Alta muntanya. Perquè és allà, naturalment!

Ahir a la tarda vam veure al Kubrick la pel·lícula “Valle de sombras”. Una història de superació amb Miguel Herrán a l'altura de l'Himàlaia
Quique, Clara i el petit Lucas se'n van de vacances al nord de l'Índia, però un atac d'uns bandits ho torça tot. Quique és rescatat i traslladat a una remota aldea tibetana, de la qual no podrà sortir fins a l'arribada de l'hivern. En aquest temps s'haurà d'enfrontar al seu propi interior i fer front al passat i el futur abans de tornar a la civilització.
Més que la trama, correcta i prou amb algunes esllavissades del guió, m’interessaven les imatges de l’Índia tibetana, l’alta muntanya en definitiva. La neu, les carenes i els cims nevats. No sóc de mar sinó de muntanya, què hi farem!
M'he mogut pel Pirineu i l’Atlas. He pujat un parell de cops el Toubkal (4.176m), el cim més alt de la serralada de l’Atlas, el cim total, amb una aproximació lenta, llarga i plena de vida.
Sempre faig aquesta reflexió que ningú no em compra: dos cops 4.176 i dues pujades a la muntanya de sant Pau, als afores de Vilafranca (305m) ja sumen l’alçada de l’Everest, o no?
Perquè és allà. Així va respondre sir Edmund Hillary a l’eterna qüestió: “per què vol pujar el cim més alt del món?” Perquè és allà, naturalment!