El “tío” Emilio

Ahir van trobar mort a casa seva el “tío” Emilio. Assegut en una cadira al voltant de la taula. A punt de fer-ne 95. Sol des de fa una vintena d’anys i sord com una tàpia. En un poble, el Cubillo -Cuenca- de no més d’una dotzena d’habitants d’edat avançada.
És el darrer de la seva nissaga, la darrera baula d’un cadenat tel·lúric sense descendència La resta de tiets i tietes ja són morts de fa anys. Ara només quedem els cosins, ja granadets.
Un té la sensació que ha desaparegut l’últim membre d’un món que s’acaba, ja caduc més ben dit. Ningú més de la seva generació serà testimoni de l’atrafegada vida que portem tots plegats. Amb ell se’n va el darrer supervivent d’un món ja inexistent que només la seva petja mantenia viu, talment com un espectre.
I, mal m’està dir-ho però és el que he sentit, ha estat una persona que no ha aportat bellesa la món.