La societat del cansament

Byung-Chul Han, l’autor de “La societat del cansament” (Herder, 2015) ha explicat unes quantes coses interessants.
“Avui tot gira al voltant de transmetre el que fem, volem, pensem. Gairebé ens despullem, però no escoltem l’altre.”
El nostre present ve marcat per aquest afany de demostració, de constatació. “Hi ha connexions en comptes de relacions”, diu Han.
Ens sentim (o pensem que ens sentim) habitants d’aquest món a base d’exhibir les nostres accions, les neures o els desitjos. Sense esperar que l’altre respongui.
Ens despullem, això sí, i fem veure que anem d’un lloc a l’altre i tenim el delit d’informar a tothom que hem vist una pel·lícula, hem llegit un llibre o hem fet un viatge fenomenal. Només en mostrem, però, una aparença, una superficialitat, construïda perquè siguem vistos com a singulars.
Han fa una diagnosi molt acurada de la circumstància que ens ha tocat viure. Segons ell vivim en el que anomena la societat del cansament, un entorn que esgota les persones com a conseqüència de la hiperacceleració de la vida quotidiana i de la cultura del rendiment en la que estem inmersos.
L’obsessió pel rendiment, en tots els plans de la vida però especialment en el laboral, té com a conseqüència una societat de cansats que necessitem tot tipus d’estimulants per poder suportar cada jornada.
Es tracta d’una autoexplotació, d’una sobrecàrrega infligida per un mateix sobre un mateix. Mala peça al teler!