27 de gener del 2025

Jo confesso. Jaume Cabré

Visiono a Filmin un molt bon documental sobre Jaume Cabré: Jaume Cabré, la música de les paraules. Un retrat de l’autor a partir de les veus d’una trentena d’amics, editors, escriptors, professors universitaris, estudiosos de la seva obra i músics. Amb una sentència contundent i arriscada de l’enyorat Àlex Susanna: jo estic convençut que si el problema polític d’aquí s’hagués resolt, el Jaume seria premi Nobel de literatura.
He llegit 4 o 5 vegades el Jo confesso des de la seva publicació el 2011, Ahir el vaig tornar a començar, i no em canso.
No em cansen les històries ni els personatges. M’encanta el domini i la diversitat de recursos que és capaç d’emprar i que posa sempre al servei de les històries, com ara el joc de les persones narratives, passant d’un personatge a un altre, canviat el punt de vista de manera constant.
Una altra novetat narrativa són els salts en el temps de la narració, de manera que un punt i a banda pot esdevenir un viatge en el temps i l’espai de dècades o de segles, tot trencant les barreres del temps.
Com diu Àlex Milian (Cabré, les veus i les confessions. El Temps 15/4/2019) al capdavall, Cabré viu i treballa per rescatar històries i acostar-les al lector amb el màxim d’eines possibles. Com les veus del Pamano, que els que han de morir senten pujar des del riu, l’escriptor ha vingut per salvar unes quantes històries del curs del temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari si ho consieres oportú