En memòria del Manu

El Manu és mort. La seva mort es fica en les nostres vides i les canvia, les trasbalsa.
Deia tot sovint que a partir d’una edat llevar-se i no tenir cap mal és estar mort.
Confessava dies enrere que sense dues de les habilitats socials més preuades, el parlar i el caminar, la vida ja no era plena. La vida té sentit, arribats en aquest punt, per les abraçades que tens pendents, pels projectes a mig fer, per les converses i les polèmiques inevitables…
Tot sovint, a mode de salutació, dèiem: bon dia i bona hora! I bona mort quan sigui l'hora, com a afegitó que venia a reblar-ho tot.
Fer coses i fer-les bé és una bona manera de passar per la vida. I d'això el Manu en sabia un tou. Joan Carles Mèlich afirma que som éssers que trobem a faltar.
Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. Cada mort que vivim és la desaparició de tot un món, únic, irrepetible.
La mort havia de venir i ja ha arribat, com ens fa saber Antoni Massanell i Esclassans

Vindrà la mort un dia qualsevol
i tot ja esdevindrà d'altra manera:
no es pondrà més, dins els meus ulls, el sol;
tampoc s'hi marcirà cap primavera.

Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps. Una abraçada immensa a tota la família!