Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Estic llegint el Digues que m’estimes… de la Montserrat Roig i m’esperen un parell de llibres seus més: Un pensament de sal, un pessic de pebre (Dietari obert 1990-1991) i Tots els contes.
El 1989 vaig llegir, aprofitant un viatge a l’antiga URSS, L’Agulla daurada i Els catalans als camps nazis. Ara vull anar més enllà, aprofundir en la seva obra. Ja toca. M’està agradant el que estic llegint i estic convençut que no me’n penediré.
Un càncer de mama se la va endur el 1991, als 45 anys. No és just. Als 45 anys encara no toca. La natura és indòmita i no discrimina. Ens va privar segurament d’un munt de coses boniques, d’un grapat de llibres de solvència contrastada. Quina llàstima!
El títol de Digues… està extret d’una escena mítica de la història del cinema: el diàleg entre Joan Crawford i Sterling Hayden de Johnny Guitar. Estem davant d’un llibre de frases felices però, per damunt de tot, estem davant d’un llibre intel·ligent i sensible.