Vull anar a Ellis Island

Acabo de llegir Un home que se'n va, l'últim de Vicenç Villatoro.
A la presentació a l'Agrícol, el passat 17 de març, tant David Monteagudo com l'autor ja van parlar amb encert de la novel.la. La història de l'emigració de l'avi de Vicenç Villatoro.

A estonetes, sense presses, l'he anat llegit. I bé. M'ha agradat. Posats a fer alguna objecció, excessivament llarga potser.

Villatoro se'n surt en el seu propòsit de projectar-se a si mateix per donar vida a la figura del seu avi, el veritable protagonista del relat.
Escriptura i vida es creuen. En format de novel·la, per facilitar les coses.

Miquel Pairolí va escriure que la memòria "és com el port en què la nau, per atzarosa que sigui la travessia, trobarà refugi segur". I aquest és el cas.

Ahir a la tarda, assegut a la terrassa del Zurich, veien passar amunt i avall centenars de persones de procedència diversa, molts d'ells emigrants com Vicenç Villatoro i com jo mateix, vaig recordar les darreres planes de la novela. El desig de l'autor d'anar a Ellis Island, Nova York, l'illa dels immigrants. Un lloc on tornar a néixer.

Ara fa unes setmanes, al cineclub, ens van obsequiar amb una molt bona pel·lícula: El sueño de Ellis, de James Gray (2013).
L'any 1921 un parella de germanes poloneses arriben a la terra promesa, a Nova York. Quan arriben a Ellis Island  una d'elles, malalta de tuberculosi, és col·locada en quarentena.
L'altra farà el que calgui -i més- per salvar-la.  L'ambientació dEllis Island està molb ben aconseguida.

És un altre viatge pendent.

Sobre pèrdues i dols

La tragèdia de l'institut Joan Fuster de  Barcelona ha evidenciat com som de fràgils i vulnerables, entre moltes d'altres coses. La quimera del risc zero, un altre cop.
La nostra cultura, que persegueix l'absència de dolor i evita el tabú de la mort, ha quedat ben tocada.  Una profunda sensació de tristor i perplexitat ens atenalla.

Deia William Shakespeare que allò que no és possible evitar, hem d'acceptar-lo. 
I no seré jo qui li esmeni la plana.  La força decisiva haurà de sortir de cadascú de nosaltres. 

Fa més soroll un arbre que cau que tot un bosc que creix. O no? I sap greu.

La Concepció Poch, persona que en sap un tou d'aquest tema, té un llibre de consulta obligada: Pèrdues i dols. reflexions i eines per identificar-los i afrontar-los. Octaedro, 2013.

El nostre President ha declarat dol demà dia 21 a tot el territori de Catalunya. 
No oblidem però que el dol s'acaba quan domina el record del que va ser plaent i alegre, per sobre del més trist i dolorós. El veritable dol, doncs, va per llarg. 

Fragilitats

Em desperto a quarts de 7 amb les veus radiofòniques de la Mònica Terribas i companyia. 
Tot just ahir al vespre llegia la presentació del seu poema El cromosoma que et falta, que va escriure just quatre dies després que va néixer el seu fill, que té síndrome de Down. 
Un poema per a un ésser excepcional. Coi de cromosoma 21!
És curiós com quan ets sabedor d'aquest tipus de circumstàncies vitals d'altri, es refà la percepció que tens de la persona en qüestió. En aquest cas concret m'imagino la Mònica més vulnerable i, alhora, més sòlida i granítica.
També em ve al cap l'eufemisme contemporari de la diversitat funcional. Es que...

De fragilitats n'hi ha de moltes mena. La fragilitat dels cristians etíops assassinats a Líbia per una colla d'integristes embogits; la fragilitatde la travessa de la Mediterrània en una barca pneumàtica fugint de la misèria i de la guerra; la fragilitat de les 299 persones desaparegudes a Catalunya el darrer any; la fragilitat de les abelles i de la cadena tròfica en general davant la nova generació de pesticides neonicotinoides... 

Si desapareguessin les abelles, només ens quedarien quatre anys de vida es veu que va dir l'Albert Einstein ara fa un grapat d'anys. 

Ahir 19, a les 6 de la tarda, al teatre Condal de BCN, des de la fila 6 seient 17, vaig gaudir de El lazarillo de Tormes, versió de Fernando Fernán Gómea, direcció i interpretació de Rafael Álvarez, el Brujo. 

Teatre en estat pur. Un problema universal i intemporal: avui dia també l'ambició i el poder són motors potents del nostre món. La fragilitat de l'ànima al capdavall.

Séquia de Manresa

Aquest cop no fem cap cim del Pirineu, no. Anem, a peu pla, per la Séquia de Manresa. De la mà d'uns amics de la zona, que és la millor manera d'anar pel món.
Un canal de regadiu construït del s. XIV, cabdal en la història de Manresa, i en ple funcionament encara a data d'avui.

No fem tot el recorregut, de Balsareny a Manresa, sinò només 2/3, de Sallent a Manresa, uns 16 km. A bon pas, gairebé  quatre hores seguint la sèquia. Amb un desnivelol acumulat que no arriba als 10m, una trentena de ponts i uns 70 pontarrons. I molta, mlta història....
El dia acompanya. El cel està una mica ennuvolat i la calor es pot aguantar perfectament.
El paisatge, preciós. La barrega de sembradura, colza, horts i cultius d'horta i,a la part final, vinya, és d'un cromatisme llampant. Les vistes, des de Sant Inscle de Bages, espaterrants.

Arribem al parc de l'Agulla, a Manresa, a 3/4 de 2. L'Anna ja ens té a punt un vermut, un pastís d'escalibada, un fricandó amb bolets sensacional i uns gelats de bandera.
Un dinar reparador a la sobretaula del qual ens acabem de posar al dia.
Realment ha estat una matinal satisfactòria. El nostre país és ben petit però la quantitat de racons i raconets, insuperable.  

TV3 30' Solvència contrastada

Molt bé el 30 minuts de TV3 d'avui, Suïcidi, la mort evitable. #suicidisTV3
A través de quatre històries el programa analitza l'impacte devastador que el suïcidi té en els familiars i amics.
Les quatre persones protagonistes, l'Olga, l'Anna, l'Estefania i el Jaume, amb coratge i determinació com per posar-se davant de la càmera i explicar la seva història.
La dedicatòria del programa, a totes les persones que han compartit les seves experiències amb nosaltres, agraïda i subtil.
Els professionals de l'Hospital de Vic, els grups d'ajuda mútua i molts altres professionals de la salut fan una tasca realment meritòria.
Posats a fer alguna observació, he trobat a faltar l'opinió d'alguna mare o pare que hagi patit el pitjor de tots els escenaris, el suïcidi d'un fill.
En una entrevista a la Cecília Borràs, presidenta de l'Associació Despés del Suïcidi , que va passar pel dur tràngol del suïcidi del seu fill de 19 anys, el març de 2009, el dol del suïcidi no se supera mai; s'aprèn a conviure-hi.

De cap de setmana

Divendres 10, en acabar la jornada laboral, se'm gira feina. Em poso al dia pel que fa al cromosoma 16 duplicat. Que n'és de complexa la natura!

A 2/4 de 8, a l'auditori de VINSEUM, presentació del llibre "El Penedès era possible" i el mapa de l'àmbit, coincidint amb el 10è aniversari de la Plataforma per una Vegueria Pròpia. Una publicació lloable i molt interessant. Una crònica de 10 anys de lluita pel reconexement d'un àmbit -l'àmbit de tots els àmbits?-.

Dissabte a la tarda, com que era al recinte Mundet, a BCN, decideixo arribar-m'hi -disposo d'unes hores- al turó de la Rovira, en procés de rehabilitació i museïtzació des del 2011. 
Amb restes d'una bateria antiaèria de la guerra civil i traces del nucli barraquista del barri dels canons fins a l'any 1990.
Un turó fins ara força degradat, aïllat i desconegut. A 262 m d'alçada, permet una vista de 360º sobre la ciutat. Realment espectacular. Això explica l'afluència de visitants. Gent jove, bàsicament.
L'accés al turó, a través d'un Carmel ple d'estretors i de desnivells. Lluny de l'eixample, la fesomia, la pell de BCN pren uns altres paràmetres que ara feia temps que no trepitjava.

Avui diumenge, de la mà del VINSEUM, i dins del cicle Les estacions a la vinya, ens arribarem a la DO Empordà. El Pep Ribes i l'Agustí villarroya mai no ens han defraudat. Però això ja és una altra història.
   

En via morta

Dimarts 7 d'abril, 18h. Roda de premsa de Vilafranca en Comú sobre la llosa de la via de Vilafranca. En via morta, com es fa evident.
90.000 m2 d'espai públic al llarg del km i mig de llosa que cobreix la infraestructura.
Ja fa 11 anys de les declaracions de Marcel Esteve: La cobertura de les vies serà l'obra més important de la història moderna de Vilafranca. I tant! 

El que havia de ser una fita històrica de la vila s'ha convertit en un malson. Les obres van acabar el 2008, però la llosa continua envoltada de filferros i pendent d'urbanitzar perquè no s'ha formalitzat el traspàs. 
Tot just fa unes setmanes que s'ha reprès la urbanització parcial d'un tram, tot coincidint amb la proximitat de les properes eleccions.

Els 190 m que no es van cobrir en el seu moment perquè el conveni no ho va recollir; els sorolls, vibracions i esquerdes que el pas del TAV pel centre de Vilafranca ha generat als veïns dels barris del Poble Nou, Molí d'en Rovira i la Barceloneta; el deute de 23,5 M€ que el consistori encara ha de pagar; l'estira-i-arronsa judicial amb l'Adif que sembla no tenir fi i que ja s'ha convertit en la cançó de l'enfadós... tot plegat un bon sainet de final incert.

Tinc la percepció que les coses no es van fer bé ja ni de bon començament. Que es va perdre l'oportunitat històrica de repensar la Vilafranca del s. XXI, que encara a hores d'ara no es té una idea global de ciutat que es projecti al conjunt del país i que, entretinguts en la política de pedaços i de l'anar fent, s'han deixat escapar oportunitats històriques.

Com deia l'excanceller alemany Helmut Khol, l'enorme complexitat del món no és excusa per no saber on vas. 

Obrim pas a les noves forces polítiques i a la gent jove que siguin capaces, prenent-se el temps de calgui, de repensar el nostre futur, que en bona part és el futur d'una llosa de 90.000 m2 que ens aclapara.

Va de cactus i no va de retro(running)

Aquests darrers dies han estat galdosos pel que fa a la descoberta d'anglicismes i pràctiques esportives innovadores. 

Després del coaching a pedals ha estat el retrorunning , que es veu que no és només córrrer d'esquena sinó tota una filosofia de la vida. M'ho posen fàcil: l'anar de cul com tota una filosofia de la vida. Potser sí... Diria que no.

M'inclino cap a l'horticultura i  la jardineria, unes pràctiques molt més nostrades i reparadores. 
Veure treballar la Montse a l'altre costat del filat, és tonificant. Ens posem al dia sense parar de feinejar. Ella revisa els seus cactus i jo les tomaqueres, els quatre enciams i les cebes  de Figueres que acabo de plantar. 
Això sí que és una filosofia de la vida! Després del parèntesi hivernal, la Montse rescata el centenar de cactus, tot un mini jardí botànic, que tenia protegits, a l'espera del bon temps.
N'hi ha de tot tipus i de tota mida. S'hi passa unes  hores fent neteja, afegint terra als testos, tallant i replantant... amb una delicadesa extraordinària.

Em fa pensar en un poema de la Montserrrat Abelló, Paraules no dites - vida diària:

M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues.
La infinita ruta d'una arrrel.
La majestat ombrívola d'un arbre.
La immediata transparència
de l'aigua per retrobnar-me.

Sóc filla del meu temps
impotent de miracles.

Ben lluny però del coaching a pedals i del retrorunning. És que ni el nom... 

 

La bicicleta

Aquest matí hem iniciat la temporada cicloturista 2015. Ja tocava!  
Una sortideta, res d'extraordinari, no fos cas que les agulletes ens juguessin una mala passada. Cap a la muntanya de sant Pau, els pèlags de Vilobí, Sant Martí Sarroca i sant tornem-hi. Amb parada tècnica a Cal Ton Xacó.

Aquesta màquina, una altra màquina de Da Vinci diuen els entesos, és una meravella. 
Hi ha dues coses que una persona acostuma a guardar com un secret: que no sap nadar o anar en bicicleta. Anar en bicicleta és una cosa que no s'oblida mai. I es veu que és veritat.

A data d'avui, no us podeu ni imaginar on hem arribat. Fins i tot s'ha lligat el coaching i la bicicleta. La psicologia, el coaching i la bicicleta, tot en el mateix sac. Una bona metàfora amb rerefons teòric per acompanyar la gent fent ruta.  La fundació Coaching a Pedals ja existeix. A Reus. tallers de creixement personal i tota la pesca. 

Nosaltres també creiem en la metàfora de la bicicleta i la vida. A la vida, com dalt de la bicicleta, es tracta de no parar de pedalar, si no vols caure. 
Pedalem pel Penedès. I ara és un moment fantàstic. El bon temps, les vinyes que comencen a brotar... I, a més a més, pots anar en bicicleta i fer-la petar. Arreglar el món, vaja. Si és que el món té adob, que això està per veure...

Brota el Penedès

Certament. Des de dilluns passat que en sóc conscient. Les varietats més primerenques de ceps (Chardonnay, xarel·lo...) ja broten !
De camí cap a Castellví de la Marca, a banda i banda de la carretera, ja es poden veure els primers brots. En qüestió de dies es multiplicaran exponencialment i les vinyes canviaran de fesomia i de cromatisme. 
Aquest és el nostre paisatge, que no l´únic. La floració, ara fa unes setmanes, dels arbres fruiters -bàsicament presseguers- va ser tot un espectacle també.
A l'Alt Camp i a la Conca de Barberà encara els falten uns quants dies, tal com hem pogut corroborar aquest matí. terra endins tot s'endarrereix unes quantes setmanes.

Alguns artistes penedesencs han fet del paisatge el seu tema recurrent. El Fèlix Plantalech, a tall d'exemple.  Des del 1987 que està al peu del canó. Amb un estil propi, fàcilment reconeixible diria jo.
Llegeixo un parell de publicacions recents seves. Variacions florals, amb textos de Sílvia Amigó (2010) i Cal·ligrafies varietals, amb textos d'una dotzena de penedesencs il·lustres (2013). De manufactura exquisida i amb unes il·lustracions precioses.

Al taller del Fèlix, al Maset dels Cosins, tot és pau i harmonia. El temps passa plàcidament, sense aturador però sense pressa, i la bona acollida sempre està garantida.

El paisatge com a àmbit de tots els àmbits, com a element que tot ho embolcalla, com a prolongació de nosaltres mateixos. El paisatge tal com l'entén Joan Nogué.

                                                             
                            El Penedès filferrat. Fèlix Plantalech, 2015. Més informació

Hem "perdut" l'oremus

Hem "perdut" l'oremus i moltes altres coses. Segurament devem ser una de les generacions que hem deixat més llençols esparracats amb tantes bugades com ens ha tocat de fer o de viure.
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
I que això fa que els joves -i tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals- no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
Això ho posa en evidència el llibre de Salvador Alsius "Hem perdut l'oremus", d'edicions la Campana, 1998.

Això em porta a parlar de la cultura religiosa a l'escola. La causa de tot plegat és, en bona part, la no aposta per la desconfessionalització de l'ensenyament de la religió i per la seva obligatorietat prèvia transformació en una assignatura de cultura religiosa, que és la solució a la qual han arribat les societats avançades.
A la província canadenca d'Ontario, a tall d'exemple, tenen cal que "l'escola és una institució on s'haurien d'estudiar totes les religions, i on no se n'hauria de practicar cap".
A l'estat espanyol, els acords amb la Santa Seu, signats a corre-cuita a la mort de Franco per tal de perpetuar uns privilegis injustificables, són la paret que justifica -per manca de voluntat política i de coratge- l'estatus quo. "Santa Rita Rita Rita, lo que se da no se quita".

En fi, que volia fer un apunt com Déu mana però he anat a tota hòstia i em fa por que això acabi com el parenostre. Potser és que no en sé de la missa la meitat, que no estic per hòsties, que em fan anar d'Herodes a Pilat  o que sempre  arribo a misses dites.
Ara que és el temps litúrgic en què es commemora la passió i la mort de Jesucrist, alcem les mans al cel, fem vida comtemplativa, procurem no pontificar, treiem el Sant Cristo gros només si realment és necessari. I, per a més inri, que aquest dies de recolliment no siguin un viacrucis. Amén.

Un article interessant: l'herència del cristianisme a debat. Josep Ramoneda i francesc Torralba. ARA 02.04.2015

 Una processó que us farà somriure, si més no. Són 36 segons. 

Avui és el Dia Internacional del Llibre Infantil i també el Dia Mundial de conscienciació sobre l'autisme. Dues bones causes, que n'hi ha moltes.