els espais residuals sorgits de l’abandonament de l’obra pública per manca pressupostària, les estructures esquelètiques dels edificis la construcció dels quals s’ha paralitzat indefinidament, urbanitzacions senceres no concloses, terrenys orfes. Tots ells són retalls en els que la naturalesa vegetal torna a manifestar-se en forma d’espècies ruderals o d’altres un poc més reconeixibles.
Des d’una perspectiva paisatgística –i la del geògraf del paisatge–, penso en la dignitat d’aquests llocs en els quals encara és possible una manifestació espontània de la naturalesa, per minúscula que sigui. Llocs en els que és possible observar una evolució pròpia, autònoma, independitzada i lliure de la intervenció humana.
Dic que m’incombeix, que m’interpel·la, i que hi estic implicat perquè sóc el propietari d’una trentena d'hectàrees de terres a la meseta castellana, al municipi d’Alcalá de la Vega.
Terres ermes des de fa 60 anys i amb les quals no sé què fer. No s’albira cap projecte de futur per aquests terrenys plens argilagues i matolls que creixen descontroladament. Aquest és el meu tercer paisatge particular. No em direu que no és trist tot plegat! Diuen que és un dany col·lateral de la España vacía.