+ poesia sisplau

Cap de setmana d'hivern i passat per aigua. Fa fred, que no fredorara. Es pot aguantar perfectament, només cal tapar-se i prou. Tenim un molt bon temps al Penedès.
Divendres a la tarda gaudim de nou de l'espectacle poètic Surant om les pedres a l'Agrícol. Sempre és un goig escoltar-los.
Ahir dissabte, al Poliorama, El curios incidentdel gos a mitjanit Finalment em decideixo, despres de molt de temps. Havent llegit la novel·la ja fa un grapat d'anys em feia una mica de por, però he hagut de claudicar davant la unanimitat dels comentaris de tothom que l'ha vist. Molt bona! Un muntatge fantàstic, original, modern, funcional i captivador. Només així s'explica l'èxit aclaparador que ha tingut. Algun excès d'histrionisme i una certa manca de contenció en els efectes de muntatge de la 2a part serien aspectes millorables. La resta, magnífic.
Aquest matí, al VINSEUM, trobada dels Amics de VINSEUM. Fidels a la cita anual, sempre està bé escoltar les explicacions de l'equip. Avui hem sentit de viva veu el nou president, amb algun que altre tic populista -això que ara tan en porta-. O és que prometre coses amb la certesa que no es podran complir no és ben bé això? Tant de bo m'equivoqui!
Ara rematarem el cap de setmana a Cal Bolet. Ens han passat un parell d'entrades d'un espectacle de dansa experimental i contemporània, Hiphop, Popping Breakdance i acrobàcies: Sinestèsia es diu l'espectacle. Dansa urbana a la vila. I això promet. 

1.000 m2 de desig

El Cineclub ens ha obsequiat aquesta setmana amb una pel·lícula danesa. En versió original, a més a més. La comuna, un triangle amorós en un comuna hippie. De Thomas Vinterberg, el director de Celebración, corrosiu i divertit film del 1998.
Els que hem viscut en pisos d'estudiants de perfil assembleari la dècada dels 70 tenim una idea aproximada del que devia ser una comuna hippie. Us ho dic per propia experiència: a Tarragona, al carrer Major 16, atic 1a sense anar més lluny.
Avui dissabte, a BCN, a la tarda, m'arribo al CCCB. L'exposició 1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat em crida l'atenció. L'exposició investiga com s'han projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental des del s. XVIII fins als nostres dies. 
Amb dibuixos i maquetes d'arquitectes, instal·lacions d'artistes contemporanis i materials de ficció, l'exposicio presenta alguns dels projectes que s'han distingit per subvertir els paradigmes tradicionals i postular utopies de convivència sexual, i també per proposar espais de refugi i resistència. Això s'esmenta a la targeta de presentació.
Ben muntada, amb un plantejament coral, espaiosa, documentada, trencadora i estimulant. He après un tou de coses, i no només d'arquitectura. Recomanable, vaja. Amb material sensible, però amb un tractament delicat i respectuós.
I una conclusió a parer meu evident: l'eròtica, com la felicitat, són un invent del s. XVIII. 
Del s. XVIII al cibersexe el camí és llarg i molt interessant. La quantitat d'arquitectes, filòsofs i altra tropa diversa que li han donat tombs al tema ha estat considerable. En la darrera fase, la revolució sexual dels anys 70, la guerra de Vietnam i una certa mística i psicodèlia ens han portat on som. El desig, però, ve de lluny.

S'acosten els Reis...

Són les 6 tocades. S'acosten els Reis...  Carregats amb regals, de ben segur. Ara sortirem a veure'ls, com cada any, tot confiant que algun dels presents siguin els nostres.
El record més llunyà i intens que tinc del dia de Reis va associat a una bicicleta, la primera. I d'això ja en deu fer gairebé 50 anys. Ara en tenim sis al garatge de casa.
Preciosa la carta als Reis de l'August (amb fanalet i tot!). La pàtria és la infància, o no?

De vacances

Potser sí que fer vacances és un estat mental, no dic que no. Els qui tenim la immensa sort de fer-ne, de fer-ne moltes vull dir -ara per exemple disset dies i mig- prou que ho sabem.
Estàs per tu, o pel que vols estar, sense dependències subsidiàries ni obligacions contractuals. Treballar no ha estat mai l'estat natural dels humans, tot i que a data d'avui és un bé preuat, poca broma.
Adoptes el ritme de vida d'una persona ben jubilada. Tens temps d'anar on vols el dia que vols i a l'hora de que vols. Pots passar un dijous al matí tombant per Sitges i visitar la magnífica exposició sobre Ramon Casas -La modernitat anhelada- que hi ha al Museu de Maricel. 
Explorar, sense presses, els cinc miradors -Miravinya- escampats per l'Alt Penedès.
Llegir unes quantes hores seguides amb llum de dia sense que sigui cap de setmana.
Passar el dia a BCN: tren, metro, superilla, tramvia, passejada pel parc del riu Besòs, visita a les cases barates del Bon Pastor, dinar al bar Rincón de Sevilla del Carmel -que no trobareu referenciat al Tripadvisor, però que s'hi menja d'allò més bé-, trepitjar els búnquers del turó de la Rovira, pujar a l'autobús... el recinte de l'Hospital de Sant Pau quedarà per un altre dia.
Prendre el sol, aquest magnìfic sol que ens acompanya cada dia. Anar amb bicicleta entre setmana. No fer res de res.
I brindar, a les acaballes de l'any, pels que falten, pels que hi som, pels que vindran. Per la salut i per les tradicions. Pel pas del temps, vaja.